"... tout est possible, tout est permis"
Georges Moustaki
Una minuciosa crònica periodística d'un període –i un episodi- negre de la política institucional eivissenca i balear (2003-2007); un relat d'un espai de temps d'una onada de fraternitat en la lluita per la terra –concretada en la lluita contra la construcció de les autopistes d'Eivissa-, d'un esponerós moviment social (amb complicitat amb les forces politicoinstitucionals dites progressistes) per canviar les coses Tot això, i alguna cosa més, és el llibre de Santiago Miró intitulat "LA CICATRIZ- Ibiza: negro sobre verde" (Edicions Documenta Balears).
Entre aquestes altres coses, en el llibre hi treuen el cap els records d'un temps –ni millor ni pitjor que el d'ara, sinó diferent- en el què qualsevol cosa ja no semblava possible, però sí que ho semblava una diferència en les polítiques practicades en matèria d'infraestructures viàries en aquesta terra tan fràgil entre el caciquisme desenvolupiste a l'engròs i els, diguem-ho així, progres desenvolupistes moderats. La crònica de Santiago Miró, tot s'ha de dir, també provoca nostàlgia i tristor per la pèrdua d'algun company de tantes batalles que ja no hi és. En aquest sentit, vull citar expressament al dirigent d'Esquerra Unida Miquel Ramon a la coherència del qual les darreres pàgines del llibre semblen fer-li un merescut homenatge.
És impossible llegir aquestes pàgines i no pensar en la construcció de l'autopista Llucmajor-Campos. És desolador comprovar com l'argumentari d'aquella dreta, liderada per en Jaume Mates, n'Abel Matutes, en Pere Palau, na Mabel Cabrer i companyia se l’ha fet seu el govern del Consell de Mallorca, presidit per un home adscrit a "l’ecosobiranisme d'esquerres", i amb una correlació de forces en el Ple de la institució formalment escorada a l'esquerra com mai s'havia vist. És, encara ara, inexplicable com aquella "batalla de totes les batalles" (política, de model, d'idees) entorn de les autopistes i rotondes eivissenques, en pocs anys s’ha transformat en unanimitat de totes les forces polítiques presents al Consell de Mallorca a l'hora de fer la gran cicatriu del migjorn mallorquí. Sorprèn la facilitat que en governar tenen les forces polítiques, teòricament portadores de canvis en matèria de carreteres i mobilitat, d'esdevenir en forces de la ordre de l'asfalt i la macrorotonda. Indigna que, qui va tenir uns excel·lents resultats electorals gràcies a la mobilització entorn del 15-M, i, sobretot, de l'amplíssima mobilització anti TIL i a favor d'una Escola Pública de Qualitat i en Català, i del "Qui estima Mallorca no la destrueix", hagin esdevingut en una mena de "piquet d'esquirols "de les mobilitzacions contra l'autopista Llucmajor-Campos. Malauradament, en aquesta etapa no ha existit la fraternitat, expressada en el vers de Mario Benedetti, "... en la calle codo a codo / somos mucho más que dos". Un llast d'incoherència, o una renuncia per a eventuals futures necessitats de sortir al carrer?
A la crònica que ens presenta Santiago Miró hi ha molts moments que, per als que hem sigut més o menys actius a la Plataforma Autopista Mai, es confirma la sensació de déjà-vu de gairebé tots els arguments dels responsables de la especulativa i anti ecològica malifeta. Alguns exemples: "... el Govern del PP insiste en que no se trata de una autovía sino de un desdoblamiento... Asegura, además, que si no se hacía nada por la seguridad, habría más muertos en carreteras, presentando el proyecto como la solución ideal" (pàg. 12). "Virtudes Marí, portavoz del PP, asegura que la calidad de vida de los ciudadanos mejorara y que la verdadera manifestación 'es la de las urnas'" (pàg. 68). "Mabel Cabrer, la consejera de Obras Públicas, rechaza [sense aclarir ni els comptes ni la procedència del finançament] las acusaciones de malversación de fondos públicos..." (pàg. 264).
