LA JUSTÍCIA HA SENTENCIAT EL PROCÉS A MOLT MÉS QUE A 11 ANYS DE PRESÓ

"Condemnats"... A què?

"Condemnats"... A què?
Segon dia de protestes, els manifestans col·lapsen el Passeig de Gràcia. foto: Margalida Munar
Segon dia de protestes, els manifestans col·lapsen el Passeig de Gràcia. foto: Margalida Munar

Condemnats. Però no condemnats a una pena de presó per desobediència d'1 any i 8 mesos com als exconsellers Santi Vila, Carles Mundó i Meritxell Borràs. No condemnats a 9 anys de presó com a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Condemnats, sí. Però no a 10 anys i sis mesos com a Josep Turull i Joaquim Forn. Tampoc a 11 anys i mig com a Carme Forcadell, l'expresidenta del Parlament.

Sentenciats, però no a 12 anys com Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva. Tampoc a 13 com Oriol Junqueras. No. I tampoc a 99 anys i mig en total com la suma de les penes de presó dels líders del Procés.

Dilluns, els catalans van ser sentenciats de per vida a no voler estar-s'hi mai més a Espanya. I és que, si el que volien amb aquesta incoherent sentència era apagar la flama de l'independentisme, l'únic que han fet ha estat tirar més benzina al foc. Si el que pretenien era sufocar el conflicte, extingir-lo; no han fet més que intensificar-lo.

Però lluny de ser ja una qüestió d'autonomia, han portat el desacord polític a una lluita de valors. I és que, és impossible quedar-se de braços plegats davant una Justícia injusta. Davant unes lleis que consideren més greu l'organització d'un referèndum (què no deixa de ser il·legal per la Constitució i que mai s'hauria d'haver plantejat de la manera com es va fer) que una violació grupal. És desbaratat que els caiguin més anys de presó als líders d'una consulta ciutadana sense cap validesa real, a part d'un clar descontentament dels catalans; que a La Manada a qui n'han caigut entre 9 i 15 en total (i són cinc els agressors sexuals).

No. Ja no és una qüestió de catalans ni de sentir-se catalans. És una qüestió d'espanyols. I són moltes les protestes arreu que ho han demostrat. Hem vist imatges de les massives manifestacions a Madrid, que "estranyament" han acabat amb càrregues policials. Hi ha hagut revoltes a Càceres, a Sevilla, a Granada, a Múrcia i a Valladolid. N'han organitzat a Saragossa, a Burgos i a Oviedo. Hi ha hagut, per descomptat, protestes plurals a tota Euskadi. I també a tota Galícia: a Vigo, a Corunya, a Ferrol, a Ourense i a Compostela. No. No és una qüestió de Catalunya ni de Països Catalans (perquè no oblidem que a València i a les Illes Balears també hem protestat). És una qüestió d'Espanya. De dignitat i de sentit comú. Però això no ho veuràs als mitjans.

I tampoc es queda aquí la cosa. Imaginau-vos la transcendència dels fets, imaginau-vos com han fet que deixi de ser una qüestió de "República Catalana" amb aquestes males praxis; que hi ha hagut mobilitzacions a escala mundial. La sensibilització i les protestes han creuat l'Atlàntic i s'han organitzat actes de suport a una trentena de ciutats entre les quals es troben Berlín, Edimburg, Dublín, Washington, Buenos Aires o Ciutat de Mèxic. I més encara: s'han mobilitzat a Boston, a San Paulo, al Brasil i a Hong Kong.

No, catalans. No. No estau sols. I tampoc ho estan les polítiques, els polítics i els exiliats. Perquè no sou allò que ens volen fer creure que sou. No sou un cas súper aïllat al qual La Sexta li dóna corda durant dies sobre un jove que agredeix a una dona amb bandera d'Espanya en mà. Perquè la majoria condemnam la violència, tot i que s'ha de dir que la senyora (de Vox) anava a provocar en un moment de màxima tensió com aquell.

