El gener de 1936 va néixer a Espanya el Front Popular, nom que feia referència a la coalició electoral entre republicans del centre-esquerra dirigida per Manuel Azaña, del partit Izquierda Republicana, y Martínez Barrio, de la Unió Republicana d’una banda; i d’altres forces polítiques i sindicals de l’esquerra de la classe obrera d’altra, i que subscrivien el pacte i/o programa amb el qual volien concórrer a les eleccions del febrer d’aquell mateix any.
Aquest Front Popular va tenir a Catalunya la seva versió liderada per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i que va rebre el nom de Front d’Esquerres. A altres zones d’Espanya es varen incorporar partits de l’esquerra nacionalista com Acció Nacionalista Basca o el Partit Galleguista d’en Rodríguez Castelao.
El nom de Front Popular té origen comunista i es va popularitzar poc abans d’aquelles eleccions del 16 de febrer de 1936. Recordem que el frontpopulisme va sorgir com una necessitat vital dels partits comunistes després del VII Congrés de la Internacional Comunista a Moscú del 25 de juliol al 21 d’agost de 1935 i que, resumint, animava els partits comunistes europeus, que aleshores eren perseguits a països com a la Itàlia feixista i a l’Alemanya nazi, a aliar-se amb la socialdemocràcia i amb les formacions burgeses liberals per fer front el feixisme.
El Front Popular a Espanya va guanyar aquelles eleccions del 16 de febrer de 1936, i des del 19 de febrer i fins el cop d’estat feixista es varen succeir quatre governs integrats principalment pel partit Izquierda Republicana, Unió Republicana i, en el darrer govern abans del cop d’Estat del 18 de juliol Esquerra Republicana de Catalunya amb Joan Lluhí Vallescà com a Ministre de Treball, Sanitat i Previsió Social. Haurem d’esperar al setembre de 1936 quan el govern espanyol estigui integrat per partits com els esmentats anteriorment i ara amb el PSOE, el PCE i el PNB.
Aquests governs frontpopulistes a Espanya varen tenir lloc dins una Europa convulsa, amb el feixisme i el nazisme a Itàlia i Alemanya respectivament i amb règims autoritaris d’extrema dreta a l’Europa de l’est i, no ho oblidem, dins un context econòmic desfavorable la qual cosa feia que la tasca de govern fos més difícil, especialment amb el renou de sabres que des de feia temps sobrevolava Espanya.
Aquella experiència va ser la darrera vegada que a Espanya es va produir un govern de coalició com a conseqüència de la necessitat vital de fer front a diversos problemes, però principalment per aturar a Espanya el que ja s’havia expandit per Europa: el feixisme. I d’això fa ja 83 anys.
El 10 de novembre es varen produir unes noves eleccions generals com a conseqüència de la impossibilitat de conformar govern de coalició entre el PSOE d’en Pedro Sánchez i la Unides Podem d’en Pablo Iglesias. Diuen les persones que saben d’aquestes coses, que Pedro Sánchez mai va tenir en ment conformar govern de coalició (cooperació es va dir públicament) amb Pablo Iglesias. De fet, un dels suposats problemes a l’hora d’aconseguir-ho era la pròpia persona d’en Pablo Iglesias, qui va donar una passa enrere. I mentrestant Vox ja s’havia instal·lat al Congrés del diputats amb 24 parlamentaris.
Davant la impossibilitat d’aquest govern de coalició, n’Ivan Redondo sembla ser que va tenir la idea de que s’havien de convocar noves eleccions perquè el PSOE manejava enquestes internes que pronosticaven millors resultats que els del 28 d'abril i que, juntament amb les enquestes del CIS, feien presagiar un resultat immillorable. I en el seu cap era una fantàstica idea. Però la realitat ha estat una altra.
Les eleccions d’aquest diumenge passat no varen canviar gairebé la composició i els resultats a nivell de vots, però sí a nivell de diputats. PP i Vox varen ser els grans beneficiats de la catàstrofe de Ciutadans (és el que passa quan vols ser més de dretes que Vox, que voten l’original i no la còpia), així com l’arribada de les CUP o Teruel Existe. Menys sort va tenir Més a les Balears. I Más País va tenir el resultat que molts sabíem que tindrien; això d’Errejón va ser com una arrencada de cavall i una arribada d’ase. I amb aquest resultat del partit errejonista crec que la cúpula de Podem Balears es pensarà dues vegades passar-se a Más País, la qual cosa tampoc és una bona notícia per Podem Balears.
