Les eleccions del 4 de maig a la Comunitat de Madrid poden suposar un autèntic daltabaix en el panorama polític de l’estat i han posat de manifest, novament, el nivell més aviat pobre de la democràcia espanyola. 

D’entrada, l’anunci de la convocatòria electoral per part de Díaz Ayuso va agafar tothom per sorpresa: per la sospita que els seus socis de Ciudadanos li volien presentar una moció de censura en les dates properes. Tot això just després de les mocions anunciades al Govern de la Regió de Múrcia i a la seva capital, que han acabat amb intents frustrats i amb diputats que han canviat de camisa, amb maniobres poc clares, i a canvi d’unes millores sucoses en les seves retribucions.  

És molt decebedor veure que l’única motivació que va dur Díaz Ayuso a convocar les eleccions, en un moment de molta incidència del coronavirus a Madrid, va ser el fet que podia “perdre la cadira” de presidenta. Ella mateixa havia criticat durament que se celebrassin eleccions a Catalunya, amb les dades de contagis, i que mai no faria una cosa així. De bell nou, els interessos de partit passen per davant dels generals i de l’atenció a la crisi social i econòmica que patim. Les negociacions per a formar Govern a Catalunya no són, tampoc, un exemple a seguir i posen de manifest els interessos dels partits per damunt dels del país. 

La campanya electoral de Madrid ens fa de mirall en moltes coses i mostra clarament de quina manera el discurs polític s’ha amarat de consignes i frases fetes, amb cops d’efecte i manca de visió profunda de la realitat; com si el reclam electoral fos “anar a les vísceres” dels votants. La gestió de la pandèmia i l’enfrontament amb el Govern de Sánchez són les armes que fa servir la candidata Ayuso, a qui les enquestes donen com a gran guanyadora de les eleccions, amb proclames esbojarrades sobre la llibertat que suposa viure “a la madrilenya”; i on sembla que l’únic que han de garantir els poders públics és que la gent pugui anar a fer canyes quan surt de la feina o a les terrasses a passar la vetlada. 

L’empobriment del llenguatge i la banalització de l’acció política són un terreny adobat per a la polarització, perquè les posicions extremes se senten a gust i poden escampar arreu les seves ocurrències cada vegada més delirants: per això hem vist la candidata de Vox torejar una “vaquilla”, fer un míting provocador a Vallecas o atiar l’odi amb un cartell amb un menor immigrant.  

Ha cridat l’atenció que el vicepresident Iglesias decidís “baixar a l’arena” de les eleccions de Madrid i abandonar el Govern de l’Estat, sense que ningú ho sabés. Ens quedarà el dubte de si aquest va ser, també, un càlcul electoral perquè Podemos no quedàs fora de l’Assemblea. 

L’envit d’Ayuso pot suposar un autèntic terratrèmol en el mapa polític espanyol, ja que dels resultats de Madrid en poden dependre qüestions com el lideratge de Pablo Casado dins el Partit Popular, la convocatòria d’eleccions generals, el lloc més discret per a una persona carismàtica com Pablo Iglesias com a diputat a un Parlament autonòmic, el paper simbòlic de “reconquesta” que pot tenir un Govern a Madrid entre la dreta i l’extrema dreta, o els efectes sobre la política catalana com els indults als presos o la represa de la taula de diàleg. Un tauler incert i amb moltes peces, mogudes per unes mans que no han posat l’interès general per davant i que no creuen en la política com una eina per al bé comú. 

El que cal, de totes totes, és evitar que els integrants del “trio de Colón” sumin majoria a l’Assemblea i que la Comunitat de Madrid pugui sortir de la crisi des de l’esquerra. No passaran!