En el món de la ciència hi ha un acord de principi respecte al mètode que la fa funcionar. Hipòtesi prèvia argumentada del que és vol demostrar, experimentació empírica de les variables a observar, contrast de les dades obtingudes, conclusions de les experiències i, reformulació, correcció o afirmació, de noves hipòtesis de treball. El principi de realitat sempre s’acota respecte a l’objecte que es vol estudiar. I aquest objecte cal situar-lo en un context de relativitat respecte als condicionants externs que no entren en els àmbits de l’estudi, o si es tenen en compte, són per limitar o condicionar les conclusions a extreure. Imagino que els politòlegs s’afanyen per intentar aplicar aquests principis a la ciència política, malgrat la infinitat de variables que presenta l’objecte del seu estudi, especialment en les democràcies liberals. 

Què té a veure aquesta reflexió amb la política actual? Doncs que estam entrant en una fase a on no es tracta de competir davant uns votants sobre quins partits defensen unes millors polítiques, a partir de la racionalitat, l’emoció o la capacitat de convicció, sobre uns problemes comuns que són identificats com a tals pel conjunt de la societat. De manera imperfecta, fins ara la democràcia liberal accepta les eleccions com el resultat de l’experimentació empírica expressada pels votants, respecte a les diferents hipòtesis que presenten els partits polítics. Però amb l’acceptació tàcita que una votació representa un moment puntual de l’estat d’opinió d’una societat dinàmica i en constant contradicció. Que l’oposició expressa també uns punts de vista legítims i que cal respectar. I per suposat, que l’oposició ha de respectar la voluntat majoritària dels electors. La gestió política del dia a dia, la gestió dialèctica entre majories i oposició, es fa en la legítima competència per demostrar qui defensa millor el que s’entendria per el «bé comú».

La nova extrema dreta trenca aquest terreny de joc de la fins ara democràcia liberal. I a sobre arrossega al conjunt de la dreta en aquesta deriva, el « bé comú» és per ells una entelèquia perillosa i ells són els més lúcids en saber-la desemmascarar. A través de les noves tecnologies intenten imposar una realitat política virtual diferent a la que hem viscut fins ara. No hi ha adversaris, hi ha enemics. La política s’ha de reduir al conflicte permanent. A la dinàmica de «hooligans». Amb els meus a mort i a mort contra els altres. Tot val per guanyar. El tret de «tuit» front al raonament sòlid i argumentat. La falsa notícia com artilleria pesada. El missatge repetitiu i constant per crear suposició de «veritat». Una tàctica ja prou coneguda per Goebbels. I darrera la piconadora d’intentar destrossar l’esquerra i els sobiranismes progressistes, un pensament econòmic ultra liberal, reaccionari i defensor de les elits monopolistes, amb un populisme patrioter tan groller com efectiu.

El repte per al pensament d’esquerra amb voluntat transformadora, és com mantenir la superioritat moral del «bé comú» a nivell social, front aquest nou missatge i amb les noves armes que utilitza. Segurament caldrà posar en marxa molta voluntat mobilitzadora, unes pràctiques amb col·lectius molt diversos i plurals però amb fortes conviccions democràtiques, impulsar unes amples aliances en tots aquells sectors socials i polítics disposats a lluitar, perquè la realitat virtual autoritària no sigui la ideologia dominant a la nostra societat. Aquells que saben o intueixen, en aquest 75e aniversari de l’Holocaust, que aquesta realitat virtual actual, és tan sols l’avantsala d’una realitat que pot ser molt més dolorosa i cruel de la que encara no som capaços d’imaginar.