Imprimir

El neoliberalisme amara certs discursos de l'esquerra social i política

Miquel Gelabert | Secretari General del STEI-intersindical

Miquel Gelabert | 10 de de juliol de 2020

El neoliberalisme, per triomfar, necessita l’individualisme: l’egoïsme de les persones que du a la confrontació social quan el que interessa és satisfer els interessos personals o del petit col·lectiu al qual pertany cadascú per damunt d’interessos generals bàsics com ara la convivència, el diàleg, la solidaritat i l’empatia. D’aquesta manera, el discurs populista de l’extrema dreta arriba a les entranyes de la gent i desperta aquest instint animal de sobreviure a costa dels altres. 

Un dels camps de cultiu del neoliberalisme i de l’extrema dreta són les crisis humanitàries, socials i econòmiques, que permeten confrontar col·lectius de persones per raó d’origen, sexe, religió, ideologia política, procedència o estatus social i cultural. Una de les variants d’aquesta confrontació entre col·lectius és enfrontar la classe treballadora. Aquesta confrontació es produeix, sobretot, entre el sector privat i el sector públic. Quan hi ha una crisi que afecta l’economia, el personal al servei del sector públic esdevé un treballador o treballadora privilegiat, amb una feina i un sou segurs i que ha d’estar disposat a fer sacrificis (retributius, sobretot) com fan i pateixen la resta de treballadores i treballadors del sector privat.

Aquest discurs no és nou, com no ho és ja tampoc el neoliberalisme, però crida l’atenció que és un pensament compartit per part de l’esquerra social i política. I és un pensament que no té el mateix recorregut a la inversa: quan hi va haver el boom urbanístic i la bonança econòmica, els sous desorbitats que es movien en una gran part del sector privat, no es reclamaven per al sector públic, en què hi havia increments de sou per davall, fins i tot, de l’IPC anual corresponent.

Des del meu punt de vista, alguns dirigents de governs dits progressistes tenen prejudicis contra el personal empleat públic i pretenen regular les condicions de treball d’aquest personal a imatge i semblança del sector privat, però només quan es produeixen escenaris de crisi econòmica. En comptes de treballar perquè les retallades afectin el menor nombre de treballadors i treballadores, la seva premissa és que si hi ha retallades laborals i econòmiques al sector privat, aquestes s’han de traslladar, sí o sí, al personal al servei del sector públic, perquè la crisi l’ha de patir tota la classe treballadora. 

També podríem posar damunt la taula de debat en temps de crisi per què en el sector privat hi ha tanta economia submergida que empobreix econòmicament i socialment les persones i els serveis públics. O per què hi ha tant de frau fiscal, o per què es grava tant la renda del treball i no tant la del capital. Tot plegat, suposa que es deixin de recaptar milers de milions d’euros públics que no contribueixen a redistribuir la riquesa. Aquí és on l’esquerra social i política hauria de parar esment i cercar solucions, en lloc de dedicar esforços a predicar una espècie de solidaritat malentesa dels treballadors i treballadores del sector públic cap als del sector privat. 

El sacrifici no l’hauria de patir la classe treballadora, ni tota ni una part. L’esquerra social i política que compra aquest discurs no veu que fa el joc als poders fàctics econòmics que aconsegueixen el seu gran negoci: socialitzar les pèrdues i privatitzar els guanys. 

 

Podeu veure aquest article en la següent adreça /opinion/miquel-gelabert/el-neoliberalisme/20200710072445001695.html


© 2020 Illa Global

Una mirada crítica al nostre entorn

Portal de comunicació de les Fundacions Darder-Mascaró

Escriu-nos a [email protected]