El 2 de desembre de 2018 es varen produir les eleccions autonòmiques a Andalusia, i aquestes semblaven ser l’avantsala del que tots ens temíem: un avançament de les eleccions generals i que Pedro Sánchez, encara president del govern d’Espanya, ha fixat per al 28 d’abril després de perdre la votació dels Pressupostos Generals de l’Estat. 

Els resultats d’Andalusia varen ser clars: guanyà la dreta i l’extrema dreta, i tot sembla indicar (segons les diverses enquestes electorals) que els resultats andalusos es podrien repetir a les generals del 28 d’abril, la qual cosa podria ser catastròfica (encara més?) per a la classe treballadora ja que els partits de dreta i extrema dreta tenen uns plantejaments similars pel que fa el seu discurs econòmic i laboral.

Així, els discursos de PP, Ciutadans i Vox en aquest sentit són pràcticament idèntics: reducció d’impostos (i que beneficia a les classes altes), eliminació dels impostos de successions i de patrimoni (beneficiant principalment, una vegada més, a les rendes altes), fer un contracte únic dins el món laboral, futura o ja present uberitzaciódels llocs de feina, i tot allò repercutint negativament en la classe treballadora, i que aquesta ha estat la que ha fet més sacrificis d’ençà que va esclatar la crisi fa més de deu anys i que encara segueix patint les seves conseqüències. A tot això, hauríem d’afegir que la nefasta reforma laboral del PP (2013), sense oblidar la del PSOE (2011), han deixat sense drets laborals les treballadores i treballadors, que s’havien aconseguit amb la lluita de diverses generacions (no hem d’oblidar mai la vaga de La Canadenca); ha impossibilitat en molts de casos que les treballadores i treballadores es puguin organitzar a través de comitès d’empresa als seus llocs de treball per por a perdre la feina, i que els possibles resultats electorals no milloraran gens les condicions materials dels assalariats.

I què ha fet l’esquerra? Aparentment res. S’han oblidat de la seva gent; de conèixer la seva realitat; de visitar els seus centres de treball i comprovar les condicions laborals; de fer front als abusos dels empresaris; no han estat capaços, quan han estat al poder, de redistribuir millor la riquesa que es generava, i que generava la classe treballadora...Així és com s’ha divorciat l’esquerra de la classe treballadora.

A partir d’aquí, ens demanem què ha de fer l’esquerra, per tal de reconciliar-se amb la classe treballadora, de cara a les eleccions del 28 d’abril. Sense deixar de banda altres lluites irrenunciables, hauria de fer un discurs on les qüestions materials tornin en el centre del tauler; recuperar el discurs de la Renda Bàsica Universal; insistir en la necessitat de garantir un dret tan fonamental i constitucional com és el de tenir un treball; ser al costat de les reivindicacions laborals de les treballadores i treballadors; d’aquelles que es juguen el seu lloc de feina fent vagues per salvar els seus llocs de feina...

Finalment no estaria de més, també, que els partits d’esquerres apliquessin el que ja fa temps Álvaro Cunhal va explicar com “la regla d’or” al seu llibre Un partido con paredes de cristal, o més recentment el que també proposen la politòloga Arantxa Tirado i el raper, activista polític i escriptor Ricardo Romero Negaal seu llibre La clase obrera no va al paraíso. Crónica de una desaparición forzada (Akal, 2016): garantir la presència de la classe treballadora dins els òrgans de direcció i representació dels partits polítics amb el que denominen quota obrera, ja que normalment els fills i filles de classe obrera no hi són per manca de capital econòmic, social o cultural. Amb això, l’esquerra tornaria a il·lusionar.