Amèrica Central: vides trencades

Niño-Hollywood
Niño-Hollywood

Amb poques setmanes de diferència he llegit dos llibres amb històries de gent que es mou entre Amèrica Central i els Estats Units. Són dos llibres que podem adscriure al periodisme literari. No m’embarcaré ara en disquisicions sobre què és o que no és aquest gènere, però assenyalaré que, quan està ben fet, llegir-lo és una de les millors maneres de mirar de comprendre el món. Si coneixeu Ryszard Kapuściński o Svetlana Aleksiévitx, per esmentar dos noms de magnitud molt alta, hi estareu d’acord. El primer dels dos llibres, en la publicació i en el meu ordre de lectura, va ser Yo tuve un sueño, del mexicà Juan Pablo Villalobos, i porta com a subtítol El viaje de los niños centroamericanos a Estados Unidos. El segon és El niño de Hollywood, dels germans salvadorenys Óscar Martínez i Juan José Martínez, i també té subtítol: Una historia personal de la mara Salvatrucha.

    Presos així, com un díptic fortuit que cap dels autors no va preveure, els dos llibres expliquen la història d’Amèrica Central com un seguit d’anades i vingudes de gent, de mercaderies i de doblers entre països de l’istme i els Estats Units. La història hauria de començar amb dècades de d’explotació econòmica i de dictadures militars que tenen el suport del gran germà del nord. Es va adobant el terreny de les guerres civils que tan bé varen aferrar en el terreny de la Guerra Freda, i que en el cas d’El Salvador va anar de 1980 a 1992.  Milers de joves fugen de la violència, cap a més enllà de Mèxic. Arriben a ciutats com Los Ángeles, un territori on els joves salvadorenys, els més desposseïts però també els més familiaritzats amb la guerra, es defensen de la violència ambiental contraatacant: neix, entre d’altres pandillas, la famosa mara Salvatrucha. Amb la vida pandillera arriben les deportacions: els mareros tornen al seu país i imposen els seus codis, les seves jerarquies, la seva mística de lleialtat grup, la seva bogeria. El Salvador esdevé, per dir-ho amb una expressió que Óscar i Juan José Martínez repeteixen, el país més homicida del món. Un d’aquests pandilleros és Miguel Ángel Tobar, amb biografia de desheredat, assassí des de la primera adolescència, membre de l’exèrcit, desertor, visionari satànic, sicari despietat, convers a una església evangèlica, confident policial i finalment víctima mortal: és el protagonista d’El niño de Hollywood. L’infern en què la Mara Salvatrucha i altres grups violents varen convertir els barris i pobles d’Amèrica Central és un dels motius principals de la fugida de milers de menors que veuen l’arribada als Estats Units com un somni de salvació. Pel camí hi ha el desert mexicà, els coyotes, el trencament familiar. Al final de l’escapada, els inhumans centres de detenció de l’altra banda del Río Grande. Aquest és el món del retaule d’històries de nins i adolescents, protegits amb l’escut d’un nom fictici, que conformen Yo tuve un sueño. Apuntem, de passada, que el llibre està construït sobre testimonis recollits abans de l’era Trump.

    Potser he forçat les coses, explicant els dos llibres com un de sol: El niño de Hollywood posa el focus en la vida d’un salvadoreny, és més cru, i si fos una pel·lícula tendria moltes més escenes de sang. Per les pàgines de Yo tuve un sueño corren històries de menors de països diversos i en resultaria una pel·lícula de to més intimista, també de colors tristos però amb més escletxes obertes a l’esperança.  Però, més enllà de la temàtica, hi ha elements que els uneixen.  Tots dos són reportatges periodístics, però tots dos fan servir amb gran destresa les armes de la literatura, que no són altres que les de representar el món amb paraules ben posades una darrere l’altra. Tots dos ens acosten amb calidesa dura el material humà sobre el qual construixen el seu relat. I de la lectura de tots dos, en sortim amb la idea del món com un gran engranatge en què les decisions que es prenen als despatxos i a les casernes dels poderosos mouen mecanismes que destrueixen les vides de milers de persones amb rostre i amb sang a les venes. 

 

Jus Pablo VILLALOBOS: Yo tuve un sueño. El viaje de los niños centroamericanos a Estados Unidos. Barcelona: Anagrama, 2018. 152 pàg.

Oscar MARTÍNEZ i Juan José MARTÍNEZ: El niño de Hollywood. Una historia personal de la mara Salvatrucha. Barcelona: Debate, 2019. 270 pàg.

Comentaris