“Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les Tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació; tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res; anàvem tots directament al cel, tots ens precipitàvem cap a la direcció contrària”. A aquest famós fragment amb què comença la novel·la Una història de dues ciutats Charles Dickens descriu la cruïlla que es va viure en el moment de la  Revolució francesa tant a Anglaterra com a França.

Una situació d'ambigüitat, d’equilibri inestable i alternatives incertes semblant a la que actualment s’enfronta la humanitat arran de la crisi coronavirus. S'obre una esquerda d'incalculables dimensions que pot ser alhora tant acabament com punt de partida. ¿Avancem cap a una societat caracteritzada per les amenaces climàtiques, les noves guerres biològiques, la por a l'altre, les migracions massives, les fake news, els experiments de control i vigilància social massiva, els estats d'excepció permanents i el consum desenfrenat induït per un capitalisme terminal i suïcida, entre d'altres problemes que afecten la humanitat? O potser estem davant un esdeveniment capaç de provocar una metanoia col·lectiva en el sentit que li atorgaven els antics grecs, una conversió que condueixi a un canvi radical de rumb?

De quina manera el coronavirus canviarà el rumb de la història està per veure. El que sí que podem fer mentrestant és aprofitar les lliçons que ens deixa la història per desmentir l'afirmació atribuïda a Hegel que l'única cosa que aprenem de la història és que l'ésser humà no aprèn res d'ella. La lliçó més urgent és que cal desaprendre dos grans mites que al llarg dels tres últims segles van arrelar en el nostre sentit comú.

El primer és el mite de el progrés sense fi. Aquest mite es remunta al segle XVIII, quan algunes de les ments més preclares de l'època es demanaven per la possibilitat de perfeccionament progressiu del gènere humà. Aleshores s'estava forjant al continent europeu un optimisme il·lustrat que creia en el progrés continu, en la possibilitat de millorar i desterrar els grans mals de la humanitat, com la ignorància, la pobresa i la malaltia. Es creia que, sota el govern de la raó, de la ciència, de l'educació i les arts l'ésser humà podria arribar al ple desenvolupament material, moral i intel·lectual. D'això estaven fermament convençuts filòsofs com Condorcet, per a qui "aquests progressos podran seguir una marxa més o menys ràpida, però ha de ser continuada i mai retrògrada". En una línia semblant es manifesta Turgot, per al qual "el fil dels progressos humans", tot i que presenta una trajectòria inestable i oscil·lant, sempre es dirigeix ​​cap a alguna cosa millor. Com deia Leibniz: "Si es retrocedeix, és per saltar millor". La controvèrsia de Voltaire amb aquests pensadors a propòsit del terratrèmol de Lisboa de 1755 és molt il·lustrativa. Voltaire va escriure Càndid per burlar-se del seu triomfalisme cec.

Ja fa temps que l'optimisme històric sense mida de Condorcet i Turgot va quedar àmpliament refutat. Catàstrofes com les dues guerres mundials, Hiroshima, Auschwitz, el Gulag, el genocidi del Congo, d'Armènia i Rwanda, Txernòbil, Fukushima, el tsunami del sud-est asiàtic de 2004, el terratrèmol d'Haití de 2010, l’11-S, la pandèmia global de l'VIH i ara la del coronavirus revelen que no estem davant d'un simple estancament transitori del progrés constant. Potser estem davant alguna cosa comparable als ricorsi de què parlava Vico també al segle XVIII. A diferència de Condorcet, Vico defensava que l'esdevenir històric no transcorre de manera lineal i acumulativa, sinó a través de cicles (corsi i ricorsi) que esdevenen en el temps. Per a Vico, la història és una espècie d'espiral en la qual se succeeixen avenços i retrocessos, de manera que no hi ha un progrés constant ni irreversible.

Es podria objectar que la pròpia història és el millor exemple que hi ha progrés, que efectivament hi ha evolució: els grans imperis de la I Guerra Mundial es van acabar desintegrant i el feixisme de la II Guerra Mundial, per exemple, va ser derrotat, per no parlar de conquestes emancipadores com els drets humans i l'Estat de benestar a Europa. No obstant això, sense infravalorar aquestes conquestes, que determinades circumstàncies canviïn no vol dir que desapareguin. ¿És que els antics imperis geopolítics no han estat reemplaçats per nous imperis econòmics i financers globals? És que el feixisme polític del segle XX no s'ha reconvertit avui, com diu Boaventura de Sousa, en un perillós feixisme social que, per boca de partits com Vox, demana excloure de la sanitat gratuïta els migrants irregulars durant l'estat d'alarma? Quin fals i tenebrós progrés és aquest?

El segon mite a desaprendre és la narrativa del fi de la història. El primer experiment a escala planetària de confinament ho va patir la pròpia història el 1989. Des de la caiguda del Mur de Berlín, el neoliberalisme i els seus mitjans de propaganda venen fabricant la mentida que la història es va acabar, que "no hi ha alternativa" viable a aquest sistema. Com en 1989, vivim un temps marcat pel col·lapse de les expectatives vitals i les oportunitats futures. El 1989 les forces neoliberals van celebrar aquest col·lapse com la fi d'una època i el començament d'una nova era dominada per la globalització neoliberal. És probable que en aquesta cruïlla sorgeixin nous intents de confinament històric en benefici dels rics i poderosos (un confinament que, cal no oblidar-ho, en continents com Àfrica dura ja segles i prossegueix sense senyal d'interrupció).

¿Aprèn l'ésser humà? Tenim una oportunitat global per repensar-nos, per explorar nous escenaris de futur i encoratjar un canvi civilitzatori real basat en la solidaritat, en la justícia social i ecològica, en l'amor al proïsme i la sobirania popular. Una oportunitat no per tornar a corre-cuita a la nostra comoditat i estatus anterior, sinó per generar ruptures i irrupcions, per aprofitar el foc que ens crema per dintre per incendiar els mites que han permès aquest estat de coses. Una oportunitat per aprendre, però no necessàriament del sofriment, sinó de la intel·ligència, de la nostra experiència, de la nostra capacitat d'anticipació i cura. Una oportunitat per conquerir amb "ardent paciència" "l'esplèndida ciutat que donarà llum, justícia i dignitat a tots", evocant Pablo Neruda. El futur ens espera, tot i que ara per ara nosaltres no n’esperem molt, d'ell.