La nit electoral, per jo, va ser una nit relativament amarga, especialment per la pujada del neofeixisme de Vox. No és que a Espanya de cop i volta surtin votants d’extrema dreta; simplement han deixat de votar el PP i s’han passat a Vox. Aquella nit només tenia ganes d'abraçar a les meves filles i a la meva parella, l'única pàtria que realment reconec.
El diumenge tot semblava que anàvem a noves eleccions d’aquí a sis mesos amb un Vox embravit; un Ciutadans esclafat; el PP pujant; Unides Podem amb pèrdua de diputats però que encara mantenia cert cos electoral; la gran esperança blanca de Más País només amb tres diputats; i el PSOE amb 120 diputats deia que havia guanyat les eleccions com si les haguessin guanyat per majoria absoluta. Veure per creure.
I de nou Pablo Iglesias, el mateix vespre electoral, va tendir la mà al PSOE de Pedro Sánchez per a conformar un govern en coalició, imposant-se (finalment) el seu relat. I aquell vespre, a Ferraz, sembla que en Sánchez va recollir la mà que li va oferir Iglesias, tal vegada no per convicció ideològica (no sé si Pedro Sánchez té molta ideologia) si no més aviat per supervivència del propi PSOE, ja que unes noves eleccions allunyarien tota possibilitat d'un govern de progrés i possibilitaria la pujada de VOX amb opcions per conformar govern amb el Partit Popular, quedant el PSOE com el culpable de l'ascens a Espanya de la ultradreta sent, pentura, l'última vegada que el PSOE governés en molt de temps.
No hem d’oblidar que fa sis mesos el PSOE no volia res amb Unides Podem perquè encara es veien forts i creien que Vox havia arribat al seu sostre electoral. I també perquè Pedro Sánchez sabia que tenir Pablo Iglesias dins el Consell de Ministres podria suposar l’eclipsi mediàtic del propi Sánchez. Però d’això fa sis mesos i ara la cosa ha canviat en 24 hores.
I així, el dimarts 12 de novembre de 2019, 83 anys després d’aquell govern en coalició de la II República, el Front Popular, tornem a tenir (aparentment i a l’espera que altres partits es sumin o donin suport a aquest futur govern de coalició) un govern en coalició entre el PSOE i Unides Podem (i amb Más País?), perquè de la necessitat han fet virtut; perquè davant l’ascens de l’extrema dreta no hi ha més remei que empassar-se certs gripaus, cert orgull i intentar dur a terme un programa que beneficiï a la majoria social d'aquest país. I aquesta majoria social és una classe treballadora que ja fa massa temps que no té una alegria i que masses sacrificis ha fet des de que va néixer. I ja basta. Ens mereixem una vida decent amb drets i garanties. Volem pa, però també volem roses.
I en referència amb l’ascens de Vox en vots i en diputats no me vull oblidar d’un parell de coses. En primer lloc, hem de dir que el seu discurs de Vox ha calat dins un minúscul sector d’aquesta classe treballadora que ha fet sacrificis. I davant això, per recuperar aquest minúscul sector de la classe treballadora que ha votat Vox (és menys del que realment alguns volem fer creure), Unides Podem i PSOE hauran de ser intel·ligents i fer polítiques actives que millorin les condicions materials d’aquesta classe derogant les reformes laborals (tot i que amb na Nadia Calviño està difícil) i intervenint en el preu del lloguer de l’habitatge, per començar. I si s'ha d'intentar aplicar l'article 128 de la Constitució, s'intenta. Sense miraments. Siguem realistes i demanem l'impossible. I solucionar la qüestió territorial, tasca indispensable per a qualsevol govern.
En segon i darrer lloc, el vespre de les eleccions a la seu de Vox es va escoltar el a por ellos, com quan els policies nacionals marxaven cap a Catalunya. I aquest “ellos” som nosaltres; som els homosexuals; som les lesbianes; som les trans; som les feministes; som els riders de Glovo; som les metgesses i els infermers de la Sanitat Pública; les docents de l’Escola Pública; som les kellys; som les independentistes; som les federalistes; som la classe treballadora antifeixista; som les immigrants i els menors estrangers no acompanyats.
En definitiva, som tots aquells i aquelles que no cabem dins el seu model de país, ni ideològicament ni territorial; els qui 83 anys després saludem amb relativa il·lusió, amb moltíssimes reserves i amb una recessió en cerns, aquesta nova etapa històrica, però sense oblidar les tremendes contradiccions amb les quals cavalcarem amb aquest govern en coalició. Però o cavalquem amb fantasmes o ens convertirem en fantasmes.