El juliol de 1961, tres mesos després que Adolf Eichmann fos jutjat i sentenciat a mort per crims contra la humanitat comesos durant el règim nazi, Stanley Milgram(*) dugué a terme un experiment de psicologia social per mesurar la disposició dels participants a obeir les ordres d'una autoritat, encara que aquestes poguessin entrar en conflicte amb la seva consciència personal i el seu sistema de valors. A cada un dels 40 participants li assignava el paper de mestre per ensenyar parelles de paraules a un alumne connectat a elèctrodes, seguint les ordres del mateix Milgram: obligava als suposats mestres a aplicar una descàrrega cada vegada que l’alumne s’equivoqués, com a càstig i 15 volts més potent després de cada error; ja que, al final, l’alumne era un actor, una peça més de l’experiment que jugava baix la complicitat de l’investigador. Per donar-li realisme, cada vegada que el mestre pitjava l’interruptor, s’activava un gravació d’àudio amb crits i gemecs que augmentaven amb la intensitat de la descàrrega. Tanta sort, perquè tots els participants van obeir les ordres de Milgram fins als 300 volts i un 65% d’aquests van arribar al màxim de 450 volts que tenien a l’abast. 

Durant les darreres setmanes, han estat moltes les veus que han destacat l’eficàcia dels països asiàtics per fer front a la crisi sanitària provocada pel coronavirus, si bé mitjançant rígides mesures de control social. El sentit d’aquestes mesures s’explicava a partir de la mentalitat autoritària d’estats com la Xina, on hi ha una major confiança i obediència cap a l’estat per part dels ciutadans, com també una menor consciència crítica cap a la vigilància digital. Tanmateix, aquestes mesures que qualsevol ciutadà europeu considerava excessives fa només un mes, s’han acabat aplicant a la majoria dels països occidentals davant l’avanç de la pandèmia. I això pot suposar un problema, com indica el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han: “Xina podrà vendre ara el seu Estat policial digital com un model d’èxit contra la pandèmia (...) Xina exhibirà la superioritat del seu sistema encara amb més orgull”; un fet que pot possibilitar l’arribada i la implementació d’aquest en els països occidentals. De fet, davant el fracàs de les institucions supranacionals com la UE, l’estat-nació ha reaparegut com a marc de referència i replegament per organitzar la resposta a la crisi sanitària. Això no significa de per sí un problema, sobretot pel que fa a la funció de l’Estat com a garant de la justícia social i la redistribució de la riquesa, però la cosa s’embruta si es té en compte la definició d’Estat com a «monopoli de l’exercici de l’autoritat sobre la violència en un determinat territori» proposada pel sociòleg Max Weber(*).

Per tant, ens trobam novament amb el dilema entre llibertat i seguretat, una de les grans disjuntives d’aquest segle; és a dir, l’erosió de drets i llibertats a favor de mesures que garanteixin la seguretat dels ciutadans. En aquest sentit, el terrorisme islàmic i els atemptats realitzats als EEUU i Europa han funcionat com a justificació per dur a terme mesures excepcionals en el sí de les democràcies occidentals. Tot i això, com bé assenyala el filòsof italià Giorgio Agamben, amb la tendència creixent d’utilitzar l’estat d’excepció com a paradigma normal de govern i l’esgotament del terrorisme com a causa per dur a terme aquestes mesures, “una epidèmia pot oferir el pretext ideal per desplegar-les més enllà de tots els límits”. Si més no, amb l’actual estat d’alarma, s’han suspès part dels drets i llibertats conquerits d’ençà de finals del s. XVIII, com la llibertat de moviments o el dret de reunió; tot i que a partir d’un nou consens on la salut, o “salvar vides” i “evitar contagis”, es correspon amb el concepte de seguretat. Ara bé, aquest nou consens “es pot imposar de forma coercitiva per part de l’Estat (...) i durant el temps que els poders considerin”, com alerta Arturo Puente; encetant així una discussió política entorn “quant de risc per a la vida val quanta llibertat, o a l'inrevés, quanta pèrdua de llibertat estem disposats a assumir per a preservar vides”. 

