Veneçuela: no serà tan fàcil

Veneçuela: no serà tan fàcil
foto de Domini públic
foto de Domini públic

L’entrevista a Nicolás Maduro el passat diumenge per part de Jordi Évole va ser potser l’únic o un dels pocs espais mediàtics on es va poder expressar un punt de vista diferent sobre el conflicte polític a Veneçuela. I és que més que la simpatia o antipatia cap a Maduro, allò que és obvi tant des del dret internacional com des d’una perspectiva d’esquerres, és que l’autoproclamació de Guairó i la cobertura internacional és sobretot un intent de fer-se amb les reserves de petroli del país que més en té i que les darreres dues dècades de bolivarianisme han impedit. Una injerència internacional en una «qüestió interna» en les reiterades paraules de Borrell referint-se al conflicte amb Catalunya.

 

Òbviament, tot això no seria possible si el govern de Maduro hagués fet les coses bé, que no és el cas, i la situació política i el malestar social afavoreixen una operació que s’intenta vestir de democràcia (gairebé un oximoron si vé de la mà de personatges com Trump o Bolsonaro) i d’intervenció humanitària. El paper de Pedro Sánchez, que va haver d’aguantar en públic el xàfec d’una magistral lliçó sobre la sobirania dels pobles per part del flamant president de Mèxic fa uns dies, ha estat de seguidisme absolut als dictats de Trump, en una defensa dels «drets humans» que contrasta amb una política de fronteres cada vegada més semblant a la de Salvini que en aquests moments té bloquejada l’acció de salvament de qualsevol embarcació en aigües espanyoles.

 

Els interessos més o menys explícits de l’ «operació Veneçuela» planegen una intervenció ràpida, independentment de les conseqüències. Perquè el conflicte bèl·lic no es descarta. Una irresponsabilitat més que topa també amb una altra complicació: i és que el món multipolar de 2019 no és el de 1989 i els anys posterior a la caiguda del mur, amb una hegemonia plena dels Estats Units, i els nous països emergents tenen molt a dir en el joc d’interessos que hi ha damunt la taula.

 

Brasil amb el govern feixista de Bolsonaro s’ha alineat amb el de Colòmbia (que no té tan fàcil defensar internament una guerra quan encara no han tancat el seu propi procés de pau). Però tal i com recollia la revistaForbesfa uns dies, Xina és el primer importador de petroli i l’Índia el tercer. Països que no sols no s’han alineat amb el cop d’estat, sinó que han manifestat les seves simpaties per l’encara president Maduro. Putin, per la seva banda, té més pes internacional que el conjunt d’una Unió Europea que tampoc no encara unida la resolució de la qüestió veneçolana.

 

Putin no necessita el petroli, però per a Xina i l’Índia el petroli «barat» de Veneçuela suposaria un avantatge competitiu que ells no poden menystenir, i que Trump en el seu viratge ultranacionalista no està disposat a permetre. Per això la «guerra freda» a Veneçuela es juga entre bambalines a molts despatxos de governs i multinacionals, més enllà dels actors de sempre.

 

La qüestió de Veneçuela ni es resoldrà ràpid, ni permet descartar escenaris pitjors que l’actual. Des d’aquí només podem desitjar i cridar, un cop més: No a la guerra!

comentaris
Veneçuela: no serà tan fàcil