El passat 8 de març va tenir lloc l’assemblea anual de la Fundació Coppieters a Brussel·les. La missió d’aquesta fundació de caire europeu és la investigació i la creació de pensament polític enfocat en la gestió de la diversitat cultural i lingüística, en la complexa governança multinivell (Europa-Estats-nacions-regions), en la defensa de les minories, la descentralització, el dret a l’autodeterminació dels pobles, els drets humans, l’internacionalisme i la recerca de vies de resolució pacífiques dels conflictes polítics. La Fundació Coppieters té com a referència el partit europeu Aliança Lliure Europea (ALE). 

Paral·lelament, entre els dies 7 i 9 de març, va produir-se també l’assemblea de l’ALE. Entre els punts més destacats que s’aprovaren fou l’elecció, per unanimitat, d’Oriol Junqueras com a candidat (spitzenkandidat) a presidir la Comissió Europea (CE). Val a dir que aquesta figura va introduir-se a les eleccions europees de 2014, en les quals cada partit proposà, per primera vegada, la seva candidatura a la presidència de la CE. Políticament, el fet de que una aliança d’aquest tipus, el segon eurogrup més gran de l’oposició i que manté una coalició estable amb els Verds europeus (Green-EFA group), triï un pres polític de l’Estat espanyol evidencia el grau d’internacionalització del conflicte territorial, però també d’índole democràtic, existent al Regne d’Espanya. 

Davant el ‘fantasma’ que planeja europa, autoritari i regressiu en termes de drets individuals i col·lectius, l’Europa dels pobles representa l’alternativa democràtica i verda capaç d’aturar l’ultra-nacionalisme homogeneïtzador de cultures i l’extensió dels privilegis de tota casta. 

La derivada a l’Estat d’aquesta família europea ha estat, tradicionalment, complexa en termes d’aliances. Per les raons que siguin (ritmes històrics, contextos, sociologies o idiosincràcies o tradicions diferents), els partits progressistes, sobiranistes i ecologistes dels pobles i nacions d’Espanya no han convergit, en la seva totalitat, unitàriament en comicis europeus. Com a minories nacionals en un Estat plurinacional amb tendències recentralitzadores i d'incomprensió de la seva diversitat, cobra importància una lectura estratègica i confederal compartida de l’Estat des de les perifèries que el componen.