“Moltes mesures a curt termini decretades durant l’emergència es convertiran en part integral de la vida. Aquesta és la naturalesa de les emergències. Acceleren els processos històrics. Decisions que en temps normals portarien anys de deliberació s’aproven en qüestió d’hores”. L’historiador israelià Yuval Harari ja no adverteix sinó que confirma, com ho confirmà la realitat hongaresa la setmana passada: amb 167 casos de contagi i 7 morts, el parlament va aprovar una resolució que donava al primer ministre, Viktor Orbán, totals poders per a governar per decret; això significa decidir quan acaba l’estat d’emergència, governant així el país mentre ell vulgui, i convertint de facto Hongria en la primera dictadura dins la UE. Els temps de crisi són també temps d’apel·lació al pensament acrític per part del poder, un pensament que la majoria de la ciutadania abraça davant la por que es va expandint a les consciències dels individus, creant així estats de pànic col·lectius. Naomi Klein i la seva Doctrina del Xoc torna a fer l’ullet, però aquesta vegada en forma d’autoritarisme, major control social i cap a una tendència encaminada a restringir els drets i llibertats col·lectives i individuals. Com bé diu la mateixa Klein: "en temps de crisi, la gent tendeix a concentrar-se en les urgències quotidianes per sobreviure com sigui i tendeix a comptar sobretot amb els que estan al poder. En èpoques de crisi, desviem un poc la mirada, lluny del joc real”.

Convé −per tant− no desviar la mirada i, en el cas que s’hagi de desviar, que sigui cap enrere i de forma crítica per entreveure possibles futurs. En aquest sentit, alguns diran que l’autoritarisme a l’Estat espanyol és una cosa del passat, pròpia dels pronunciamientos i de la intervenció militar en la vida política del segle XIX, que acaba amb la mort de Franco i el final d’una dictadura necessària per salvar la integritat i la unitat de la pàtria front el perill que personificaven els rojos i els separatistes. Però els defensors d’aquesta interpretació obliden un fet important: la transició de la dictadura a la democràcia no va significar una ruptura, sobretot pel que fa a l’esfera política, militar i judicial. Van ser les mateixes Corts franquistes, amb Aldolfo Súarez −procedent dels sectors reformistes del Movimiento− al capdavant, les que varen aprovar la Llei de reforma política; entre els militars l’ambient era hostil al procés democràtic, com es va poder comprovar el 23 de febrer del 1981; mentre que, d’un dia per l’altre, el Tribunal d’Ordre Públic es va convertir amb l’Audiència Nacional. Altres diran que d’això ja fa 40 anys, idò memòria recent per ells: d’ençà del 2015 −quan entrà en vigor la ley mordaza− tuiters, titellaires i cantants han estat perseguits i condemnats per terrorisme sense tenir lligams ni relació amb activitats violentes, entre ells Valtonyc (el volem a Mallorca i lliure!); i, paral·lelament, des de l’Estat i el govern de torn s’ha volgut resoldre un conflicte polític i territorial per la via judicial, un fet que suposa tenir 9 demòcrates a la presó i 7 més a l’exili (també els volem a casa i lliures!). 

Tornant al present, però tenint en ment tot aquest substrat històric, una cosa que sorprèn és la conformació del Comitè de Gestió Tècnica creat per fer front a la crisi sanitària del coronavirus: els ministres de Sanitat, Interior, Defensa i Transports; juntament amb responsables tècnics d’aquests ministeris, entre ells el cap de l’Estat Major de la Defensa, el director operatiu adjunt de la Policia Nacional i el seu homòleg de la Guardia Civil. Molta autoritat i pocs científics, a part de Fernando Simón, des del meu punt de vista (si, és vera que també hi ha un Comitè Científic; creat una setmana després de decretar l’estat d’alarma, per cert). Però el que preocupa i incomoda −més encara quan el Govern que gestiona la crisi es considera progressista− és el llenguatge bèl·lic utilitzat en el context de la pandèmia que els mateixos polítics progressistes han comprat: “en la guerra al virus, jamás nos doblegaremos, resistiremos, venceremos”; deia PDR SNCHZ el passat 17 de Març. En aquest sentit, es pot xerrar de guerra per fer front a una crisi sanitària? “La guerra, violència armada, és precisament la negació de les cures, masculinitat errada, justificació del sacrifici de vides humanes pel bé d’una causa superior”, etziben Santiago Alba Rico i Yayo Herrero; tot afegint que a l’actual crisi  “no es tracta de donar virilment la vida per la causa cridant viva la muerte, sinó que la causa és el manteniment de la pròpia vida”. Perquè, tanmateix, com bé diu David Fernàndez: “per a exèrcit desarmat i heroic, silent i desbordat, el de les bates blanques; l'únic que guanyarà aquesta guerra, sense un sol tret i amb precària munició. I una sola rereguarda: que ens quedem a casa”.