Hi ha moltes altres coses al llibre de Miró que, inevitablement, recorden el procés de posada en marxa de la, de moment?, última autopista -i les seves macrorotondes- mallorquina. Vegem-ne algunes d'aquestes coses: En el cas eivissenc el tuf de corrupció va ser intensíssim (la mà d'Abel Matutes sempre és molt llarga); a Mallorca, que l'execució de la destrossa fos cosa de COPISA Grup, i AFEX Obras&Servicios, sense arribar a l'extrem eivissenc, mai va fer bona olor. A Eivissa, com a Mallorca, va haver-hi anuncis de "redimensionament" dels projectes viaris que, fa no fa, acabaren en no-res (que trist que en aquesta qüestió se semblin tant Stella Matutes i Mercedes Garrido!). En ambdues autopistes hi havia alternatives per millorar la seguretat de la circulació. El compliment del programa electoral en el cas eivissenc, i del pacte de govern en el cas mallorquí, van ser excuses de mal pagadors. La destrossa de patrimoni arqueològic a la gran de les Pitiüses va ser impressionant, i a la gran de les Balears haurem de lamentar una considerable pèrdua de patrimoni etnogràfic i natural. A Eivissa pel que fa a les expropiacions, en expressió de l'advocat Ignasi Ribas, es va cometre "un acto de vandalismo administrativo" (pàg. 232); a Mallorca aquest vandalisme administratiu s'ha practicat, si més no, en l'àmbit de la transparència i els drets de participació. En llegir que Stella Matutes declarà la següent animalada: "En todas las encuestas hechas lo que más preocupa a los ciudadanos, por encima de la educación y el paro, son las carreteras" (pàg. 20), no em vaig poder estar de pensar que, tant els conservadors com els progressistes, tenen un biaix asfaltador malaltís en el diagnòstic de prioritats per a la ciutadania, les Illes, i el planeta.
La batalla d'Eivissa la perdérem. Però la pedagogia de l'exemple i dignitat de Ca na Palleva, Can Malalt o Can Casetes, que encara perduren, ha de servir per resistir fins al darrer segon aquí a Mallorca. Ara com ara, amb l'acceleració de l'emergència climàtica, i la pandèmia de la covid-19, el punt racional és aturar les obres de l'autopista mallorquina, i invertir en la reparació del mal fet al territori (i a la credibilitat política dels –d'alguns més que d'uns altres- que segueixen governant al Consell de Mallorca i al Govern de les Illes Balears). En qualsevol cas, no donem per ensulsiada la capacitat de capgirar les dinàmiques depredadores. El nostrat capitalisme extractivista no pot ser infinit en un territori finit. Potser, caldria sacsejar algun projecte polític, o intentar engegar-ne algun de nou, però tinc per segur, que la cançó "Le temps de vivre", que Georges Moustaki començà a cantar allà per devers 1969, no és un himne a la nostàlgia, ans al contrari, ara més que mai "... tout est possible, tout est permis".
1 A tall d'exemple, fixeu-vos què es deia des d'entorns del PSIB-PSOE: "En el debate social sobre la construcción de nuevas autopistas", escribe el portavoz de la Delegación del Gobierno, Jordi Bayona, en el Diario de Mallorca (12-03-2006), "hay un error de base en el enunciado. El problema no está en las autopistas, sino en el exceso de coches" (pàg. 132).
2 Presentar la construcció de l'autopista Llucmajor-Campos com imperatiu del compliment del pacte és una presa de pèl. Per constatar-ho basta consultar l'apartat d'infraestructures de l'Acord de governabilitat pel Consell de Mallorca 2015-2019
3 Les expropiacions de terrenys i finques per a la construcció de les autopistes d’Eivissa foren selectives, discriminatòries, i farcides d’irregularitats. És un exemple paradigmàtic que el “dret a la propietat privada”, que pregona el neoliberalisme –i el caciquisme de sempre- en moltes ocasions, veritablement vol dir “dret a la propietat privada únicament dels poderosos”.