D'ERTOs i 'paguitas'

Abascal quan era assessor d'Esperanza Aguirre. Imatge: eldiario.es
Abascal quan era assessor d'Esperanza Aguirre. Imatge: eldiario.es

Ja està. Ja hem sortit de l’estat d’alarma i hem arribat a la nova normalitat. Durant aquest mesos de confinament (al principi obligat i després de manera voluntària) no he arribat a conèixer-me millor que abans, ni he trobat el jo que tothom sembla que ha trobat i, tampoc, sóc millor persona que abans. Ni pitjor. Sóc la mateixa persona, però ara amb la mirada una mica més cansada i amb una visió de la societat a la que pertany  certament pessimista (que no derrotista). Al cap i a la fi no sóc un puta coach d’aquest que venen píndoles màgiques a domicili i et diuen que si fas feina de valent i treballes molt aconseguiràs tot allò que et proposis. “Yo, Anguita; tú, Amancio”.  

Durant aquest mesos d’estat d’alarma el govern central ha hagut de promulgar diversos  reials decrets per tal de donar una solució a la COVID19. Dins d’aquests reials decrets, a nivell econòmic i laboral podem destacar els ERTO (lleugerament diferent al que es va establir en el 2010 i que, al cap i a la fi, ha suposat la nacionalització temporal dels salaris i de les quotes a la Seguretat Social) i l’Ingrés Mínim Vital, la famosa paguita que en general empresaris i gent de dretes i extrema dreta han criticat.

Pel que fa l’assumpte dels ERTO, aquests han esdevingut en una taula de salvació tan per a la plora mica classe empresarial espanyola (especialment la que va donant lliçons de treballar més i guanyar menys)  com per a classe treballadora. A més a més, aquesta situació dels ERTO ens deixa, al manco, dues lectures.

La primera d’aquestes lectures o lliçons és la nostra extremada dependència del turisme, tot i que ja existien veus que alertaven d’aquesta ultra dependència del turisme. Com a prova d’això al documental Tot inclòs a un moment donat  el professor de Filosofia Moral al Departament de Filosofia i Treball Social (UIB) Joaquin Valdivielso explicava que les nostres illes davant una crisi de petroli, una catàstrofe o una situació inesperada i sobrevinguda danyaria de manera brutal l'economia balear per la seva excessiva dependència del sector del turisme. Aquesta visió, d’alguna manera, també està present en el fantàstic i més que recomanable llibre Magaluf, més enllà del mite (Lleonard Muntaner, 2020) dels historiadors Tomeu Canyelles i Gabriel Vives. 

I malgrat que ja s’havia estat avisant de la necessitat de diversificar la nostra economia, tant el govern com les forces empresarials s'han obstinat a seguir amb aquest monocultiu econòmic, i molt més ara. Un exemple gràfic d'aquesta obstinació és veure com els treballadors  i les treballadores d'un hotel (probablement obligats per la direcció del mateix), van rebre amb aplaudiments als primers turistes. Entenc perfectament la precària situació d'aquestes treballadores i treballadors i l’alegria de tornar a fer feina (m'he xuclat 13 temporades treballant en hotels de les quals 7 va ser en un hotel a peu de Punta Balena, així que crec que sé de que parlo), però qui hauria haver rebut a aquests turistes hauria d'haver estat el director o la directora de l'hotel. Els treballadors i treballadores tenim dignitat i no estem per a fer aquesta espècie de genuflexió. No vull que els treballadors i treballadores de la meva terra siguin com el personatge que interpreta Alfredo Landa a la pel·lícula Los santos inocentes.

La segona lectura dels ERTO té diverses branques.  D’una banda, per exemple, està l’aprofitament que han fet les empreses d’aquesta mesura fins el punt que hi ha,  segons Inspecció de Treball, 21.068 empreses sospitoses d’haver comès frau. I dins aquestes, 666 haurien comès frau per la contractació de treballadors ficticis dins el període dels ERTO (en un moment on tot es paralitzà augmenta la contractació?) i aprofitar-se del cobrament d’aquesta prestació. D’altra, i continuant amb el frau,  s’ha donat la circumstància que moltes empreses, tot i que els seus treballadors i treballadores són dins un ERTO els han fet fer feina  des de ca seva o presencialment.  A mode d’anècdota, en aquest sentit, l’altre dia esperava davant una famosa tenda de patins a l’Avinguda Rosselló i una de les treballadores de la tenda va dir que estava en ERTO (mentrestant portava capses a la tenda i sortia amb més capses d’aquesta) però que en veure'ns li van entrar ganes d'atendre'ns. 

