S’entén per Doctrina del Xoc, terme encunyat per la periodista canadenca Naomi Klein, la utilització i el cost d’oportunitat que ofereixen desastres i conjuntures determinades per dur a terme mesures impopulars i en contra de l’interès comú. Així doncs, partint de la doctrina original de la teràpia de xoc, consistent en aplicar xocs elèctrics als pacients amb malalties mentals per provocar la distorsió dels pacients i la regressió original de la personalitat; s’aprofita la commoció i la confusió que es dóna en la psicologia social durant aquestes conjuntures per dur a terme tota una sèrie de reformes que en altres circumstàncies no hagueren estat acceptades pel poble. En concret, fa referència a les polítiques econòmiques incubades a l’Escola d’Economia de Chicago, allò que avui coneixem com a neoliberalisme.  

L’actual crisi sanitària del coronavirus es pot emmarcar dins aquest paràmetre, sobretot amb el rum-rum de fons que pronosticava una crisi econòmica, tot i que convé remarcar que ja ens hi trobam immersos. Les evidències són clares i la Doctrina del Xoc es pot posar en marxa en qualsevol moment, si bé −i aquí el quid pro quo i essencial− es pot revertir i jugar a favor de l’interès general. En aquest sentit, com bé comentava fa uns dies Guillem Martínez, ens trobam entre corona-Keynes o corona-Friedman: "Estamos en plena guerra, por si alguien no lo sabe. Podemos optar por Friedman, como USA, UK, como optó el PP de Rajoy durante la anterior crisis, y como han optado la CAM o la Gene, por años, antes de esta crisis. O podemos aprovechar ese resquicio creado por las izquierdas y las derechas en la UE para crear gasto social. Es decir, pérdidas repartidas. Es decir, beneficio social. Reparto. Podemos pugnar, incluso, por mantener ese gasto cuando se retire la marea de la enfermedad y la crisis".

Dit d'una altra manera: o recuperar l'estat del benestar o donar més ales a un sistema econòmic devastador, tant pel planeta com per la seva gent, amb rumb directe cap al col•lapse. "Hi ha una guerra de classes, d'acord, però és la meva, la dels rics, la que està fent aquesta guerra, i anam guanyant". Ho va dir, en plena recessió econòmica, Warren Buffet, una de les majors fortunes del món. I raó no li faltava, tot i que es prou conegut: Friedman i el seu neoliberalisme -d'ençà de l'experiment xilè que va fer caure a Allende i la seva Unitat Popular, passant per Teacher, Reagan i la resta- s'ha imposat com a doctrina econòmica enfront de les polítiques keynesianes que possibilitaren el sorgiment de l'estat del benestar, tot i que de forma obligada i com a salvaguarda del sistema capitalista davant l'amenaça que suposava l'avanç del socialisme.

La darrera crisi econòmica no va ser més que una altra confirmació d'aquesta victòria: socialització de les pèrdues i privatització dels beneficis. A l'estat espanyol, les retallades als serveis públics durant la recessió arribaren als 10.000 M€, mentre s’injectaven 65.000 M€ de diners públics per rescatar als bancs. Desmantellar i reduir els serveis públics per donar un alè a les entitats privades. Alhora, les principals empreses de l'IBEX s'embutxacaren més de 160.000 M€ durant els anys més durs de la crisi. Unes empreses que sumen més de 100 societats a paradisos fiscals. Mira tu per on, com aquell senyor "campechano" que va possibilitar el pas cap a una democràcia a través d'una transició modèlica i exemplar, tant o més que ell. Fora bromes, fa anys i panys que mos pixen a la cara i encara hi ha gent que s’atreveix a dir que plou.

Joan Carles I de Borbó, retrat i mirall d'aquelles elits extractives que defensen la seva supremacia al cim de la piràmide social, perjudicant greument l'interès general; aprofitant-se, en aquest cas concret, de la seva posició com a cap de l’estat i de la representació d’aquest a l’exterior per enriquir-se i lucrar-se a títol propi. Si més no, d'això va el capitalisme d'amiguets, quan l'èxit en els negocis depèn d'una estreta relació entre els empresaris i les elits polítiques i governamentals: còctel de clientelisme polític i món empresarial amb aromes de concessions i favoritismes servit en copa de corrupció. D'aquí l'amnistia fiscal de Montoro al 2012, aquella que va permetre regularitzar els actius no declarats a Hisenda de les principals fortunes de l'estat, tributant de mitjana a un tipus d’interès del 3%, enlloc del 10% previst per la llei. Per contra, pocs mesos abans, s'havia anunciat que augmentaria l'IVA i l'IRPF. Una altra vegada, per si no havia quedat clar: les miques de l'estat del benestar anirien a càrrec de les classes mitjanes i treballadores, mentre els rics es rentarien les mans. Per i per a això estaven −i estan− guanyant la guerra.

