L'"A por ellos" es fa extensiu a Podemos

L'"A por ellos" es fa extensiu a Podemos
imatge de l'agressió a Yolanda Díaz
imatge de l'agressió a Yolanda Díaz

Voler resoldre problemes polítics a cop de tribunals com es va fer amb el procés a Catalunya no va ser una bona idea. La repressió de l’1 d’octubre de 2017 i la persecució i empresonament dels líders socials i polítics de l’independentisme representa en si mateixa un acte de violència simbòlica per part dels poders de l’Estat, que va ser acompanyat d’un ús pervers de les institucions amb fins partidistes (amb les «clavegueres de l’Estat» de Villarejo com a botó de mostra), i rematat amb uns mitjans de comunicació que varen alimentar un discurs oficial d’unitat nacional de regust franquista. 

Un dels resultats de tot allò va ser el crit d’«A por ellos», de gent cridant a dur aquesta repressió a l’extrem, animant policies i guàrdies civils a exhibir la seva força bruta contra catalans i catalanes en el referèndum. També s’hi varen animar els grupúsculs feixistes que no sols no varen desaparèixer amb la democràcia, sinó que havien anat deixant episodis fins i tot mortífers, com l’assassinat de Guillem Agulló. Els elements més violents i indesitjables de la societat, incompatibles amb la democràcia en qualsevol de les seves versions, es varen sentir legitimats en la seva lluita contra l’enemic intern.

Arreu dels territoris de l’Estat -llevat potser d’Euskadi- el relat hegemònic era i és un, i varen ser poques les mostres de solidaritat i denúncia del que estava passant. Sovint des de posicions incòmodes, com és el cas de Podemos, que en aquest terreny es va moure amb una de calç i una d’arena, des d’una prudència en el discurs potser convenient, però que els ha acabat passant factura, també electoralment.

I després de l’enemic separatista, en coherència amb els manuals del perfecte franquista, ha arribat l’enemic comunista, no en l’ordre que havia previst Martin Niemöller, però amb el mateix rerefons dramàtic. L’estratègia de les dretes no sols no ha ajudat, atès que des del primer dia varen presentar la presència de Podemos i de Pablo Iglesias a l’executiu de Sánchez no com un fet normal en democràcia, sinó com una anomalia. Durant la pandèmia, el discurs s’ha exacerbat, i ha agafat un to clarament precolpista.

Les crítiques al govern «social-comunista» es concentren en la figura de Pablo Iglesias, i l’aparell judicial torna reproduir el mateix esquema que varen fer servir per als polítics catalans. El «cas Villarejo» s’ha convertit en el «cas Iglesias», i els grans mitjans de comunicació, cul i merda amb els poders econòmics i les oligarquies, tornen a fer de comparsa deixant el pensament crític reduït a una expressió tan mínima que fa feredat. Ni tan sols els mitjans públics són capaços d’oferir una mirada imparcial a tot plegat. Basta veure com de crítics són, per exemple, amb les dades de la pandèmia oferides per la Comunitat de Madrid, com si el cas de l’equip del Fuenlabrada fos l’únic rebrot en el territori que en el seu dia va liderar el ranking de morts i contagis... O el mateix dia que el Suprem nega els drets més fonamentals als presos polítics -com denunciava el prestigiós jurista Javier Pérez Royo-, plantejant «reeducar-los» perquè desisteixin dels seus ideals, també rebaixa la condemna als protagonistes de l'assalt a Blanquerna, la representació de la Generalitat a Madrid, tot descartant els motius ideològics dels nazis...

El resultat d’aquesta estratègia d’assenyalament el vàrem veure ja durant el confinament, amb l’assetjament a la família de Pablo Iglesias i Irene Montero a la seva pròpia casa, baix l’argument que les esquerres també mereixen «escratxes». Tertulians superconstitucionalistes justifiquen això i més coses, comparant les accions de la PAH contra els responsables dels desnonaments o la indignació social per la corrupció amb un assenyalament orquestrat i aplaudit pels enemics del govern de coalició, que són els amos de l’IBEX35. Aquests dies els mitjans -amb honroses i escasses excepcions- mereixen no ser vists ni llegits, pel seu silenci, fins i tot per la seva complicitat, amb les agressions patides per la Ministra de Treball Yolanda Díaz i per Juan Carlos Monedero.

Tenim un greu problema si normalitzem ja no sols la violència simbòlica, sinó també la violència física, contra aquells que no agraden al poder establert. Segurament ja el teníem, però tampoc no val posar-se a recitar en veu alta els versos de Niemöller (qui per cert, era anticomunista) per carregar-nos de raó i concloure que això no té remei, obviant que podem ser els següents de la llista d’enemics dels feixistes. Novament, és molt el que s’ha de revisar, i tornen a ser determinants dues qüestions: la unitat dels i les demòcrates de tot color contra el feixisme (i tot el que s’hi sembli), i el paper del PSOE, que per ara calla més que ajuda.

comentaris
L'"A por ellos" es fa extensiu a Podemos