A 50 anys del triomf de la UP: Allende, un avançat de l'eurocomunisme?

El 4 de setembre de 1970 Salvador Allende guanyava les eleccions xilenes per un estret marge. Durant tres anys intentà engegar un programa socialista respectant la legalitat burgesa vigent. Sense saber-ho Allende fou el precursor d’un moviment polític que es desenvoluparia pocs anys després a Itàlia amb el nom d’eurocomunisme.

Allende foto
Allende foto

Què és l’eurocomunisme?

El 1968 amb la invasió de Txecoslovàquia per part de l’URSS el comunisme oficial acabava de desacreditar-se com a model social a seguir. La invasió fou condemnada per Partit Comunista d’Espanya i pel Partit Comunista Italià. Alhora durant el maig del 1968 les vagues estudiantils a París posaven en evidència les rèmores del passat del Partit Comunista Francès.

Davant l’evidència de la impossibilitat de dur a terme una revolució d’acord amb el patrons clàssics del comunisme soviètic als països occidentals, l’eurocomunisme suposava una actualització ideològica del pensament comunista. El principal promotor d’aquesta nova ideologia fou Enrico Berlinguer, secretari general del Partit Comunista Italià (PCI). Berlinguer comptava amb els precedents d’Antonio Gramsci que podrint-se a les presons del Duce escriu “ Cartes des de la presó” escrits on Gramci fa la seva personal aportació al pensament comunista aleshores monopolitzat per l’URSS.

L’Eurocomunisme accepta moltes de les tesis vigents del marxisme, però difereix del marxisme –leninisme soviètic.La dictadura del proletariat és substituïda per classe hegemònica, el partit s’obre a nous sectors socials, més enllà del moviment obrer en el que es conegué com a “Compromisso histórico” on es donava la mà fins i tot a sectors progressistes del Democràcia Cristiana. La democràcia no és una via per a conquerir el poder. El poder amb l’eurocomunisme és democràtic, pluripartidista i sotmès a un control periòdic per part del poble, més enllà del model de les democràcies occidentals aleshores vigent i amb poc a veure amb el burocratisme soviètic.

 

L’eurocomunisme i la socialdemocràcia

L’eurocomunisme suposava una via intermèdia entre el comunisme soviètic i la socialdemocràcia de tall occidental que tan bé representava l’SPD alemany. Des del 1959, quan l’SPD renuncià al marxisme, la majoria de partits socialistes europeus seguiren el mateix camí ( recordem el 28è congrés del PSOE el 1978 on el partit renuncià a aquesta ideologia ).L’eurocomunisme suposava una via de transformació del capitalisme per mitjans democràtics i un socialisme de rostre humà.

 

El Xile i la Itàlia dels anys seixanta

Ambdós països presenten trets que més enllà de diferències culturals fan que s’ assenblin. Són països amb democràcies formals de tipus occidental. El poder és ocupat per la Democràcia Cristiana, disposa d’un coixí de classe mitjana així com d’un moviment obrer que s’ha desenvolupat a l’entorn dels nuclis industrials. L’esquerra és hegemonitzada pel PCI a Itàlia i per les forces de la Unitat Popular a Xile ( unió del partit socialista i del partit comunista).

El percentatge de vots de l’esquerra a ambdós països se situa entorn del 35%. La UP aconseguí el govern a les eleccions de 1970 amb el 36% i els millors resultats electorals del PCI foren el 1975 amb el 35% .

Quan Allende puja al poder el 1970 vol posar en pràctica un programa certament revolucionari, però que durant els tres anys de govern respectà les estructures de govern burgeses, això sí, maldà inútilment per la seva reforma amb la total oposició de la dreta xilena.

A tot això no hem d’oblidar la política de boicot dels EEUU en tots els àmbits i la manca d’ajuda de l’URSS que després de la crisi dels míssils de 1962 no volia enfangar-se en una nova crisi amb els EEUU. A més la situació econòmica de l’URSS no permetia repetir l’ajuda donada a Cuba. Fidel Castro fou l’únic polític que donà un suport explícit a l’aventura socialista xilena, recordem que s’estigué un mes de viatge el 1971 per Xile donant suport a Salvador Allende.

Allende tenia el poder polític, però els altres poders, l’econòmic i judicial els tenia en contra. Moltes de les estructures burgeses que volia reformar se li tiraren en contra.

L’ús de la violència per part de la dreta xilena per aterrir la població i tombar el govern d’Allende recorda molt  els anys de plom (denominació que reben a Itàlia aquests anys setanta ) quan Itàlia patí una onada d’atemptats per part de l’extrema dreta.