Per tant, no; no és una guerra, és una crisi sanitària, una catàstrofe fruit d’un elevat nombre de contagis que ha suposat el col·lapse de la sanitat pública, a causa de les polítiques neoliberals dels últims anys. A una catàstrofe pot ser necessari mobilitzar tots els recursos disponibles, també l’experiència de l’exèrcit; però convé remarcar que la majoria de les tasques realitzades per les Forces Armades les poden realitzar altres col·lectius, reservant per a aquestes les missions de protecció i control de infraestructures crítiques. Segons Luis Gonzalo Segura, ex-militar expulsat de l'exèrcit espanyol arran de les seves crítiques sobre la corrupció i els abusos d'aquest, el protagonisme atorgat als militars respon a “una campanya de blanqueig de la imatge de les Forces Armades”; a partir d’un discurs bèl·lic que tant val “per justificar la militarització i la ocupació policial dels nostres carrers, com per negar el debat necessari sobre quin tipus de societat hem de construir”. Igualment, també serveix per justificar el cost i l’existència mateixa de l’exèrcit: entre els anys 2013 i 2018, el pressupost destinat a la Sanitat va augmentar un 10%; mentre que el destinat als militars –Defensa més altres partides incloses dins els ministeris d’Interior, Indústria i Exteriors− va augmentar un 13%. Qüestió de prioritats, supòs; com aquell submarí que primer no flotava i després no va caber al port on s’havia d’atracar. I de retruc, també serveix per fomentar un poc d’orgull patriòtic a la penya, ja que no s’ha d’oblidar que les Forces Armades –cabra de la Legió inclosa− són un dels pilars del nacionalisme espanyol. Un exemple clar: un vídeo que vaig rebre per Whatsapp, d’aquells que volen fer pujar la moral en temps difícils; el color vermell i un poc de groc predominaven, tot acompanyat −sobretot− d’imatges de la selecció espanyola de futbol i de l’exèrcit. I un altre de regal: de què putes serveix, si no és per això, que l’exèrcit posi l’himne d’Espanya a tota hòstia pel carrer Blanquerna de Palma? Curiós que també hagi fet el mateix a Pamplona, on els veïnats varen respondre amb una cassolada (idees que no en faltin!).

Una altra qüestió a recordar, en relació a les Forces Armades i el decret d’estat de l’alarma, és la possibilitat dels militars d’exercir d’agents de l’autoritat; és a dir, ara poden fer de policies, detenir gent o reprimir aldarulls si la cosa es complica. Així, com bé adverteix Gemma Amorós, en aquest context d’incertesa i demanda d’una major seguretat per part dels ciutadans, “la gestió militar va prenent terreny a la gestió civil, i això comporta la imposició de tot el que representa la militarització -jerarquia, poder, patriarcat- en les ments, la forma de gestionar els conflictes, la cultura i les relacions”; sense oblidar un fet important i preocupant: “d’aquí a donar resposta militar a la protesta social, només hi ha un pas”. El filòsof Walter Benjamín(*) −ampliant la visió de Max Weber exposada a dalt− ja ens ho va ensenyar fa temps: el militarisme no és més que «l’obligació de l’ús universal de la violència com a mitjà pels fins de l’Estat». Fins ara, com bé sap el sobiranisme català, la raó d’Estat s’ha imposat a cops de porra i bales de goma de la Policia Nacional, la Guàrdia Civils i els Mossos d’Esquadra (aquella policia autonòmica tan democràtica); però, a partir d’ara, bé pot ser que aquests tinguin competència. Per desgràcia, les imatges de la brutalitat policial de l’1 d’octubre de 2017 i del passat octubre es repeteixen aquest dies en forma d’abús de poder i violència policial (aquest fil de Twitter ho demostra). Els diferents cossos policials actuen –en alguns casos− amb absoluta arbitrarietat i supèrbia a l’hora de valorar si una persona està al carrer de manera justificada o no, motiu per el qual la plataforma Defender a quien Defiende ha exigit una investigació a Interior; recordant que l’estat d’alarma no és excusa ni context per la violència policial: “totes aquestes actuacions, tot i l’estat d’alarma, són contràries als principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat que han de regir qualsevol acció policial”.

