Han passat quasi dos mesos de les eleccions generals del passat 28 d’abril i encara no hi ha fumata blanca. Sabem que hi ha hagut eleccions municipals i en alguns casos autonòmiques pel mig però això no justifica la tardança i les greus dificultats que hi ha per elegir President i sobretot per formar Govern.  

No havíem quedat que la dreta havia resultat derrotada i que el PSOE era el gran guanyador de les mateixes i en conseqüència àrbitre de la nova etapa que s’obria? Amb una situació normal, com les que estàvem acostumats abans del 2015, el partit guanyador formaria govern tot sol o amb el suport dels seus aliats i feina feta.

Però anem a què ha passat des de la nit del 28 d’abril. La cosa començà amb una impressionant concentració de militants socialistes davant la seu de Ferraz cridant “ con Ribera no”. La qual cosa va complicar l’opció favorita de la monarquia, els poders fàctics i bona part del PSOE. 

Mai sabrem si els militants del “con Rivera no” foren escoltats pel seus dirigents o si simplement el que passà després fou una qüestió merament aritmètica, que PSOE i Ciudadanos no sumaven prou i no podien contar ni amb el suport de la dreta ni amb el de l’esquerra ni amb els nacionalistes. A això cal sumar que Ribera passa d’aspirar a liderar el centre lliberal a voler convertir-se amb el líder de la dreta, encara que els resultats electorals desmenteixen aquesta opció i pacten arreu amb PP i Vox, fins i tot trenquen amb Manuel Valls. 

Mentrestant la reconquista que Vox i el PP volien començar, aquest cop, per Sevilla es queda a mitjan camí i s’han de conformar amb la Comunitat i l’Ajuntament Madrid, no sense dificultats. 

El fet és que tenim la dreta pitjor que mai. El PP profundament ferit amb la seva dignitat i amb la seva butxaca, sense una estratègia mínimament clara de com recompondre una dreta forta i unida com la que han liderat molts d’anys. Vox es queda com un partit clàssic de l’extrema dreta amb un 10% de representació i Ciudadanos que “no sabe, no contesta”.

Això encara fa més incomprensible les dubtes, les anades i vingudes del PSOE. Avança un pacte programàtic amb Podemos però no accepta un govern de coalició. Després de tires i arronses es queda que no hi haurà govern de coalició sinó de cooperació, que a la darrera entrevista de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias sembla que vol dir, un govern sense ministres de Podemos, com a molt Direccions Generals, que òbviament no deixa molt content a l'únic aliat clar que per ara té el PSOE.

Si a això hi sumem que PSOE i Podemos no sumem suficient per garantir una investidura, Pedro Sánchez cerca l’aliança de PNB, que ha pactat al País Basc alcaldies i Diputacions forals amb el PSOE per tancar la porta al segon partit basc que és EHBildu. 

Però tampoc basta sumar el PNB i el PSOE que ja no sap que ha de fer per no parlar amb ERC ni amb Junts per Catalunya i intenta un acord amb UPN, és a dir la dreta cavernícola de Navarra, plegada de carlistes trabucaires i opusdeistes. Que tampoc li surt. Després ho intenta en Coalició Canàries i els “regionalistes de Cantàbria” que li duien que solament li donaran suport si romp amb Podemos.

Després de fer el ridícul més espantós Pedro Sánchez rep als independentistes catalans i JxC no mostra gens d’interès però ERC està disposat com fa molt de temps a negociar, però el futur President vol que ERC s’abstingui a la votació d’investidura, que és el que necessita, però a canvi de res, ni tan sols un compromís explícit d’obrir un període de negociacions, no sigui que la dreta espanyola i el seu jefe, és a dir, el Rei, s’enfadin.

Si el PSOE no és capaç, amb una dreta espanyola derrotada, de liderar un canvi a l’Estat espanyol que porti estabilitat però que també abordi la solució dels greus problemes territorials, socials i ecològics que té aquest País no sé què podem esperar.

O creu el PSOE que podrà aconseguir la desitjada estabilitat sense començar un procés de negociació a Catalunya i amb la infàmia de mantenir a la presó a Oriol Junqueres, Raül Romeva i la resta de presos polítics catalans?. O creu que podrà abordar les reformes radicals que necessita la lluita contra el canvi climàtic, una reforma laboral en profunditat, l’increment substancial de polítiques socials o l’abolició de la llei Montoro o la Llei mordassa sense la complicitat de Podemos i dels sobiranistes d’esquerres?

Això solament ens demostra allò que alguns ja sabíem que el PSOE manté una cama a la dreta i una altra a l’esquerra, una cama a l’espanyolisme i una altra al federalisme i una de dues a no acaba mai de decidir-se o quan es decideix ho fa contra els interessos de l’esquerra i els sobiranismes.

Però sobretot queda molt clar que si algú pensava que amb la derrota de Vox i la victòria del PSOE la solució als problemes estructurals del sistema polític espanyol se solucionàvem que déu li conservi la ingenuïtat.

Aquí seguim amb una Constitució que la majoria de la població no ha votat per raons d’edat i que està obsoleta, un model territorial que no satisfà a ningú, una monarquia cada cop més qüestionada, una reforma laboral que condemna a la misèria a milers de treballadors, una emergència ecològica i parafrasejant la cançó de Raimon “homes plens de raó, tancats a la presó”.

En definitiva l’estabilitat política no és més que un miratge. El Regne d’Espanya continua estant a una cruïlla. Una dreta que estira cap a l’espanyolisme, el patriarcat i l’autoritarisme. Una esquerra que vol república, drets socials i ambientals i un PSOE que no sap si va a la dreta o a l’esquerra i que la seva aspiració és anar un poc a cada banda.