Els mitjans d’accés al poder d’Allende foren democràtics i respectà sempre la legalitat republicana.El famós Compromisso histórico de Berlinguer el podem veure amb els esforços infructuosos d’Allende per arribar a acords amb la Democràcia Cristiana de Frei, acords que mai no arribaren a bon port. El boicot que patí el seu govern per part dels EEUU amb l’ajuda de la burgesia local en donen un clar testimoni.

 

L’Eurocomunisme a Itàlia

Els anys setanta foren anys tumultuosos per a la política europea. La construcció del Mercat Comú així com la guerra freda condicionaren certament les polítiques d’esquerres a Europa.

La Itàlia dels setanta és una Itàlia monopolitzada per la Democràcia Cristiana. Tots els intents d’establir ponts de diàleg entre el PCI i la DC fracassaren. Recordem l’assassinat de Pier Paolo Passolini el 1975 i el d’Aldo Moro el 1978. Dues figures emblemàtiques, una de l’esquerra, famós director de cinema pel seu compromís comunista i l’altra, dirigent democristià favorable a les tesis del Compromisso Histórico. Se sap qui va assassinar aquesta gent? O realment no s’ha volgut saber mai la veritat? La vella guàrdia de la DC mai no va voler sentir res de pactes amb els comunistes. Així el PCI amb el 35% del suport electoral s’hagué de conformar amb els govern de municipis importants. De fet era un partit més votat pels seus valors d’honestedat i honradesa que no per la ideologia comunista. Era un partit que de llarg el seu electorat estava més enllà de la seva estricta ideologia.

L’assassinat d’Aldo Moro el 1978 fou l’últim intent seriós de conquerir el poder mitjançant mètodes democràtics per part del PCI i d’aplicar el seu programa. El fracàs de la política d’enteniment donà pas a l’hegemonia de sempre de la Democràcia Cristiana i a l’enterrament definitiu de qualsevol vel·leïtat esquerranosa que anés més enllà de la socialdemocràcia.

 

L’Eurocomunisme i els blocs antagònics

L’Eurocomunisme mai no va poder ser aplicat a cap país concret. En això hi tenen molt a veure la política de guerra freda entre els EEUU i l’URSS. Els EEUU desconfiaven d’una ideologia que podia suscitar el suport d’àmplies capes socials als països desenvolupats i que posaven en entredit les institucions occidentals. L’URSS mai no va veure clara aquesta particular via d’accés al socialisme, una via que a més a més estava cada cop més enfora del seu control ideològic i de la qual desconfiava tant dels seus mentors com de la seva aplicació pràctica. Cal tenir en compte que la guerra freda es fonamentava en una política de blocs on cap país no podia sortir-ne lliurement. Recordem el cas d’Hongria el 1956 i Txecoslovàquia en 1968. Xile en patí les conseqüències amb el cop d’estat de 1973.

 

L’esllanguiment de l’Eurocomunisme

L’Eurocomunisme com a ideologia va entrar en crisi als inicis dels anys vuitanta.Per un costat el model soviètic començà a donar les primeres mostres de crisi. De fet l’accés de Gorbatxov al poder el 1985 eren l’intent desesperat de la nomenklatura de modernitzar un règim que feia aigües de per tot i que era incapaç de seguir la cursa armamentística dels EEUU així com el desenvolupament tecnològic occidental.

Quan el bloc soviètic s’ensorra el 1989 la ideologia que s’imposà finalment fou el neoliberalisme. Aquesta ideologia ha estat adoptada amb matisos als països occidentals tant per les opcions democristianes com socialdemòcrates i els vells postulats keynessians abandonats. Xile és un dels països on el neoliberalisme s’aplicà amb fervor durant els anys de la dictadura de Pinochet (1973-1988) i seguida amb matisos pels governs de concertació durant els anys posteriors.

A Itàlia la fi del comunisme obliga al PCI a refundar-se amb el nom de Partit Democràtic de l’Esquerra de la mà d’Achille Occhetto i els seus fonaments ideològics no semblen molt diferents dels de la socialdemocràcia.També el neoliberlisme s’ha acabat imposant a Itàlia els últims anys.

 

L’eurocomunisme avui

Cinquanta anys després a les eleccions del 1970 a Xile les opcions ideològiques hereves de l’Eurocomunisme han quedat fora de la majoria de parlaments europeus. Les opcions ideològiques semblen bascular entre una socialdemocràcia tova i el neoliberalisme. El seu declivi és aplicable a la majoria de partits comunistes occidentals on a dures penes mantenen la representació parlamentària i on acudeixen cada cop més amb coalició amb forces alternatives i feministes lligades als nous moviments socials. Podemos en seria un bon exemple.

 

Comentaris