Imprimir

Capitalisme d'expulsió, precarietats i resistències globals

Rafel Borràs | Activista i analista social

Rafel Borràs | 19 de de desembre de 2019

foto: Jared Rodriguez-Truthout.org
foto: Jared Rodriguez-Truthout.org

A mitjans de novembre passat es va publicar l'informe relatiu al 2019 del Credit Suisse sobre la riquesa mundial que, segons tota l'expertesa, és l'anàlisi més completa i explicativa de la riquesa global (no només de l'ingrés), i de la desigualtat. El resum més contundent podia ser que l'1% de la població mundial posseeix el 45% de la riquesa global, i el 50% posseeix menys de l'1%. I, pel que fa al Regne d'Espanya, la dada més feridora és que en els últims 10 anys -període en el qual la classe mitjana-baixa no ha deixat d'empobrir-se, i s'ha donat un històric estirabot de la pobresa laboral- el nombre de persones milionàries s'ha més que quintuplicat, passant de 172.000 persones l'any 2000, als, fa no fa, 979.000 a mitjan de 2019. Espanya ja ocupa el desè lloc en el rànquing mundial de persones milionàries.

Els conceptes de riquesa (acumulació) i desigualtat (creixent) són claus per a l'anàlisi del capitalisme actual que, en paraules de la sociòloga i economista estatunidenc Saskia Sassen, s'ha transformat d'un capitalisme de producció i explotació del treball humà, a un capitalisme de l'extractivisme i de les expulsions. Ara mateix, en termes de democràcia amb impuls igualitari, el gran problema econòmic de la humanitat no són els vaivens del PIB, de l'ocupació en termes quantitatius, de les xifres de comerç internacional, o d'altres agregats macroeconòmics neoclàssics que puguin (o no) estar presagiant una nova crisi. El gran problema macroeconòmic global és el creixement arreu de les classes subalternes-plus, és a dir, les classes expulsades.

Les causes de la creixent expulsió de molta gent de les, diguem-ho així, construccions socials que, més o menys, garanteixen una vida decent són polièdriques. Tenen, entre d'altres, causes geoestratègiques (les guerres com a exemple molt rellevant), socioambientals (a tall d'exemple, la injustícia climàtica), o de mala governança global, que provoca emergències com la social de les grans desigualtats o la de les migracions. Però, en aquestes línies em centraré en una concreta d'aquestes causes: les reformes sociolaborals de tall neoliberal que en els últims anys recorren bona part del món.

Comencem amb una dada que, malgrat que potser és poc coneguda, és una de les claus per entendre el perquè de la situació de desigualtat a la que fa referència l'esmentat informe del Credit Suisse: des de 2018 hi ha hagut reformes laborals en més de 100 països en els cinc continents del món, i, en tots els casos, els treballadors i treballadores han perdut drets i garanties, provocant-lis pèrdua de renda. Moltes d'aquestes reformes s'han desplegat en els estats membres de la UE, sent la més bèstia, sens dubte, l'aplicada a Grècia. A aquest tsunami de normativa laboral, que situa la precarietat en el nucli constituent de les relacions laborals -que, per cert, venia precedit d'institucionalitzacions de precarietat laboral, com ara la introducció en 2003 dels MiniJobs a Alemanya-, pertanyen les reformes laborals espanyoles de 2010 i 2012.

Però, el "fantasma de la precarietat laboral" no és història. Ans al contrari, continua recorrent el món amb exemples tan sagnants com la ultraliberal reforma laboral que ha aplicat Bolsonaro al Brasil, o la brutal retallada de drets laborals i sindicals que ha significat la Llei 345/2012 de "Productivitat i Competitivitat" (sic) al Perú. Les de Brasil i el Perú són només dos exemples de reformes laborals i de retallades socials que estan en la base del malestar dels pobles en gran part d'Amèrica Llatina. No debades, en aquella part del món s'estan lliurant ara mateix dues grans batalles amb el capitalisme extractivista: i) La lluita contra l'extracció dels recursos naturals (cal recordar que Amèrica Llatina continua sent la regió del món amb més assassinats de defensores i defensors ambientals). ii) Contra l'ofensiva del capital financer en la seva pretensió d'empitjorar la precària situació de les pensions de jubilació (una dada a retenir és que l'OIT calcula que més de la meitat de les persones majors d'Amèrica Llatina no aconsegueix rebre una pensió d'un sistema contributiu, per la qual cosa es veuen forçats a romandre en el mercat laboral formal o informal). El cas de la batalla per les pensions al Brasil em sembla especialment significatiu pel seu gran pes demogràfic, i, per tant, per l'ingent negoci per al capital financer que representa aquest "mercat de pensions". No obstant això, afegiria que el cas de Xile té un simbolisme fora mida perquè allò que problematitza el massiu moviment popular contra Sebastián Piñera és la estructural injustícia del model dels chicago boys de la cruel dictadura pinochetista.

Per una altra banda, en aquesta part de l'Atlàntic estam assistint a unes grans i exemplars mobilitzacions a França contra les retallades de les pensions que vol aplicar el Govern d'Emmanuel Macron, en la més pura estratègia del capitalisme de l'extracció de drets a les capes més febles de la societat. Tot plegat, mentre és gairebé segur que l'informe del Credit Suisse sobre la riquesa mundial de l'any que ve tornarà a ser la radiografia d'una dinàmica de desigualtat vergonyosa.

Al meu entendre, és gairebé segur que, davant les dificultats d'engegar un nou cicle llarg (i més o menys segur) de creixement econòmic mundial, el capitalisme realment existent donarà una nova volta de rosca a aquesta dinàmica extractivista. L'estratègia de reduir costos salarials i drets socials em temo que agafarà noves volades. En aquest sentit, en aquestes contrades té força importància, més enllà de la seva composició, el pla d'actuació del nou govern del Regne d'Espanya. La qüestió clau és si, com a mínim, posarà en marxa una agenda de resistència a l'estratègia extractivista sense complexos. En el context actual, la resistència governamental significa desactivar els artefactes institucionals més extractius, com ara la Reforma Laboral del PP, la "llei mordassa", garantir unes pensions dignes, fer real el dret l'habitatge, defensar els béns comuns... Altrament dit, les classes subalternes necessitam que es desfacin les xarxes legals més precaritzadores per a tenir més capacitat de resistència als processos de despossessió.

En qualsevol cas, a Mallorca, i a molts llocs del món, la mobilització social contra l'expulsió social i la precarietat vital és la mateixa resistència per a poder viure de debò en pau. A tocar l’any nou, sembla que en 2020 continuarà sent necessari omplir carrers i les places en reivindicació per a tothom de vides volgudes, i que valguin la pena ser viscudes. Tant a Mallorca com, posem per cas, a Xile, continuarà tenint molt sentit fer-ho amb la resistent cançó de l'estimat Victor Jara: "Es el canto universal / Cadena que hará triunfar / El derecho de vivir en paz / El derecho de vivir en paz".

Podeu veure aquest article en la següent adreça /opinion/rafel-borras/capitalisme-dexpulsio-precarietats-i-resistencies-globals/20191219084632001304.html


© 2020 Illa Global

Una mirada crítica al nostre entorn

Portal de comunicació de les Fundacions Darder-Mascaró

Escriu-nos a [email protected]