Existeixen combatents del canvi climàtic més enllà del fenomen Greta Thunberg. Més enllà de l'ONU, les ONG's i d'Europa. Hi ha lluitadors pel planeta més enfora dels 28 països que conformen la Unió Europea, dels Fridays for Future i del postureig a les xarxes socials.

Hi ha qui, lluny de les comoditats d'Occident i de la calefacció central, pateixen molt més els efectes de l'emergència (o la urgència) climàtica, convertint-la en una qüestió vital. En una qüestió de vida o mort. Existeixen persones per qui l'escalfament global suposa molts més problemes que el fet de passar una mica més de calor a l'estiu o una mica menys de fred a l'hivern.

A països com Etiòpia, Senegal, Mauritània; Camerun o Nigèria hi ha lluitadores i lluitadors que es desviuen intentant batre el poder per tal que prenguin mesures immediates per frenar aquest desastre.

A països com el Marroc, el Congo, Moçambic o Somàlia; hi ha tribus, famílies senceres, pobres i nòmades; per qui viure és una batalla inacabable. Una disputa amb les autoritats molt més ingrata que la que hàgim pogut tenir mai a Occident.

Els migrants etíops que es deixen la vida intentant arribar a les costes d'Aràbia Saudita, els supervivents del llac Txad, del Delta de Níger o del desert del Kalahari; s'enfronten cada dia al dur malson de no saber si trobaran una bassa d'aigua per just mullar-se una mica els llavis, per cuinar alguna cosa o per banyar-se. A Àfrica, hi ha soldats que s'enfronten els 365 dies de l'any a la incertesa que genera no saber si aquell dia trobaran cap animal al qual caçar per endur-se alguna cosa a la boca. S'enfronten a la sequera de dècades que provoca que no hi hagi pous. Que no hi hagi rius ni peixos a qui clavar l'ham. Que no creixin arbres, espècies vegetals que puguin ser d'aliment per a espècies animals i, cap d'elles, pels africans.

Els nins i nines africans, cada matí encaren una pugna que hauria de ser impensable per a qualsevol condició humana, però molt més encara en l'etapa de la infància. Els nins i nines africans han de créixer a marxes forçades. Assumir unes responsabilitats amb les quals cap adult hauria d'ensopegar mai. Els nins i nines africans es lleven cada dia sense saber si, en arribar a l'escola després d'un camí de dues hores d'anada, hi trobaran les barraques que fan d'aula o si un tifó les haurà convertides en palla. A Àfrica, on els infants aprecien l'escolarització com si fos un autèntic regal; el major mal de l'escalfament global són els fenòmens meteorològics. Uns fenòmens destructors de vides humanes.

I és que, a Àfrica no es poden permetre parlar de canvi climàtic com una qüestió de futur. ¿Referir-se'n amb una mirada al 2050? Menys encara, ¿al 2030? Segueix quedant massa enfora. A Àfrica, les conseqüències socials de l'emergència climàtica fa temps que han perdut el rellotge.

El canvi climàtic a Àfrica, però, suposa moltes més adversitats encara. La meteorologia abrupta resulta en milions de migracions. ¿Qui romandria immòbil quan és impossible surar els horts o cultius que la falta de supermercats obliga a tothom a tenir? Els ciclons, huracans i tifons porten a parar els nòmades a països on els governs els tanquen en presons. Els porten a parar a indrets on són segrestats per màfies i els torturen sense cap mena d'impunitat. El canvi climàtic al 'continent oblidat', senyors, també és un pelegrinatge a l'infern. I és que, les tempestes tropicals no tenen res a veure amb l'accentuació dels fenòmens meteorològics que puguem patir aquí, de tant en tant, pel canvi climàtic. Les tempestes tropicals són molt més que les inundacions puntuals que desborden, a vegades, els nostres carrers, torrents i terrenys. De fet, aquí, almanco tenim recursos (tècnics i humans) per combatre'ls.

Però el medi ambient a Àfrica és, també, geopolítica. I molt més dura a qualsevol variant d'aquesta que puguem abastir els blancs. Allà, el poder se n'aprofita del descens d'aigües que resulta en l'aparició d'illes i canals. Allà, els polítics i els xeics àrabs veuen els fenòmens com un 'miracle' (pel qual no han d'invertir absolutament res) que els obre en banda la possibilitat de fer negoci. Al desert en què s'ha convertit el continent exòtic, els poderosos conceben els desastres naturals com un plat exquisit que se'ls planta davant els ulls. A l'Àfrica, els magnats instauren indústries, maquinària per fer doblers, sobre les terres seques i amb esquerdes. O, més ben dit, hi instauren camps de treball forçat.

Perquè ho fan. Segresten. Esclavitzen. Amenacen. Enganen. Obliguen a treballar a infants, dones i a no tant infants unes 15 hores diàries a canvi de tres patates. Al sou d'una misèria que els hi presenten com si fos un món. I és que, els esclaus allà no són conscients que els estan explotant. És l'alienació del segle XXI.

Hi instauren indústries de tota classe: a les planeres, de producció d'oli de palma (saps que els serveix la desforestació per això!). Als pocs llacs que queden, d'extracció de petroli (si els tribals no trobaven on banyar-se, no passis pena que encara ho tendran més difícil ara amb l'alliberació de substàncies tòxiques a l'aigua). A les roques... mines de diamants. Negocis d'obtenció de minerals: coltan o cobalt.

Àfrica no és el 'continent oblidat'. Molts el recordem i tenim present també les injustícies que s'hi viuen. És un continent sense llei perquè ja els va bé a alguns. I és que, als poderosos no els interessa que es respectin les aigües ni les extensions d'arbres d'Angola, Burundi, Burkina Faso o Egipte. Gràcies a la sequera i a la desforestació, facturen milions i milions anuals. Gràcies al canvi climàtic, creen una fortuna immensa. Els fenòmens meteorològics adversos, per a ells, són una mina d'or.

Dins tanta foscor, però, no oblidem als combatents. Als guerrers de qui parlàvem al principi. I és que, la resistència, és el que fa dels africans uns vertaders lluitadors pel planeta. Més enfora de Thunberg i els seus patrocinadors. A Àfrica, els habitants són soldats que s'aferren a la vida amb dents i ungles. Davant qualsevol intent d'expropiació, construeixen una cadena força. Una cadena de resistència. Davant d'una tempesta que els escombri els seus cassetons, reconstruiran la cabanya els cops que facin falta. Ni el pitjor cicló podrà amb un continent que les ha passat 'tan putes'. Ni el pitjor cicló podrà amb un continent indestructible. Encara que la seva gent no siguin europeus, ni suecs; ni tampoc Greta Thunberg.