Però més preocupant és encara –perquè està passant ara i aquí, entre nosaltres, on passen les coses de veritat que dibuixen un futur millor o pitjor− l’actitud d’algunes persones que des dels seus balcons aplaudeixen la brutalitat policial; fins i tot, alguns s’atreveixen a treure el policia que duen dins, espiant i prejutjant –i arribant a denunciar− els seus propis veïnats, amb una arbitrarietat i desconeixement absolut de les situacions personals de cada persona. Tot això acompanyat, com bé remarca el filòsof i sociòleg Lionel S. Delgado, d’una “individualització moralista de la problemàtica, com si la salvació depengués merament de comportaments individuals enlloc de decisions polítiques i econòmiques com l’enfortiment de la sanitat pública”. Amb tant de discurs bèl·lic i fer veure que això és una guerra, al final, el que s’ha aconseguit ha estat humanitzar el virus; deshumanitzant i criminalitzant, en aquesta recerca d’un enemic microscòpic, a tots aquells que es boten el confinament. “La por és el monopoli dels poders autoritaris (...) Tenir por al virus també és tenir por als altres, i, si això ens separa, el poder en surt reforçat", avisa Marina Garcés. En aquesta línia, el sociòleg Aldo Rubert considera que, davant la “dificultat de controlar socialment la nostra conducta mitjançant mecanismes comunitaris i interiors al grup mateix”, aquestes pràctiques responen a una “integració progressiva de la raó d’Estat” en el sí dels ciutadans. “There's no such thing as society, deia na Tatcher, impera la responsabilitat individual a casa: vigilar, denunciar, vigilar, denunciar”;  me recordava un bon amic de la carrera fa unes setmanes. 

L’a por ellos torna a retronar amb força, perquè com bé titulava el Diari Balears: “Quan l'exèrcit ocupa el carrer, el feixisme guaita pel balcó”. De fet, aquest és un context propici per l’extrema dreta: el marc del discurs bèl·lic imposat des del poder, crides a la unitat nacional, tancament de fronteres, militars i violència policial al carrer, etc. "Per ara, la creixent pandèmia de por és més perillosa que el propi virus. L’imaginari apocalíptic en els mitjans amaga la profunda relació entre l’extrema dreta i l’economia capitalista"; adverteix el filòsof croat Srecko Horvat, igual que el filòsof César Rendueles: “les immenses commocions econòmiques que desencadenarà la pandèmia del coronavirus són un escenari perfecte per una extrema dreta capaç de conjugar un programa econòmic post-neoliberal amb una gestió intel·ligent del rancor social i la por col·lectiva”. És en aquest punt quan l’experiment de Milgram agafa importància, ja que evidencià que la consciència de l’individu que obeeix els dictats de l’autoritat deixa de funcionar, produint-se una abdicació de la responsabilitat; mentre que, per una altra part, també demostrà que l’obediència de l’individu ve determinada per la proximitat que estableix amb l’autoritat i la víctima. Per tant, que els poders autoritaris detentors de la violència de l’Estat, en un context de crisi i de por generalitzada, surtin cada dia a la televisió predicant valors militars –disciplina, esperit de servei, obediència cega cap a l’autoritat, etc.− no ajuda; com tampoc ajuden les actituds racistes que han rebut alguns col·lectius gitanos a Haro i Las 3000 Viviendas, algunes campanyes classistes contra les persones sense sostre i el xabolisme, així com acusar al moviment feminista de ser el focus de la pandèmia.

