En els dos anteriors articles sobre «un any de pandèmia al Regne d’Espanya» he volgut donar la meva opinió de com ha evolucionat la situació política i social dins l’actual context de la crisi sanitària i les seves greus conseqüències socials i econòmiques. 

Per una part apareix amb força la proposta d’una contrareforma autoritària de la mà d’una dreta política, que al marge de les seves disputes internes per la seva recomposició, camina cap a un perfil nítid d’extrema dreta seguint l'exemple de Polònia o Hongria, que conjuntament amb importants sectors dels poders econòmics, judicials, militars i d’altres aparells de l’Estat, conforma un Bloc profundament conservador liderat per la monarquia, que a pesar de les severes condicions que imposa la pandèmia, té el suport de creixents mobilitzacions socials al carrer. I tot això dins el marc d’una greu corrupció que arriba a tots els sectors del sistema, deixant la democràcia ferida.

I per una altra, un govern de coalició PSOE-Podemos que va néixer gràcies al suport de les forces polítiques perifèriques i que va despertar moltes esperances, a part d’afrontar la crisi amb mesures més «keynesianes» que a l’anterior del 2008, està paralitzat davant les grans assignatures pendents que té l’Estat. Ni el problema territorial, començant per Catalunya, continuant per la reforma del model de finançament tant autonòmic com municipal, i en el nostre cas la insularitat, ni tan sols els problemes d’allò que anomenam «la España vaciada». Ni la reforma de la llei mordassa o fer front als abusos contra les llibertats o confrontar amb valentia l’ofensiva reaccionària de sectors molt importants de la judicatura o l’exèrcit. I lògicament no sap què fer amb la monarquia, a part d’ajudar a fugir a l'estranger al rei emèrit.

En definitiva, allò que en alguns moments s’ha anomenat el «bloc de la investidura» no es consolida i si ha de ser pel PSOE, que en teoria l’hauria de liderar, les coses pinten malament. El PSOE es passa el dia somiant amb el retorn del bipartidisme o amb una miraculosa recuperació de Ciudadanos i que aquest vingués a bé governar amb ell enlloc de reforçar a la dreta que és el que fa cada vegada que en té ocasió.

Tot són excuses per no agafar el toro per les banyes i assumir els reptes que calen per barrar el pas a l’extrema dreta i obrir un futur un poc més progressista. Que si la COVID19. Després les eleccions basques i gallegues i més tard les catalanes. Que per cert ni tan sols sap treure conclusions. Qui s’enforteix no és ni el PSOE ni Podemos, sinó els sobiranismes d’esquerres, el PNB i la dreta nacionalista catalana. Ara cal esperar que passi a Madrid, que fa por pensar-hi.

En definitiva, l’Estat espanyol es troba davant una crisi sanitària, social i econòmica, que se suma a una crisi del règim polític que mostra símptomes d’esgotament per tots els cantons. Plou damunt banyat. Una situació que afavoreix un cop de timó autoritari a la política estatal, com es va viure amb la Dictadura de Primo de Rivera els anys 20 del segle passat o amb el 23 de febrer del 1981. I el bloc de forces conservadores ho sap i empeny amb totes les seves forces i des de tots els cantons que controla.

Davant aquesta brutal ofensiva ens trobem amb un PSOE, que com a molts moments de la seva història es mostra dubitatiu i mancat de coratge per enfrontar-se de forma valenta al que li ve damunt. Oblidant-se que si avancen les forces dretanes, també els passaran per damunt a ells. Com està passant a la majoria de països europeus, on la socialdemocràcia pinta ben poc. 

Mentrestant les forces sobiranistes d’esquerres seguim lluitant cada una als seus països per defensar de la millor forma possible els interessos dels seus respectius ciutadans, per guanyar posicions i per seguir caminant cap a la seva proposta emancipadora. També les forces nacionalistes de dretes i/o regionalistes fan el que poden per enfortir-se als seus territoris. Però les preguntes que s’haurien de fer totes les forces polítiques que no són estatals són: podem seguir ignorant que tot el que està passant a l’Estat espanyol ens pot afectar i molt als nostres territoris? Podem deixar exclusivament en mans de les esquerres espanyoles la lluita contra les forces autoritàries? Podem confiar el lideratge de la lluita antiautoritària i antifeixista al PSOE?

És evident que des de la distribució dels fons europeus que depèn del Govern Central, com de les polítiques de transició energètica, de l'habitatge, la reforma laboral, la reforma del model de finançament autonòmic, la reforma de les pensions,  ens afecten a tots els territoris de l’estat espanyol. Com ho fan les polítiques de defensa de les llibertats, la supressió de la llei mordassa. O frenar la radicalització autoritària de la judicatura o l'exercit. I lògicament la llibertat dels presos polítics catalans i abordar la negociació amb Catalunya o la insularitat amb nosaltres.

Si, tot això afecta a tots els ciutadans que encara formem part de l’Estat i òbviament deixar la responsabilitat de la solució de totes aquestes assignatures pendents en mans del PSOE o del Govern de Coalició seria il·lusori. A no ser que s’aposti per la tàctica de com pitjor millor. Esperar que el Govern central fracassi i després poder sentenciar orgullosament «jo ja ho deia».

Si volem barrar el pas a l’extrema dreta i volem cercar solucions a l’agenda de problemes que tenim sobre la taula ens cal arromangar-nos i sortir de la nostra àrea de confort. Estic cada cop més convençut que els sobiranistes d’esquerres hem de ser capaços de cosir polítiques d’aliances entorn d'un programa àmpliament republicà que estiri de la resta de forces perifèriques i de Podemos i que pressioni al PSOE perquè miri a babord.

El PSOE solament donarà passes en la bona direcció quan se senti pressionat i no li quedi més remei, com ha fet sempre a la seva història. 

Però així mateix és imprescindible que l’esquerra social torni al carrer. No podem deixar el carrer en mans de l’extrema dreta. No aconseguirem la supressió de la reforma laboral sense el moviment obrer mobilitzat. 

Hem de trobar formes que facin possible recuperar les mobilitzacions i respectar les normes sanitàries. Els pensionistes han de seguir pressionant. El moviment feminista ha de recuperar el protagonisme que tantes victòries li han suposat els darrers anys. Necessitem un fort moviment antifeixista i una pressió potent al carrer per exigir la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

La contra reforma autoritària no l’aturarem mai si depenem del PSOE. Cal aixecar un fort Bloc Republicà que defensi el dret a decidir dels pobles i doni suport a les mobilitzacions ciutadanes.