Convé recordar-ho, ara que la sanitat pública i les seves treballadores i treballadors són qui posen el cos per aturar la pandèmia, amb totes les dificultats i la falta de recursos evidents que s'expliquen a través d'aquesta batalla entre allò públic i allò privat. Com ha dit Mike Davis: "La actual pandemia profundiza el argumento: ahora parece que la globalización capitalista es biológicamente insostenible en ausencia de una infraestructura sanitaria pública verdaderamente internacional. Pero esa infraestructura nunca existirá hasta que los movimientos populares no pongan fin al poder de las grandes farmacéuticas y la asistencia sanitaria con ánimo de lucro". De fet, no només es tracta de les grans farmacèutiques i la sanitat privada, sinó de totes les grans corporacions i la lògica depredadora del capital. Durant aquestes setmanes de confinament que queden per davant, ara que la velocitat vital i quotidiana del món i de cada un de nosaltres ha disminuït considerablement i tenim temps per pensar, ens hauríem de demanar si el capitalisme és sostenible en si mateix. 

SPOILER: no, òbviament. Es fa bastant evident en aquest petit país al mig de la mar que som, el paradís perdut que Gertrude Stein recomanava a Robert Graves, construït −i asfaltat!− per complet i convertit en pista d’aterratge i aparador turístic. És el que té el monocultiu turístic en el paradigma neoliberal actual, transformar el paisatge per satisfer l’afluència massiva de turistes que arriben cada any a la illa, amb la pressió demogràfica que això suposa; no sense oblidar la condemna que suposa això per l’economia illenca, i sobretot per la classe treballadora, quan les coses van maldades i una mala temporada pot ser catastròfica. Convé pensar globalment i actuar localment perquè tal i com remata Luis González Reyes: "El coronavirus de Gaia son el antropocentrismo, el capitalismo o la tecnolatría. Por ello, hay que desterrarlos de forma urgente y tomando las medidas draconianas que sean necesarias". Per tant, davant la Doctrina del Xoc, reivindicar allò públic i allò comú es fa més necessari i evident que mai; com també començar a pensar en termes de decreixement, ruralització, localització, cooperativisme i sobirania plena. 

Durant les pròximes setmanes, toca quedar a casa i reflexionar críticament sobre tot el que està passant. Toca cuidar-se i cuidar dels nostres, com també autoorganitzar-se en xarxes de suport mutu per poder cuidar d'aquells persones que més ho necessiten. A Barcelona estant, s’han creat més de 20 grups de suport, aprofitant el teixit social preexistent, per fer front a la pandèmia i donar suport a les veïnes i veïns més vulnerables. Com bé diuen, la solidaritat és la tendresa del pobles, però també dels barris, carrers i blocs de pisos. Esperem que aquesta solidaritat no sigui conjuntural, ja que s’ha d’aprofitar la conjuntura per ampliar el sentit de comunitat, deixant enrere l’individualisme i l’aïllament social propis del neoliberalisme. Agraïu, de la forma més visible possible, a totes aquelles treballadores i treballadors −sanitàries, socials, del sector de l'alimentació, etc.− que, tot i exposar-se contínuament a la infecció, fan possible el nostre confinament i que la cosa acabi el més aviat possible. De la mateixa manera, toca conscienciar a tothom per a que es quedi a cases, ja que només amb la responsabilitat comuna i conscient aturarem el virus. 

Tot i això, una vegada s’hagi acabat amb el virus, la Corona seguirà allà. Qualque cosa haurem de fer després de que el "preparao" hagi renunciat a l'herència del seu pare. En realitat, no pot fer-ho fins que no mori aquell a qui Franco va designar al capdavant de l'Estat. A més, com es demanava Ignacio Escolar: "¿No es acaso la herencia la razón por la cual hoy es Felipe el jefe del Estado español?". En aquest cas, toca treure cassoles, cullerots, sortir al balcó i −així com agraïm cada vespre la difícil tasca realitzada pel personal sanitari en aquests moments− fer veure el descontent cap a la monarquia; no només per exigir que el rei emèrit doni aquells diners que cobrà en forma de comissions a una sanitat pública que ara es troba saturada a causa de les polítiques neoliberals anteriors, sinó també per dir arruix a una institució innecessària. De que serveix una monarquia –deixant de banda l’anacronisme obvi− que només es concep com a punta de llança i legitimació d’un sistema polític i social d’elits extractives que condemnen a la majoria de la població al precarietat i a la misèria? 

Després d’això, i finalment, tocarà acabar amb el principal coronavirus del planeta; tot i que, com diu Iolanda Fresnillo: “En temps de crisis, o som agosarades, o barbàrie. Ens hi posem?". Per tant, ara és el moment de fer front a la Doctrina del Xoc que pot venir, no a la defensiva, sinó passant a l’atac i revertint el cost d’oportunitat a favor de les l’interès comú. Rescatar les persones i no l’economia i les corporacions privades –que seria d’aquestes sense les persones?− amb una mirada que aposti per un canvi de model econòmic per fer front a la crisi climàtica que arribarà en un futur proper. Esperem que l’actual crisi sanitària serveixi d’aprenentatge útil per a aquesta.