Si la pluralitat de les esquerres ha estat una constant en totes les convocatòries electorals, la de les dretes, amb fins a quatre opcions en el nostre cas, on hi hem d’afegir el PI -encara que d’entrada, semblin incompatibles- al «trifachito» de PP, C’s i VOX, representa un escenari nou.

A nivell d’Estat el PSOE de Pedro Sánchez sembla que s’ho ha jugat tot al cavall guanyador de qui ja «governa», i a la imatge de representar una opció més «estable» (barons i Susana Díaz al marge) que la resta de partits. El PP sembla que va en caiguda lliure, Cs una mica bastant descol·locat d’ençà que ha confirmat la seva adscripció definitiva al bloc de les dretes, i VOX a l’ofensiva, marcant l’agenda dels altres. Podem sembla que es recupera una mica d’ençà del «retorn» de Pablo Iglesias i sobretot de les revelacions sobre les clavegueres de l’Estat. Els sobiranismes d’esquerres com Compromís, ERC o MÉS aguanten i fins i tot creixen, en un context polaritzat entre els defensors i els enemics d’Espanya, d’acord amb el marc cognitiu imposat per la dreta, i aquí no podem menystenir el paper jugat per Aznar i la FAES, de forma transversal.

La darrera enquesta del CIS ha estat molt comentada, però allò cert és que el resultat és una incògnita. En tot cas, allò que apunten totes les enquestes és que la fragmentació no afavoreix la dreta, i PP, Cs i VOX es disputen ara el discurs del «vot útil» com en altres temps ho varen fer les esquerres.

Fins i tot en clau local, l’escenari és prou obert. El CIS, amb una mostra de ni tan sols va demanar per MÉS ni per el PI, en una nova demostració de rigor i amb una mostra de poc més de 300 enquestes per al conjunt de les Illes Balears, donava un teòric empat entre dreta i esquerra, afavorit per l’empenta de VOX, que fins i tot podria superar el PP. El que és cert és que si la dreta aguanta, és per l’aposta dels poders fàctics per l’extrema dreta de VOX, igual que es va fer als anteriors comicis amb Ciudadanos. 

Pel que fa als ecosobiranistes, que es presenten amb la coalició Veus Progressistes, la polarització política els afavoreix -a diferència del PI-, juntament amb la fragmentació d’opcions polítiques, que rebaixa el llistó del diputat a Madrid. Per al Senat, en el cas de Mallorca el fet que només hi hagi dues opcions d’esquerres front a quatre de la dreta també obri les portes a la representació a la Cambra alta.

Queda tota una campanya per endavant, i potser l’única dada certa del sondeig del CIS i d’altres sondejos sigui l’alt nombre de persones que encara no han decidit el seu vot. És molt allò que està en joc, en un context i un temps on semblava que la democràcia no podia degradar-se encara més. Per això l’abstenció -especialment entre la gent d’esquerres-, no hauria de ser una opció. Ja vindran els temps d’exigir als partits progressistes que facin més del que han fet si és que era possible, que també forma part del quefer democràtic.