El regne d'Espanya, en crisi profunda

Tres mesos després de les eleccions generals, el Parlament espanyol no ha estat capaç de nomenar el Govern de l’Estat. I això després d’haver viscut els darrers anys una repetició d’eleccions per què tampoc se va poder formar Govern, una moció de censura que donà pas a Pedro Sánchez, que als nou mesos ha de dimitir per què no aconsegueix aprovar els pressuposts i convoca un altre cop eleccions. Eleccions que converteixen el PSOE en el partit més votat però Pedro Sánchez tampoc té força ni capacitat per formar govern. 

Mentre tant tenim un govern en funcions, molt limitat per governar, que a més ho fa amb el darrer pressupost que va aprovar Mariano Rajoy. Situació que afecta negativament a tota la ciutadania i a la resta d’Institucions Autonòmiques. Entre altres la nostra que rebrà tant sols els doblers prevists al pressupost de Rajoy i totes les promeses fetes per Sánchez aquests mesos, que per cert no eren moltes, per ara a la paperera. Res del REB, del suport al transport públic o al canvi de model energètic.

Si a més afegim que Catalunya tampoc té pressupost i un govern molt en precari, que continuen tancats a la presó “homes i dones plens de raó” com cantava Raimon i que estem pendents de la sentència d’un judici que no s’hauria d’haver fet mai i que pot significar un abans i un després a les relacions d’Espanya i Catalunya.

No sé si algú encara s’atrevirà a negar que estem a la crisi sistèmica més important d’ençà de la Dictadura.

I dins aquest panorama, que el PSOE i Podemos no hagin estat capaços de posar-se d’acord en un programa mínim és una vertadera catàstrofe. La desmoralització provocada dins l’electorat progressista costarà anys i panys recuperar-la. 

Resulta espectacular que les úniques propostes serioses per tirar endavant i no embarrancar-nos en escenaris molt pitjors que poden venir són de les forces sobiranistes d’esquerres, ERC, EHBildu i Compromís. I tot s’ha de dir del PNB.

Però no solament ha estat nefast el resultat de la no-investidura, sino tota la seva trajectòria. Resulta esperpèntic que dues forces d’esquerres vulguin posar-se d’acord sobre el Govern de l’Estat sense negociar un programa polític. Com se pot pretendre arribar a un acord en quatre dies, després de dos mesos sense negociar?. Com se pot permetre “televisar” una negociació, amb totes les seves necessàries maniobres, sense calcular el cost per a la ciutadania d’esquerres?. Pareixia un espectacle organitzat per a l’entreteniment i el goig de les tres dretes.

Però la màxima responsabilitat recau en el candidat a President, com ell mateix va recordar-li a Rajoy quan no va aconseguir formar Govern. Es pot entendre que Sánchez volgués governar sol amb suports externs, però que això passi per implorar llastimosament a PP i Ciudadanos que li deixin fer és del tot incomprensible. No vol demanar als sobiranistes que s’abstinguin per no haver de pagar cap preu, però a la dreta rància i espanyolista si. Quin preu estava disposat a pagar-los?.

I tot això després d’haver-se presentat a les eleccions amb l’objectiu d’aturar la dreta de Colon, de prometre un canvi progressista i diàleg per resoldre els conflictes pendents.

Si realment el PSOE vol una sortida progressista i dialogada de la crisi latent no se pot comprendre que haguí jugat d’aquesta forma irresponsable amb el futur de la ciutadania. El resultat d’allò que ha passat aquests dies solament afavoreix sortides que mirin més cap a la dreta i a l’espanyolisme.

I ara què?. O el PSOE i Podemos agafen el toro per les banyes i ens ofereixen un pacte progressista, sigui amb govern de coalició, amb pacte d’investidura o amb pacte de legislatura o eleccions novament.

I d’unes noves eleccions què podem esperar: Fer el que s’hauria d’haver fet ara, un pacte progressista, sabent que això no és la solució de tots els problemes però ens permet parlar de futur sense donar més passes enrere per ara. I aquesta és l única solució positiva, que ja la tenim per tant cal solucionar-lo el setembre i no jugar-nos la propera legislatura a la ruleta russa.

Per què son moltes i molt potents les forces polítiques i econòmiques que volen acabar amb la crisi tornant enrere. És a dir amb més centralisme, més autoritarisme, més patriarcat i empitjorant les condicions socials i medi ambientals de la ciutadania. 

L’IBEX 35 vol tornar al bipartidisme, a enfortir la monarquia, a re-centralitzar més el model d’estat  i en definitiva a estabilitzar el règim. Les tres dretes poden jugar aquesta carta a unes eleccions el novembre. No hauria que descartar una coalició tipus Suma Navarra, encara que solament sigui pel Senat. I controlar el Senat és literalment bloquejar qualsevol sortida mínimament progressista i deixar les portes obertes a un o varis 155.

Però encara n’hi ha que volen anar més enllà, que somien un Salvini espanyol i que volen boicotejar la democràcia. Evidentment Vox està en aquest bàndol. Però estem segurs de que Ciudadanos no hi està?. Rivera ha mantingut les posicions que hem vist a aquesta investidura, revel·lant-se fins i tot a les consignes de l’IBEX 35.Per què s’ha tornat boig, per la seva pugna pel comandament de la dreta amb el PP o per què aquest és el seu propòsit des de sempre?. Molts digueren quan Rivera va donar el bot a la política espanyola que era el fidel deixeble d’Aznar. Jo sempre he pensat que a qui realment se sembla és a Jose Antonio Primo de Rivera. Darrerament comentaristes de solera com Josep Ramoneda o Enric Juliana s’apunten a aquest relat.

Ara ens cal saber quants de militants i dirigents del PSOE encara estan disposats a cridar “con Rivera no” i apostar per una sortida progressista, encara que no tingui el suport dels poders fàctics ni de la monarquia i quants estan disposats a agenollar-se davant el Rei i els poderosos i trair aquell ja famós “ no és no” que emocionà a tants de socialistes i a més d’un que no ho hem estat mai.