Quan el coronavirus va fer visibles les cures

Quan el coronavirus va fer visibles les cures
foto: BlogZac.es
foto: BlogZac.es

* Traduït del publicat originalment a CTXT.es (març 2020).

LAURA PÉREZ CASTAÑO

Avui el senyor Ortega Smith és una persona vulnerable. Contagiat pel Covid-19, com a ésser humà haurà de menester atenció mèdica. A més, previsiblement quedarà uns dies aïllat a casa seva, per la qual cosa necessitarà que algú li faci la compra o qui directament li prepari el dinar, qui li prepari roba neta i estris d’ús quotidià... Serveis que, probablement, el senyor Ortega Smith no tengui cap problema en pagar de la seva butxaca en cas de no disposar de qui els realitzi de forma gratuïta. Però aquest no és el cas de tota la població.

L’arribada del coronavirus al nostre país -i en particular algunes de les mesures per contenir el seu avançament, com el tancament de residències i escoles- ha posat de manifest una preexistent crisi de cures. Se dispara la necessitat de cures, ja sigui per mesures preventives o per aïllaments decidits per les autoritats sanitàries per detenir l’expansió del virus. El fet que el conjunt de la població pugui ser considerada vulnerable ens situa davant un mirall; ens mostra que a Espanya som molt lluny de tenir resolta la necessitat social de les cures. La cobertura pública té seriosos límits i el sector privat segueix sense assumir la seva responsabilitat. Resultat: un sector laboral precari, amb pocs drets, famílies sobrecarregades assumint les cures i una desigualtat de gènere que afecta tant a l’àmbit remunerat com a la distribució a l’interior de les famílies.

Aquesta situació excepcional ens recorda que és necessari seguir construint uns serveis públics de qualitat, amb capacitat de resiliència, que s’ampliïn i enforteixin per donar cobertura a tota la població quan els necessiti. Perquè totes les persones necessitam cures en diversos moments de la vida. L’Estat ha de fer la seva part, però també el sector privat i la població en general.

El treball remunerat ha de ser compatible amb la vida. Hem de caminar cap a jornades laborals més curtes i que la flexibilitat i el teletreball siguin instruments per millorar la conciliació, no perquè les empreses precaritzin encara més les nostres vides. La societat ja s’està implicant en la resposta a la crisi: aquests dies, estudiants universitaris de Madrid s’estan oferint espontàniament per cuidar les criatures dels seus veïns per mor del tancament de centres educatius. Però això no es pot deixar en mans de l’espontaneïtat i l’autoorganització social. L’equitativa socialització de les cures ha de ser una prioritat política i econòmica, i les empreses han d’assumir la seva part de responsabilitat, tot garantint el dret de les treballadores i treballadors a cuidar i ser cuidats, durant l’emergència sanitària i sempre. Al contrari del que expressava ahir Foment del Treball -la patronal catalana-, aquest és un moment d’ampliar drets, no de retallar-los.

De l’economia feminista vàrem aprendre que s’ha de reconèixer que l’economia considerada productiva s’aguanta sobre el treball de cures (no reconegut ni remunerat) i, per tant, s’ha d’apostar per treure’l de la invisibilitat. El coronavirus ens ho ha llançat a la cara, com un aprenentatge pràctic. I cruel també. Perquè treure de la invisibilitat en aquest cas és reconèixer que milers de persones grans es troben soles a casa seva, vulnerables i sense tot el suport que han de menester. O mares precàries que no troben qui tengui cura de les seves filles per complir amb una jornada laboral que no es poden botar per por a no perdre la feina. Per no parlar dels padrins i padrines, aquests tancs d’amor infinit als que ens abocam en moltes ocasions -i m’incloesc!- a una jubilació de tornada a la sortida de l’escola, al berenar i les dues hores de parc en el millor dels casos. I a la rentadora, la planxa, la carmanyola, els encàrrecs, en un escenari menys agradós.

Per això hi ha una única manera de sortir de la crisi provocada pel Covid-19, que parteix del reconeixement de la centralitat social de les cures: més i millors serveis públics i corresponsabilitat de diferents actors socials en la provisió i recepció de les cures de manera justa i digna. Aquesta canvi de paradigma ha de tenir una perspectiva interseccional (les dones migrants assumeixen una part desproporcionada de les tasques de cures al nostre país) i promoure l’empoderament de les persones proveïdores i receptores de les cures. El contagi d’Ortega Smith li hauria de fer veure que no és un ésser tan autònom ni immune com es pensava, sinó una persona com la resta, que no podria sobreviure sense les cures de molta gent (sobretot dones), ni ara ni en molts altres moments de la seva vida. Sense tot un sistema de serveis públics sostinguts amb molta professionalitat, sense l’esforç de moltes persones que investiguen, estudien, cuinen, cuiden... seria impossible sostenir la vida. Potser ell no faci aquesta reflexió, però com a societat, l’aparició del coronavirus ens recorda una crisi més antiga i més profunda: la del repartiment i la provisió de les cures. Ja és hora d’encarar-la amb la mateixa decisió que es fa front a l’epidèmia.


 

 

comentaris
Quan el coronavirus va fer visibles les cures