1er de Maig 2020: amunt els pàries de la terra...

imatge: ratopati
imatge: ratopati

No me n'he pogut estar de pensar en les primeres estrofes de La Internacional mentre llegia la tercera edició (29/04/2020) de l'Observatori de l'OIT sobre la COVID-19 i el món del treball. S'ha de dir que cadascuna de les successives edicions d'aquestes estimacions i anàlisis de l'Organització Internacional del Treball són més esgarrifoses.

Segons les estimacions a data 22 d'abril de 2020, en el segon trimestre es perdran un total de 305 milions d'ocupacions en el món; entre els sectors d'activitat més afectats continua estant l'hostaleria i la restauració (per tant, a casa nostra, pagarem molt car en termes de cohesió social, l’error de "posar totes les figues en el mateix paner " del monocultiu turístic). L’OIT ens recorda, a més, que 2000 milions de persones en el món treballen a l'economia informal en ocupacions caracteritzades per una falta total de protecció bàsica. Tot plegat significarà -ja ho està fent- un empobriment brutal de la classe treballadora mundial, ja que, per a milions de treballadors i treballadores, l'absència d'ingressos salarials, o provinents de treballs informals remunerats, equival a fer impossible una vida digna.

El panorama global és dantesc, la pitjor crisi mundial des de la Segona Guerra Mundial, en paraules de l'OIT. Quan dilluns 4 de maig coneguem les dades d'atur registrat (on no hi seran ni les persones afectades pels ERTOs, ni les Fixes Discontínues -73.407 el mes d'abril de l'any apassat-), i les d'afiliacions a la Seguretat Social del mes d'abril, començarem a conèixer la magnitud de la tragèdia local.

El cas és que, mentre en el meu particular privilegiat confinament, llegia i subratllava l'informe, no em llevava del cap la melodia d' "Amunt els pàries de la terra / amunt els qui pateixen fam, / els proletaris cridem guerra, tot el món és de guerra un clam /...

I, alhora, pensava que aquest Primer de Maig ben bé podria ser el començament d'una etapa històrica en la qual, ara sí o sí, es capgirin de debò algunes coses a l'àmbit del treball remunerat. Salina Todd en el seu magnífic –i reivindicatiu de la identitat i del paper forjador d'un món millor de la classe obrera britànica- llibre "El pueblo. Auge y declive de la clase obrera (1910-2010)" (Akal, 2018), asenyala que "durante el final de la década de 1950 y comienzos de la siguiente, tuvo lugar una revolución cultural en Gran Bretaña. Ser clase obrera se puso de moda [...] esta revolución cultural cambió las vidas de algunas personas de clase obrera para siempre, que encontraron la celebridad como escritores, actores o estrellas del pop. Pero también llegó a millones de personas más, que vieron como sus vidas y experiencias vitales eran retratadas como normales y dignas de mención" (pàg. 301-302). Què tal si impulsam, aquí i arreu, una nova revolució cultural que posi de moda la classe obrera del segle XXI? Revolucionam alguns dogmes, com ara, el de considerar el treball remunerat com a principal forma de distribució de la riquesa generada, i garantia de dret a l'existència material de les persones que no són rics? Estem d'acord que, per retratar vides i experiències vitals de la classe obrera d'ara i d'aquí com a normals i dignes d'esment, no basta ser "esclau" -i viure demanant permís- en els mercats de treball precaritzats? Acceptam, doncs, que, si s'està contra la caritat, s'ha d'estar d'acord amb la implantació aviat de la Renda Bàsica (incondicional, universal, i suficient)?

El capitalisme del segle XXI intentarà de valent que la "normalitat" de l'endemà de la pandèmia de la COVID-19 sigui una volta de rosca a la precarització més o menys caritativa. No li seguim el joc! "Del passat, destruïm misèries"! Fem-ho posant en peu una cooperació de voluntats i energies pel canvi de paradigma. Perquè no hi haurà ocupació a un planeta mort! Perquè, en una organització social patriarcal i colonial,  no tothom pot viure vides que valguin la pena ser viscudes.

Fem-ho seguint les paraules d'Eduardo Galeano:

Mayo

1

Día de los trabajadores

    Tecnología del vuelo compartido: el primer pato que levanta el vuelo abre paso al segundo, que despeja el camino al tercero, y la energía del tercero alza al cuarto, que ayuda al quinto, que presta viento al séptimo…

    Cuando se cansa, el pato que hace punta baja a la cola de la bandada y deja su lugar a otro, que sube al vértice de esa V que los patos dibujan en el aire. Todos se van turnando, atrás y adelante; y ninguno se cree superpato por volar adelante, ni subpato por marchar atrás”.

(Los Hijos de los días).

Comentaris