Cuidado con tu casa, la vamos a ocupar

nazis i paramilitars de l'empresa 'Desokupa'
nazis i paramilitars de l'empresa 'Desokupa'

ISABEL NADAL AMENGUAL

El títol d'aquest article fa referència a la cançó Don Propietat, del grup català flamenc-punk Des+karadas, la qual, encara que sigui de 2001, és totalment adequada pel que fa a la temàtica. El bombardeig mediàtic sobre l'okupació ha deixat clares unes quantes coses, però grosso modo, que l'okupació és una xacra contra la que cal imposar dures sancions (fins i tot la presó, proposen alguns) i que és un perill perquè quan surtis de casa, encara que sigui a comprar el pa, aquesta et serà usurpada. Sovint entorn del tema de la “ocupació il·legal d'habitatges” s’escolten discursos que apunten a qui okupa, però poques vegades versen sobre la inhumanitat d'un sistema d'habitatge que vulnera, planament, el dret a accedir a una, ja no diguem una que sigui digna, si més no.

En els últims anys s'ha assenyalat el model de vida a les ciutats com un model en decadència, i la inexorable necessitat de virar cap a ciutats més sostenibles. Entenent la sostenibilitat més enllà de les concepcions ambientals, és sostenible que el nostre sistema d'habitatge estigui basat en l'especulació immobiliària i l'interès privat? És sostenible (i lògic) que hi hagi cases sense gent i gent sense casa? Així, necessitem més zones verdes, parcs inundables i una gestió més eficient de l'energia a la ciutat. Però també més espais públics i comuns, i garantir que totes les persones poden accedir a un habitatge de qualitat, digna. D'aquesta manera, no sols estarem fent més punts en la carrera (empresarial, governamental) per la contribució als ODS, sinó que també estarem protegint i fent real un dret que és humà. Malgrat això, una de les dificultats és que en la nostra constitució no està reconegut com un dret fonamental, la qual cosa dificulta que pugui lluitar-se al no existir una llei com a tal, quedant en una simple declaració d'intencions el dret d'accés a un habitatge digne, allò que en política es coneix com “fer-se la foto”.

Els qui sostenen que la culpa és dels i les okupes solen encongir-se d'espatlles quan es posa sobre la taula la falta de cobertura de les necessitats bàsiques a Espanya, com si haguéssim d'acceptar que “això és el que hi ha”; com si oblidessin, si és que algun dia van tenir al cap, que si avui tenim uns mínims (a vegades minimíssims) drets laborals és perquè altres van aixecar el puny un dia enfront del patró. I que si els perdem, també és perquè deixem de sostenir-ho alçat. Parlant del tema laboral, hi ha els qui fan un pas més en el seu exercici de opiniabilitat sense fonament i al·ludeixen al fet que l'okupació respon a la falta de ganes de treballar, com si accedir a una ocupació en els dies que corren fos garantia d'accés a habitatge o de manteniment d'aquesta. Cal no oblidar que molts desnonaments són causats per impagament d'hipoteca i que d'altres, per impagament de lloguer: a Espanya, l’any 2019, 14.193 i 36.417, respectivament (297 i 1.470 en Balears). Esdevenim aquí a dos fenòmens dels nostres dies: l'abús financer i la gentrificació, plats trencats que acaba pagant la plebs, que som nosaltres. No perdem de vista que el preu de l'habitatge s'ha multiplicat en els últims anys, ni les manques que té el pàrquing de lloguer, reduït a causa de la migració al model del lloguer de vacances, un model que aquest estiu ha estat en hores baixes… Una bonica oportunitat mediàtica per a posar a ballar als i les okupes.

Però més enllà de la crítica a l'especulació immobiliària, amb totes les conseqüències que té sobre la població que habita les ciutats i pobles que constitueixen el tauler de joc de grans fons d'inversió, és interessant reflexionar sobre l'okupació com a part de la solució i no com a part del problema. El problema no és que hi hagi gent que “ocupi il·legalment immobles”, sinó que no existeixi una llei i/o l'aplicació de la mateixa en pro dels drets d'habitatge. El problema és precisament una legislació que empara als fons voltors però expulsa a les persones. A Palma, al setembre de l'any passat, es van celebrar la XII edició d'Arquitectures Col·lectives i es debatia entorn de la masoveria (rural però sobretot urbana) o a les cooperatives d'habitatge com a possibles solucions al problema que és, finalment, l'accés a l'habitatge en si mateix, no l'okupació. Poques són les persones que coneixen aquests termes i poques les aplicacions pràctiques des de les regidories d'habitatge, encara que els articles que regulen aquestes institucions contemplen la masoveria i la cessió d'ús en els seus estaments.

Cal fer aquí la distinció entre l'ocupació il·legal d'habitatges i l'okupació, com a moviment polític, perquè si bé és cert que en tots dos casos s'està habitant un habitatge que no és ni propi, ni cedit, ni llogat, el matís polític de l'okupació és important tenir-lo en compte, i en els discursos entorn de la “ocupació il·legal d'habitatges” que tant han envaït les televisions, diaris i emissores aquest estiu, poques vegades s'escolta, perquè el que se ven com a okupació no és el moviment polític. Òbviament no interessa presentar-la com un moviment polític, no sigui que creguem que tenim dret a tenir una casa com avui sabem que tenim dret a vacances. Una cosa important a tenir en compte és la propietat d'aquests habitatges que s’okupen: en la majoria de casos es tracta d'habitatges en mans de bancs i fons d'inversió i de grans tenidors, desocupades des de fa molt temps, sense cap projecte… a l'espera dels dictàmens de l'especulació (i altres tripijocs). Tampoc és cert que hi hagi un increment exacerbat d'habitatges ocupats il·legalment. No es tracta de primeres ni segones residències, com les tertúlies anarosàcies s'han molestat a expandir, falsament. “El meu veí té un veí que té un veí al qual li van entrar a la seva casa per a okupar-la”. Bé. Això no és okupació. És violació de domicili i té una via de resolució completa i absolutament diferent a la de l'okupació. Okupar un habitatge, lluny de ser una cosa senzilla, és treballós: molts habitatges okupats es troben o es trobaven en estats deplorables a causa de l'abandó i fer-les habitables és costós; d'altra banda, moltes no disposen ni d'aigua ni de llum corrent, per la qual cosa la vida en aquestes cases no gaudeix sovint de les comoditats a les quals molts i moltes estan acostumades; per no esmentar la por al desallotjament i a les conseqüències, cada vegada més exprés, i a vegades fins i tot per mitjans privats més que qüestionables, com l'empresa de Desokupa.

Si reflexionem sobre la conversió de les nostres ciutats i pobles en més sostenibles, hem de passar per l'exercici de reflexionar sobre com accedim a l'habitatge, perquè aquest accés ha de quedar garantit, en la línia de la sostenibilitat. No és sostenible una ciutat que és testimoni del sensellarisme; de l'amuntegament residencial; de l'especulació immobiliària; de la gentrificació dels barris; de la construcció en lloc de la rehabilitació d'edificis… Posem sobre la taula que busquem un model d'habitatge molt més just i ecològic, cooperatiu i comú i que l'okupació, per tant, pot tenir algunes claus per a avançar cap a un model més sostenible.

Comentaris