No, catalans. La majoria no sou allò que les televisions i la premsa recreen i recreen amb titulars com "La violencia del Procés" (Antena 3, Espejo Público), "Arde Cataluña después de alentar Torra las protestas" (El Mundo) o "Els separatismo vuelve a mostrar su entraña violenta" (ABC). I tampoc sou gent de guerra, ni d'armes ni d'aldarulls.

No sou els portadors del caos, com volen fer veure a El Periódico amb titulars com "Los CDR llevan el caos al centro de Barcelona". O a La Vanguardia: "Batalla campal a Barcelona". Sou gent de pau i els que tenim dos dits de seny ho veim. Ho veuen els mitjans internacionals, que no estan fermats de peus i mans al poder. Ho veuen a Europa, perquè a això que anomenem el "quart poder" que és el Periodisme, no ha perdut els valors de contribuir a la democràcia com ha fet a Espanya.

A diferència d'aquí, les portades internacionals eren "Prison sentences cannot solve Catalonia's crisis" (The Financial Times), "Police clash with Catalonia protesters in second night of violence" (The Guardian). Remarc, "Police clash". I més encara: el canal estatunidenc de la CNN ho cobria baix el titular "Barcelona: protestas, enfrentamientos y vuelos cancelados". I ja per acabar, el mitjà alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung obria amb una imatge de violència i un subtítol molt clar: "La policía trató de mantener el control de la situación a base de porras".

Són detalls, però imaginau la diferència conceptual que crea al públic, a una ciutadania que en general no és molt crítica. I és que, és en casos així de seriosos en què un veu amb quins mitjans pot confiar i amb quins no. Perquè tots donen un enfoc segons els interessa i hem de ser molt malpensats davant el panorama periodístic nacional.

Però tornem a la qüestió... No us preocupeu, catalans. Sabem que vosaltres sou racionals. Que simplement voleu que us escoltin d'una vegada per totes. I ja ho va dir Vicent Andrés Estellés l'any 1982! "Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot". I sabeu què? Que va arribar el dia. Dilluns va arribar el dia. I així ho vau demostrar amb aquesta força, unió i capacitat d'organització immediata que teniu. Així ho vau reflectir col·lapsant l'Aeroport Josep Tarradellas - El Prat.

D'aquesta manera ho vau confirmar tots els marxaires per la llibertat que el dilluns vàreu emprendre una caminada llarga, una marxa de 4 dies, amb un propòsit molt clar. Ho corroboraren catalans de totes les edats, perquè entre aquests caminaires n'hi havia fins i tot de 80 anys. Catalans que ja degueren lluitar (i molt) de joves i que veuen que els seus esforços van servir de poc.

Ho provaren, també, la Unió de Pagesos, els guardians amb tractors durant aquests quatre dies d'aquells que venien a peu des de Tàrrega, des de Tarragona, des de Girona, Vic, Berga, Igualada; Vilafranca del Penedès, la Garriga, Manresa i Malgrat de Mar!

Ho evidenciàreu els joves de tota Catalunya que el dijous sortíreu als carrers i alçàreu la veu en una multitudinària manifestació d'estudiants. I això que alguns classistes deien que avui dia no lluitau per res.

En fi... Ho féreu més que palès el divendres 18O, en una vaga general massiva, quan tots aquests marxaires per la Llibertat vos aplegàreu a Barcelona i oferíeu aquestes vistes d'ocell increïbles.

Una vegada més, heu fet història. I els que tenim sentit comú sabem que s'ha de molestar al poder si es vol aconseguir alguna cosa. Perquè sinó no fan cas. Els que tenim sentit comú, sabem que hi ha causes més importants que no pas que un dia et cancel·lin un vol, que no puguis arribar a la feina per talls de carreteres o manca de transport públic. No hi ha dubte que això serà un abans i un després més en la vostra Història. Perquè com ja va dir Mercè Rodoreda en un Pregó de la Mercè l'any 1980: "Som catalans i jo diria que la tenacitat és la nostra divisa".

comentaris
"Condemnats"... A què?