Canvi climàtic: els 40 anys perduts

 

 

Canvi climàtic: els 40 anys perduts
foto: portada d'una de les edicions de Losing Earth
foto: portada d'una de les edicions de Losing Earth

Quaranta anys és un període de temps que ens remet al llarg viatge pel desert que varen fer Moisès i els jueus, o als cuarenta años de paz amb què ens va obsequiar la magnanimitat del caudillo. Quaranta anys també és el temps que la humanitat sembla haver perdut en la lluita contra el canvi climàtic. Podem arribar a aquesta conclusió, si més no, llegint Losing Earth, de Nathaniel Rich, un text que va aparèixer com a número monogràfic del magazín del The New York Times. El ressò espectacular va dur l’autor a preparar-ne aquesta versió més extensa, en format de llibre, que acaba d’arribar a les llibreries del món anglosaxó. 

Tant l’expressió efecte hivernacle com la preocupació per la contribució que hi puguin fer les emissions antropogèniques són molt anteriors a 1979.  Rich tria aquest any per iniciar el seu relat perquè és en un moment en què la comprensió científica de l’escalfament del planeta era ja, bàsicament, la que tenim ara: ja es feien gràfiques de l’augment de la concentració de carboni a l’atmosfera, ja es creaven diferents escenaris segons els graus d’augment de la temperatura global i ja se’n descrivien els previsibles efectes catastròfics. Tot el que hem après amb posterioritat hi ha aportat més dades i més proves, però no ha canviat el marc. D’acord amb aquesta crònica, el 1979 també va ser l’any en què la consciència del perill va arribar a les esferes més altes de l’establishment polític i científic dels Estats Units. I va ser l’any en què semblava que es preparava una resposta a l’alçada de les circumstàncies: va començar a parlar-se de taxes sobre les emissions i de la necessitat d’un tractat internacional de limitació. Què va passar després? El llibre és el relat de tot el que va fer que aquesta fos una dècada perduda: la manca de coratge, els dubtes, les caigudes en el discurs de la incertesa i, naturalment, les obstruccions.

Persones tan significades com Naomi Klein han criticat el text per deixar en l’ombra el paper del les grans indústries petrolieres en aquest fracàs i per la inclinació de l’autor a posar el pes de la culpa més en la naturalesa humana (“nosaltres”) que en el responsable més directe: el capitalisme. No estic segur que la crítica sigui justa: el llibre està ple d’acusacions i els darrers capítols narren ben explícitament les miserables campanyes d’obstruccionisme i de negació orquestrades dels del lobby petrolier sobretot a partir dels anys 80. El que fa Rich és contar una història anterior i més poc coneguda: com als cercles del poder polític nord-americà i en grups que hi tenien interlocució hi va haver persones que varen voler enfrontar-se al problema i varen topar amb un mur d’inèrcia, irresponsabilitat i, naturalment, manca d’escrúpols i por de perdre el negoci. Ho conta, diguem-ho de passada, amb aquesta capacitat que té el gran periodisme nord-americà de fer llargues cròniques que ens empassam amb la voracitat del lector de novel·les d’intriga.

 Sigui com sigui, aquest relat ple de sessions parlamentàries, reunions d’experts i cimeres internacionals ens posa davant els nassos un fet incontrovertible i lamentable: s’han perdut quaranta anys. Els hem perdut o ens els han robat. Ara tot és més difícil i hi haurà més mal irreparable.  En una de les primeres pàgines del llibre, Rich deixa anar una frase que podria ser-ne la conclusió: “Ja no sembla raonable suposar que la humanitat, enfrontada a una amenaça existencial, es comportarà de manera racional.” Crec que no interessa tant dir si la responsabilitat és de la humanitat o del capitalisme com treure’n lliçons per al què fer ara. No podem fer altra cosa que partir de impossibilitat de deixar el futur del planeta a mans de cap cercle reduït de poder. Ho diu el nom d’un dels moviments més encoratjadors dels darrers temps: extinció o revolta.

Torno als quaranta anys. Què van trobar els israelites, després de travessar el desert? La Terra Promesa, que vessa llet i mel? Sembla que més aviat un territori aspre on passar segles de guerres internes i externes. I què va esdevenir Espanya després dels cuarenta años de paz? Una modèlica democràcia occidental? No exactament, diria. Després dels quaranta anys perduts en la guerra contra el canvi climàtic, tot el que tenim són signes d’esperança. El repte és fabulós. Hi ha, com a mínim, terreny on plantejar batalla.

 

 

Nathaniel Rich. Losing Earth. The decade we could have stopped climate change. London: Picador, 2019.

 

comentaris
Canvi climàtic: els 40 anys perduts