Educar en temps de l'Antropocè, segons Joan Buades

Educar en temps de l'Antropocè, segons Joan Buades
Portada del llibre
Portada del llibre

Educar, per a què?* No hi ha moltes preguntes més importants que aquesta, i els que trepitjam aules tenim poques tasques més importants que intentar acostar-nos a una resposta. Sobretot, tenint en compte el paisatge desolador de tot plegat: xifres esfereïdores d’abandonament escolar, mals resultats crònics en els estudis d’assoliment escolar, trencament traumàtic del vincle entre una bona formació i unes bones perspectives professionals, sensació de desmotivació entre els professionals del sector, allunyament tràgic entre el que s’ensenya i el que interessa als alumnes, burocratització galopant… El llibret de Joan Buades amb títol en forma de pregunta retrata aquesta panoràmica sense misericòrdia, però sempre des del convenciment que hi ha d’haver camins de sortida. Joan Buades afirma que ha escrit un pamflet, en un acte de reivindicació d’un terme sobre el qual ha caigut una connotació negativa: un pamflet és un esperó, un llibre breu que es pensa i es publica amb la intenció de sacsejar un paisatge que necessita amb urgència canvis de profunditat.

    Al camp de la reflexió educativa, no falten experts que ens assenyalen les millors solucions. Uns propugnen un retorn a les essències que té el seu mantra en la restauració de l’autoritat del professor i el seu emblema en la recuperació del dictat diari. Uns altres creuen que la solució ens la donaran les noves teconologies, amb la seva bateria de recursos interactius i aplicacions inspirades en els productes de la botiga Google Play: donau-los-ho en pantalla i ja els tens enganxats. Les receptes per a l’educació, de fet, s’han convertit en tot un gènere, que fins i tot dona lloc a eventos d’estil televisiu que omplen teatres.

    El llibre de Joan Buades porta un subtítol suggeridor que apunta cap a una resposta diferent: Mestres lliures en l’era de l’Antropocè. Primer, hi ha els “mestres lliures”: els docents que s’esforcen a fer la seva feina al marge de la submissió al pensament únic del sistema. I després hi ha la qüestió de l’adequació del que ensenyam a aquests temps tan ben definits pel terme Antropocè: un període que els geòlegs descriuen com el de l’impacte devastador de l’acció humana sobre el planeta. L’escola té la funció d’explicar el món en què vivim: el món del col·lapse climàtic, que, si no aconseguim un canvi de direcció radical, ens portarà a escenaris de patiment humà insuportable. El món, també, de la pèrdua massiva dels ecosistemes i les espècies, de la desigualtat obscena entre rics i pobres, de les dinàmiques demogràfiques que posaran a prova la nostra capacitat de sentir-nos com a comunitat humana, de l’amenaça dels autoritarismes i dels racismes… De tot això, explica Joan Buades, als centres educatius no se’n parla prou, i parlar-ne és una de les coses que pot donar sentit a la tasca d’educar avui.

    El passat divendres 11 d’octubre Joan Buades va presentar Educar, per a què? a la llibreria Quart Creixent de Palma. Ho va fer en format de diàleg amb Miquel Àngel Ballester, que també és docent, també és ecologista i també és algú que posa la lupa crítica sobre aquest món malmenat nostre.  Buades i Ballester varen seguir les propostes del pamflet per traçar aquest camí de la recuperació de l’ideal de formar ciutadans lliures i crítics. Democratitzar l’escola, dur-hi l’esperit de les grans lluites d’emancipació de moviments ciutadans com el feminisme o l’ecologisme: per aquí hi ha pistes bones de cap a on anar.

 

(*) Joan BUADES. Educar, per a què? Mestres lliures en l’era de l’Antropocè. Més llibres: Barcelona, 2019. 128 pàg.

comentaris
Educar en temps de l'Antropocè, segons Joan Buades