Coronavirus: què passarà amb l'economia?

Coronavirus: què passarà amb l'economia?
foto: Universo Literario (distopía)
foto: Universo Literario (distopía)

Això es una guerra, com va sostenir ahir Macron en l’anunci de mesures excepcionals a França. L’estat d’alarma és només l’inici d’una debacle del sistema capitalista tal i com el coneixem, primer perquè ningú no sap quant pot durar això, i Xina no pot servir de referència de calendari perquè ni tenim el seu estat fort (i autoritari) ni la seva disciplina. Segon, perquè tècnicament ja hem entrat en recessió i creixement negatiu a nivell mundial, i això duit al terreny de la realitat local i concreta -més enllà de les pèrdues a la borsa, equivalents a les del crack del 29- implica, per exemple en el cas de les Illes Balears, que és poc probable que veiem molt pocs turistes el proper estiu. Convé que ens comencem a fer a la idea. I com a ecologista vos dic que potser els ecosistemes ho agrairan -tots hem vist com s’ha sanejat l’aigua dels canals de Venècia en pocs dies-, però la primera preocupació de qualsevol govern responsable hauria de ser com garantir la subsistència de tots i cada un dels nostres habitants en un any de reset imprevist.

En aquests moments hi ha dos models de gestió de la crisi que, a la vegada, poden anunciar quins podrien ser els escenaris post-coronavirus. Per una banda, el nord-americà i britànic, amb Donald Trump i Boris Johnson predicant la doctrina neoliberal més pura, segons la qual allò prioritari és salvar l’economia, i els éssers humans són prescindibles, sobretot si són pobres o vells. És una visió equivocada tant per anar contra els seus respectius pobles malgrat el seu predicamentoultranacionalista, com per la seva inutilitat en un món que és global, perquè ells depenen també del que passi a la resta del món. Veurem com se’n desfan, sobretot a un país com els Estats Units, on no em vull ni imaginar com pensen gestionar la tensió psicològica per les morts que vindran de gent que no es pot pagar el tractament, amb la lluita pels queviures entre les classes populars a Estats on la tinença d’armes està normalitzada.

Per altra banda trobam la reacció dels països europeus, amb una UE que tenia una política de fronteres i una política monetària molt clares, però un projecte polític inexistent, com s’ha demostrat amb la crisi del coronavirus, on Europa ni ha estat ni se l’espera. De fet, ha arribat abans la cooperació per part de Xina que entre els propis socis del vell continent. Entre els països europeus hi ha disparitat de receptes i de ritmes de reacció davant el coronavirus, però si agafam com a referència Espanya i els països del voltant, podríem dir que encara són enmig de la tensió entre salvar l’economia i salvar els ciutadans i ciutadanes, amb una tendència a què la balança s’inclini en favor dels segons -cosa que explica mesures que ningú no s’hauria imaginat fa sols qüestió de dies, com la intervenció de la sanitat privada o requisar béns prioritaris per atendre les necessitats de la població-.

És probable que les mesures relatives a la gestió econòmica d’aquesta primera fase amb l’objecte de minimitzar danys a la gent treballadora i les empreses siguin insuficients en un curt termini que per altra part no sabem què ens depara. Però allò que és evident és que els poders públics hauran d’omplir un buid que ni «els mercats» ni la racionalitat capitalista del neoliberalisme no ompliran. Serà molt difícil mantenir l’ocupació laboral sense activitat econòmica i amb una incertesa entre els consumidors que probablement es perllongarà més enllà de la resolució de la crisi, que arribarà. Serà molt difícil que la gent pugui pagar els lloguers o les hipoteques si no té un salari. Serà molt difícil que poguem consumir, i sense consum tampoc no hi ha activitat econòmica. El capitalisme financiaritzat perd molt del seu sentit quan l’objecte desitjat del moment és el paper de vàter.

L’ortodòxia econòmica no serveix ni per gestionar aquesta crisi, ni la post-crisi, i m’atreviria a dir que la política monetària i la doctrina del dèficit són mortes. I si alguns es posen farrucs, que tenguin present que de moment encara ens queden molts milers de milions d’euros públics per arribar a la sola de les sabates de l’operació de salvació dels bancs de 2010 endavant. Hi haurà d’haver una inversió pública molt important per no deixar caure la gent, i aquí la referència és justament la reconstrucció d’Europa després de la II Guerra, que de pas va donar lloc al desenvolupament i consolidació de l’Estat del benestar. Un estat protector i una economia regulada, i si pot ser amb una societat civil forta (a veure aquí també, si aquesta crisi treu el millor de nosaltres, i aparcam una mica l’individualisme en favor de les cuidar-nos els uns als altres).

Aquesta no és la transició econòmica que tractàvem d’imaginar fa només unes setmanes. Hi haurà molts morts i molt sofriment pel coronavirus, i hem de tenir clar que aquesta és també una guerra ideològica, i que aquesta tensió entre capitalisme o vida serà molt present en moltes de les grans decisions que es prenguin. És un bon moment per recuperar la idea d’una economia en el sentit aristotèlic, una oikonomia: l’administració de la casa, del comú, de la polis, basada en la satisfacció de les necessitats humanes, i no en l’especulació que potser sigui l’origen de tot plegat i que només deixa terra cremada al seu pas.

comentaris
Coronavirus: què passarà amb l'economia?