Els recents aldarulls a Irlanda del Nord han tornat a posar sobre el focus de l'opinió pública el conflicte nord-irlandès. Un conflicte que semblava apaivagat després dels acords de Divendres Sant de 1998 que posaven fi a trenta anys de violència.Un cop fet efectiu el brexit del Regne Unit Irlanda del Nord ha quedat en una situació jurídica peculiar. La frontera amb la república d'Irlanda continua com abans però s'ha establert una frontera real entre Irlanda del Nord i el Regne Unit  on s'hi han traslladat els efectes del Brexit. Quines conseqüències tendran aquests fets en un futur?

La partició de l'illa

El 1921 naixia la l'estat lliure d'Irlanda, la república ho faria el 1937. Els sis comtats del nord de majoria protestant quedaven sota sobirania britànica. La minoria catòlica patiria durant anys la   marginació dels centres de poder i una situació socioeconòmica pitjor que la majoria protestant. En el moment de la partició als sis comtats del nord hi havia 1,25 milions de persones, el 65% dels quals eren protestants.

Els desitjos d'una unificació de l'illa quedaven recollits en la constitució irlandesa com un somni a complir  en un futur. Mentrestant la conviència entre les dues comunitats es feia de cada cop  més difícil. Els protestants dirigien la política i l'economia de l'Ulster. Els catòlics vivien en barris pobres i separats  . Els seus índexs de desenvolupament humà eren dels pitjors del Regne Unit i sovint havien de patir humiliacions per part  dels unionistes.

Els Troubles

Amb aquest nom es coneixen els anys de violència política entre les dues comunitats, l'IRA  com a braç armat dels catòlics i els paramilitars  defensant els interessos protestants. L'espurna esclatà el 1968 arran d'un manifestació pacífica  durament reprimida per la policia de l'Ulster. El moviment que sorgeix a Belfast el gener del 1967 s’inspirà en el que encapçalà als Estats Units Martin Luther King. Des de la partició de l’illa el 1921, l’UPP (Ulster Unionist Party) s’havia mantingut al poder gràcies a la majoria de la comunitat protestant unionista: moltes de les seves polítiques discriminaven la minoria catòlica republicana. L’Associació pels Drets Civils d’Irlanda del Nord demanava àmplies reformes: igualtat del dret de vot en eleccions locals; canvi del sistema per a l’assignació d’habitatges públics; posar fi a la manipulació dels límits dels districtes electorals que atorgava enormes avantatges als protestants; posar fi a la marginació als llocs de treball; la dissolució de les anomenades B-Specials, una força de policia auxiliar formada exclusivament per protestants; i la derogació d’una llei de poders especials que permetia internar sospitosos de terrorisme en camps de concentració sense que fossin sotmesos a judici. Una manifestació amb totes aquestes demandes convocada a Derry el 5 d’octubre del 1968  va ser reprimida durament. Els estudiosos hi veuen l’espurna que féu esclatar el conflicte.

El Bloody Sunday de 1972

El 30 de gener d’aquell any una marxa pacífica de republicans  protestava contra les mesures d’internament sense judici que els imposava el govern unionista. Aquell dia d’hivern de 1972 milers de persones marxaven pels carrers de Derry en una manifestació a favor dels drets civils de la seva comunitat. De sobte després que alguns manifestants llencessin pedres contra els soldats britànics que vigilaven la marxa, aquests van respondre amb bales de goma i aigua a pressió. Poc després els membres del Primer Batalló Paracaigudista van obrir foc real contra la gernació. El resultat: 14 manifestants morts i una trentena de ferits. L’episodi va tenir un efecte multiplicador de la violència. Les adhesions a l’IRA van créixer exponencialment.

L'IRA decidí que ja estava bé de posar l'altra galta i decidí contraatacar usant mètodes terroristes. S'inicià així una espiral de violència terrorista que durà pràcticament trenta anys.

El govern conservador de Margaret Thatcher

El 1981 els presos de l'IRA encapçalats per Bobby Sands iniciaren una vaga de fam perquè se'ls reconegués com a presos polítics. La mort de Bobby Sans posà de manifest la   postura inflexible del govern conservador de Margaret Thatcher . Aquest fet agreujà les hostilitats entre ambdós bàndols. L'octubre de  1984 una bomba posada a l'hotel on s'allotjava l'estat major del partit conservador que celebrava el seu congrés a Brighton quasi costà la vida a la primera ministra.

Durant el llarg període de govern conservador semblava com si la violència política a Irlanda del Nord no tengués aturall. Caldrà un  un nou primer ministre perquè les coses canviïn.

S'ha de posar de manifest l'alt cost econòmic que per al govern britànic  suposà haver de tenir desplaçat l'exèrcit durant trenta anys a Irlanda del Nord.

Els acords de Divendres Sant de 1998

El 1998 després de dures negociacions impulsades pel govern laborista de Tony Blair i el  mediador nord-americà George Mitchell se signaren al castell de Dublin els acords de Divendres Sant  entre els governs d'Irlanda, el Regne Unit  i els partis polítics nor-irlandesos . Aquests acords posaven fi a trenta anys de violència. S'establia un alto el foc definitu i el lliurament de l'arsenal d'armes per parts dels dos bàndols. Les noves institucions d'autogovern havien de ser governades per catòlics i protestants. La unificació de l'illa quedava a mans dels nord-irlandesos. La militaritzada Policia Reial de l'Ulster es transformava en un servei de policia civil. Les tropes britàniques es retiraven. S’establia el reconeixement de l’irlandès com a idioma oficial a l’Ulster. Els acords foren aprovats en referèndum al nord i al sud de l'illa.