La segona gran mesura que ha pres el govern de coalició ha estat l’aprovació de  l’Ingrés Mínim Vital. Tot i que està molt, però molt, allunyat de la Renda Bàsica Universal, que és a allò que un Estat i la seva ciutadania ha d'aspirar per a així alliberar-nos de les cadenes del treball (perquè fins avui en dia els únics alliberats del treball són els amos dels mitjans de producció), i per la qual cosa ha rebut les crítiques, amb raó, per part d’un sector de l’esquerra per aprovar una mesura timorata i limitadíssima, és un pas més per alleugerar  la difícil i precària situació d’uns 3 milions de persones a Espanya i que afortunadament ja s’ha començat a ingressar la setmana passada.  

L’Ingrés Mínim Vital, malintencionadament conegut com la paguita, ha estat atacat per part de la dreta (tot i que hi ha hagut excepcions com la de Luis De Guindos o Cristóbal Montoro) argumentant que això era subvencionar la vagància, desincentivar  la cerca de treball o que provocaria un efecte cridada. I res de això s’ha donat. No hi ha cap tipus d’estudi que doni suport a aquestes afirmacions ja que són afirmacions purament ideològiques.  

De fet Espanya, fins l’aprovació d’aquest ingrés, era l’únic país de la zona euro que no comptava amb la paguita. I jo em demano:  com es possible que en aquests països hi hagi més treball i siguin més productius si, teòricament, la paguita desincentiva el treball? Crec que és una pregunta digna d’un programa d’Íker Jiménez i la seva nave del misterio. També la paguita d’en Santiago Abascal de fa uns anys podria ser motiu d’investigació.

I si de paguitas estem parlant no podem oblidar tampoc que  els empresaris, en general, s’han oposat a l’Ingrés Mínim Vital. S’han oposat a  un ingrés que suposa poder menjar i pagar la factura de l’electricitat i això no ho podem oblidar mai; però mai s’han oposat a les ajudes públiques que reben les empreses perquè, clar, les empreses generen llocs de feina i creen riquesa...Sí, clar, i després tanquen fàbriques com la de  Nissan, de Barcelona,  després d’haver rebut 180 milions d’euros de subvencions públiques. I tan contents. 

Però a part d'aquestes subvencions, les empreses també tenen altres tipus de paguitas com les bonificacions per contractar joves o majors de 45 anys; també estan les bonificacions de formació que reben les empreses i que han d'oferir-la als  seus treballadors. També podem parlar, per exemple, de totes les deduccions que es poden fer per despeses d'empreses i que moltes vegades aquestes clamen al cel pel frau que es comet, com per exemple deduir-te la benzina per a qüestions estrictament privades i que res tenen a veure amb cap activitat econòmica; o la compra d'habitatges a noms d'empreses...I què dir de les subvencions que reben els periòdics: reducció de les tarifes postals, telegràfiques i telefòniques; publicitat institucional; subvencions a institucions corporatives de la premsa.

En definitiva, no podem permetre que d’una banda s’ataqui aquest Ingrés Mínim Vital (per molt que pugui ser millorable) per part d’empresaris argumentant no sé què  estupidesa i, d’altra, que vagin plorant (això que vagin plorant, he de dir,  és de les coses que més m’han agradat durant aquest confinament) a papà Estat quan les coses es posen lletges. Si volen que papà Estat ajudi, que acceptin un Estat fort (això és el que jo desitjaria, un Estat fortíssim especialment en economia i relacions de treball) i que s’acostumin a pagar religiosament impostos com toquen i com diu la sacrosanta Constitució del 78, perquè si no tenim un Estat fort, i un moviment al carrer molt més fort, les empreses continuaran fent de les seves quant toqui la reconstrucció social i econòmica del país i la classe treballadora ho patirà, i molt. Hem de fer que els aplaudiments que hem fet a les 20 hores durant bona part de l’estat d’alarma es tradueixin en una vida digna amb drets i garanties. 

PS: I de la paguita de Felip "el Preparat", què? No diem res?

Comentaris