Durant anys, els opinadors i l’acadèmia s’han mostrat convençuts que la primera passa per arribar a la Moncloa era passant pel centre. Ha existit un consens gairebé generalitzat segons el qual Suárez, González o Aznar no arribaren al poder adherint-se tota l’esquerra o tota la dreta, sinó penetrant amb força a l’electorat de centre. D’aquí sorgiren frases gairebé mítiques de la política espanyola com aquell “el PSOE es el partido que más se parece a España”, ara recuperada, o l’ex-líder popular andalús Javier Arenas que afirmava sense despentinar-se que se sentia “molt còmode sent centrista”, atenció, “com Aznar i Rajoy”.

Durant els anys 14 i 15, coincidint amb l’eclosió de Podem i d’altres forces albirades inspirant-se en el 15M o rejovenides gràcies als principis d’aquest moviment, el centre es va anar desdibuixant. Els ideòlegs del partit morat d’aleshores parlaven de conceptes com transversalitat i centralitat del tauler en el que no deixava de ser una maniobra discursiva i política per fer el programa de l’esquerra més permeable al conjunt de la societat. 

Poc després va arribar el moment dolç de Ciutadans, un partit que s’identificava amb el llegat de Suárez i que s’ubicava ràpidament en el grup dels Liberals europeus. Ciutadans, format en bona part per quadres de l’entorn del PSC i beneït per personatges de l’extrema-dreta, arribava a liderar les enquestes i protagonitzar titulars que deien: “Espanya vira al centre”. Tanmateix, la posterior irrupció i pactes amb Vox i l’estratègia de combatre amb el PP a tota costa per liderar la dreta van acabar deteriorant el centrisme de Ciutadans, que va arribar a ser qüestionat pels seus socis europeus i que el col·loca cada vegada més a prop de l’irrellevància política.

Amb tots aquests precedents i després d’anys d’incertesa política a escala estatal, atiada també per l’actitud i els atacs a les forces polítiques i la societat civil independentista a Catalunya, el centre a Espanya s’havia anat desdibuixant. Ara, en aquesta campanya, el centre torna. I, a l’espera de la sentència, el centre torna més espanyolista i nacionalista que mai. Ciutadans intenta tornar a centrar-se, però vol posar “España en marcha”. El PP ha penjat una gran pancarta a la seva seu del carrer Gènova on hi llegim “¿Izquierda o derecha? España”. Al PSOE no queda rastre d’aquell “Somos la izquierda” del darrer Congrés Federal i ara opta pel lema “Ahora, Gobierno. Ahora, España”. Govern, nació, centre.

A pesar de la retòrica espanyolista, segurament preparada en previsió de que la sentència pugui interferir en la campanya o la precampanya, la veritat és que el centre torna a estar de moda. Mentre Rivera es desdibuixa, Casado abandona la retòrica d’exaltat inspirada en Vox i aposta pel particular centrisme ‘marianista’ de no fer res, ser prudent i deixar que la resta vagin cometent errors. Alhora, Moncloa treballa amb el concepte de “majoria cautelosa”, segons el qual els assessors de Sánchez estan convençuts que un gran nombre de ciutadans, també en el centre o el centre-dreta, optarà pel PSOE per evitar més inestabilitat.

Per la seva banda, l’autor intel·lectual del primer Podem, Íñigo Errejón, s’alia amb els ecologistes d’Equo, Compromís i la Chunta per llançar una versió ‘reloaded’ del seu projecte polític, situat en algun eix de coordenades entre l’ecologisme, el populisme progressista i un pragmatisme gairebé conservador. Aquesta jugada, acosta el conegut com a ‘Espai del Canvi’ al centre, però no és l’únic que ho fa. Podem s’ha anat moderant d’ençà de la seva creació, especialment en els darrers comicis i en les negociacions amb el PSOE, fins a situar-se a la dreta dels laboristes britànics.

I ara ...Thomas Cook, el català i els plàstics

En aquest context estatal en que la cabra tira al centre i, per a alguns, a l’espanyolisme més tancat, la política illenca pateix també determinades transformacions. Darrerament, no deixam de conèixer notícies que haguessin estat, com a poc, més sorprenents l’anterior legislatura que no ho estan sent ara. El PSIB de Francina Armengol acompanya el PSOE de Pedro Sánchez amb el seu viratge al centre i a l’espanyolisme, encara que això suposi plantar els seus socis de Govern en situacions cada vegada més complicades, especialment a MÉS. Repassem: la devolució de l’ecotaxa als hotelers afectats per la caiguda de Thomas Cook a pesar de l’oberta oposició de MÉS, que el català deixi de ser un requisit en un lloc com la direcció de l’Institut d’Indústries Culturals o la passivitat del PSIB davant el fet que el govern espanyol recorri les lleis antiplàstics de l’Executiu illenc. Són alguns exemples. 

És difícil saber si l’actitud del PSIB i, en menor mesura, de Podem els passarà factura davant l’electorat progressista de les Balears. El que és segur per ara és que la incomoditat en els dos socis minoritaris de la coalició, molt especialment dins MÉS, és creixent i indissimulada. Els socialistes compten amb més diputats que l’anterior mandat, però el renovat estil més centrista i centralista del PSIB, agreujat per les bandades de Pedro Sánchez i la possibilitat d’un pacte amb Rivera, pot acabar provocant la inestabilitat que tant ha preocupat sempre la presidenta Armengol. Si a la incomoditat que generaren les negociacions del Pacte s’hi afegeix aquesta mena de viratge ideològic que s’ha produït des del PSIB del 2015 al PSIB del 2019 i massa seguidisme a Sánchez, els resultats són imprevisibles. Si Armengol tira al centre i tensa la corda, la corda es pot acabar rompent.