El Brexit

El resultat del refendum celebrat el 2016 sobre la sortida del Regne Unit de la UE suposà la fi de la pertinença del Regne Unit al club europeu. A Irlanda del nord però el no obtingué el 54%, la majoria de la població nord-irlandesa volia romandre a les institucions  europees. El Brexit va ser rebutjat majoritàriament a la província (55,8% respecte a 44,2%), fins i tot per sectors de protestants, en general més proclius a sortir de la UE.

Durant les negociacions per a la sortida del Regne Unit s'hagueren de respectar els acords del divendres sant que establien que  no hi podia haver cap frontera entre el nord i el sud de l'illa.

Ara la frontera es trobaria  entre l'Ulster i el Regne Unit. Aquest fet ha suposat unes condicions molt dures per a l'economia nord-irlandesa que ha vist com s'han encarit el preus dels seus productes amb molta burocràcia, problemes d'abastiment i reducció de les possibilitats de negoci. Fins ara El DUP (Democratic Unionist Party) que és el representant principal de l’unionisme, ha donat suport i continua donant suport al Brexit. De fet  donà  suport a la minoria tory durant el govern conservador de Theresa May en el Govern de Westminster. Però en el referèndum del Brexit, el Nord va votar romandre-hi amb una majoria substancial —56% a 44%—. Això ha donat al Sinn Fein l’oportunitat d’argumentar que Irlanda del Nord serà expulsada de la UE contra els desitjos de la majoria dels ciutadans i que la manera de resoldre això seria amb la celebració d’una consulta sobre la frontera, és a dir, un referèndum sobre l’existència de la continuïtat de la frontera.

L'unionisme desamparat 

Si fins ara el sector de la població que havia rebut tots els pals era el catòlic a partir d'ara els protestants se sentiran desamparats. Per primer cop   el protagista dels aldarulls han estat  els protestants.Per un costat Londres ja no els té en compte, quan ja no han estat  necessaris els seus representants  per formar  govern a Westmister no s'han atès les seves demandes.

Sembla com si els interessos del govern de Londres prevalguessin per  sobre dels interessos del conjunt de la Unió. Però el Brexit i la demografia ajuden a obrir el debat. Les previsions econòmiques sobre les conseqüències del divorci amb la UE indicaven que entre el 2016 i el 2020 a la república d’Irlanda es crearien 96.000 nous llocs de treball addicionals, mentre que el nord se’n perdrien quasi 4.000. Abans de la partició, el 1921, Belfast i els seus voltants generaven el 80% de la producció industrial de l’illa. Avui Dublín és una potència i la producció industrial de la república és deu vegades superior a la d’Irlanda del Nord. D’altra banda els sous són molt més elevats al sud que al nord: 45.000 euros per als treballadors a temps complet a la república per només 30.000 a l’Ulster. L’argument econòmic, doncs, juga a favor dels republicans.

Un altre factor és el declivi relatiu en la importància econòmica del capitalisme britànic en el Nord, en el temps de la partició era un actiu important, ara és més aviat passiu. Aquests canvis socials assenyalen la crisi política actual de l’unionisme, que està dividit i debilitat. El Nord solia ser proper a un estat unionista de partit únic; ara el principal partit unionista, el DUP, està competint braç a braç amb el Sinn Fein. L’unionisme tampoc té ni el carrer ni el poder de mobilització als centres de treball que tenia a finals dels anys seixanta i setanta.

El canvi demogràfic

Irlanda del nord té uns 1.800.000 habitants. Un terç de la població total de l’illa.Però només representa un 3% de la població del Regne Unit.Segons el cens  de  2011 un 48% de la població simpatitzaria amb el bàndol unionista per un 45% de la població amb simpaties cap al bàndol nacionalista. 

Per primer cop el 2017 les forces nacionalistes catòliques empataren resultats amb el bloc unionista a les eleccions legislatives  a l'Ulster. El canvi demogràfic dels darrers anys ha fet que els abans minoritaris catòlics ara comencin a aventatjar lleugerament els protestants.Una mescla d’emigració, immigració i una taxa de naixements lleugerament més alta de catòlics està de manera lenta però segura debilitant la sòlida majoria unionista que va ser construïda en els sis comtats des de la seva concepció. Històricament solia ser aproximadament del 60% de protestants/unionistes en contra del 40% de nacionalistes/catòlics.

La Unificació

Pensar en una futura unificació de l'illa no és cap idea estrofolària. Sobre el paper la unificació seria possible si el 50% més un dels ciutadans del nord ho aprovassin en una consulta. Però per fer-la hi ha alguns obstacles. La potestat de convocar-la la té el ministre britànic de torn de la província.

És prest però tal volta és un procés que s'acceleri en el futur. Fins i tot hi ha sectors unionistes que no  la veuen amb mals ulls ateses les males perspectives per a l'economia nord-irlandesa en un futur.

Irlanda ja no és aquella illa pobra d'emigrants. Els darrres trenta anys ha esta coneguda com el trigre celta. Una illa on el seu baix règim de tributació ha atret multinacionals d'arreu del món a instal·lar-s'hi.

Si Irlanda oferís uns acords d'unificació que fossin respectuosos amb la minoria protestant és possible que en un futur  es produís la unificació mitjançant un referèndum.