En aquest sentit, les potencials víctimes, aquelles més vulnerables, s’expliquen a través de qüestions de gènere, de classe i de raça. Però també la solidaritat (i l’esperança!) que ha despertat la crisi: dones anònimes −moltes d’elles majors i soles− cosint mascaretes a les seves cases per la gent del barri, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants reconvertint la seva botiga Top Manta de Barcelona en un taller de cosidores per a la producció de mascaretes, bates i altres elements de protecció per al personal sanitari, al igual que les persones sense sostre i refugiats de l’Okupa Casa Cádiz. “Que n’aprenguin!”, perquè com bé assenyala Miquel Ramos: “la ultradreta no té moviments socials capaços de realitzar la tasca de la qual xerram. Perquè la seva missió és perpetuar les desigualtats. De gènere, de raça, de classe. Això és el neoliberalisme. I ells els seus guardians”. Per tant, i seguint la proposta de Joseba Permach, convé centrar la mirada cap a nous escenaris emancipadors, mitjançant un anàlisi que posi la vida i les cures al centre, que evidenciï “qui són els responsables polítics i econòmics de tot el que ens està passant”, i que doni compte del “fracàs d’un sistema que no funciona i on les crisis no són l’excepció sinó la regla”. Tot això, a partir de lluites i pràctiques diàries, a més de la creació –o recuperació− d’un nou subjecte polític transformador i emancipador ampli que aglutini la classe treballadora (precaritzada o no), les persones joves que només poden veure un futur incert i obscur, les persones migrants que fugen de la incertesa i l’obscuritat, les dones empoderades i les que s’empoderaran, les nacions sense Estat, el municipalisme transformador, etc.; al cap i a la fi, tots aquells sectors que apostin per “una nova política basada en la sobirania, dels pobles, del poble, de la gent”. 

“Orwell està pressionant molt a dalt a Huxley ara eh. No descartam pròrroga i penals, inclús remuntada a darrera hora”; publicava el col·lectiu ultrarracionalista Homo Velamine al seu portal de Facebook. I això pareix, perquè la visió distòpica de Huxley i Un món feliç cap on anàvem pot donar donar pas a la visió autoritària d’Orwell i 1984. En aquest sentit, Luca Dorby parla d’assaig general de distòpia, on “el repte no és tant/sols aturar el virus, sinó provar com aturar el món en un espai de poques setmanes, comprovar quant es pot fer abans del seu col·lapse, i instal·lar noves i profundes eines de poder y el seu exercici”. El Guàrdia Civil que cada dia surt a la televisió afirmava, fa unes setmanes, que “la normalidad sigue siendo absoluta”; i, possiblement, el que pretenen és que acabem considerant la situació d’excepcionalitat com una cosa normal. Però no, ni això és normal ni ho era abans: “no podem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema”, crida una paret groguenca amb lletres verdes i anarquistes. Com tampoc és normal que els (neo)liberals de sempre, aquells que consideren que l’Estat no ha d’intervenir a l’economia per res, són els primers que demanen la seva ajuda quan les coses van maldades; alhora que desvien la mirada cada vegada que es perden pel camí drets i llibertats col·lectives i individuals en nom de l’ordre i la llei (sempre la seva, com bé ens han ensenyat La Polla Records). Al final, parafrasejant a Slavoj Žiẑek, haurem de dir que tots “aquells que es reconeixen a sí mateixos com comunistes són liberals amb un diploma, liberals que han estudiat seriosament per què els nostres valors liberals estan baix amenaça i que s’han adonat que només un canvi radical pot salvar-los”.

Referències

(*): STANLEY MILGRAM (1974): Els perills de l’obediència

(*): MAX WEBER (1919): La política com a vocació

(*): WALTER BE