Els darrers dies he llegit i escoltat comentaris de diverses classes sobre la figura del jove youtuber Miquel Montoro. Entre els comentaris afalagadors destaquen els que celebren que davant de la intensificació del turisme i els seus excessos, el nen pagès s’ha convertit en un referent mediàtic d’una mallorquinitat friendly arrelada a valors com el camp, la llengua, la gastronomia i els costums locals. Entre els comentaris malintencionats crida l’atenció la piulada recent d’Esther Sanz, regidora de Seguretat i Família de Vox al municipi madrileny de Fuente el Saz, que carregava contra el nen per no saber “parlar castellà en condicions i naturalitat”.

La sensació que tinc és que cap dels comentaris que he llegit ha tingut la perspicàcia de mirar amb ulls de nen el que observen des de la perspectiva adulta. Als nens cal veure’ls amb la mirada d’un nen. Ja ho deia Henri Matisse l’any 1953 quan evocava la necessitat d’aprendre a veure la vida a través dels ulls d’un nen. Per a Matisse, la mirada infantil és una mirada en bona mesura sense prejudicis en la qual es barreja curiositat i misteri, l’alegria d’explorar i conèixer el món. Es tracta d’una mirada que permet desaprendre i resignificar les maneres habituals de veure, sentir i actuar. Els nens no només reprodueixen la cultura sinó que també la produeixen. L’abandonament de la mirada infantil provoca un seguit d’efectes entorpidors, com el distanciament d’un mateix i de la nostra curiositat epistemològica, la dificultat per a situar-nos dialògicament davant d’un altre i la falta de coratge per a pensar, crear i transgredir. No resulta estrany, en aquest sentit, l’elogi que Walter Benjamin fa de la infància quan reivindica el seu potencial crític i utòpic, allò que en altres termes anomena la “il·limitada força curativa de la vida infantil”.

El potencial crític de la mirada infantil pot observar-se quan, per exemple, El Petit Príncep qüestiona la racionalitat instrumental per la qual es regeixen molts comportaments raonables dels adults: “A la gent gran els agraden les xifres. Quan se’ls parla d’un nou amic, mai pregunten sobre allò essencial. Mai se’ls passa pel cap preguntar: «Quin to té la seva veu?, Quins jocs prefereix?, Li agrada col·leccionar papallones?». En canvi, pregunten: «Quina edat té?, Quants germans?, Quant pesa?, Quant guanya el seu pare?». Tan sols amb aquests detalls creuen conèixer-lo”. Una crítica similar de la racionalitat calculadora és la que expressa Miquel Montoro quan convida a donar suport al comerç de proximitat en lloc de les grans cadenes de supermercats, que de vegades tenen un llarg historial d’explotació laboral, vulneracions mediambientals i evasió d’impostos: “No valoreu el que és un producte bo. Pot ser que el bo costi 50 cèntims més. Que sí, que és fàcil estalviar, però tu no saps quins medicaments duu el barat”. Sense saber-ho, la mirada infantil de Miquel és promotora d’un consum crític.

De la mateixa manera, quan s’involucra a activitats impròpies d’un nen de la seva edat, com ara ensenyar a fer formatge amb llet de cabra, a fer una ensaïmada o a llaurar patates, Miquel transmet uns valors que xoquen frontalment amb els dictats de la societat consumista. Vivim a una societat en què el sentit de pertinença està vinculat a l’acumulació de coses (joguines, en el cas dels nens). Per al capitalisme aprendre significa acumular i competir. Activitats com l’arada, el sembrat i la collita ens connecten amb l’experiència del temps rural, un temps lent i circular que s’oposa a la tirania de la pressa pròpia del temps urbà, lineal i acumulatiu. Per això, l’experiència infantil de Miquel ens apropa a la filosofia del moviment slow, que planteja viure més a poc a poc per tal de viure millor.

La societat actual sembla patir una espècie de ceguesa progressiva que la torna incapaç de veure que reprodueix comportaments que atrofien cada cop més la nostra visió, el nostre sentit crític da davant les ferides del món. A Assaig sobre la ceguesa, José Saramago narra com una ceguera blanca, fulminant, va atacant, un rere altre, els habitants d’una ciutat. Aquesta pèrdua de la visió posa en evidència el pitjor de l’ésser humà. A la novel·la, Saramago alerta que en una societat de cecs és important que algú assumeixi “la responsabilitat de tenir ulls quan altres els han perdut”.

Recuperar la mirada infantil és una forma de contribuir a aquesta responsabilitat. No es tracta d’endinsar-se a la síndrome de Peter Pan sinó de reaprendre a fer servir els ulls per a vèncer la nostra ceguesa i veure més enllà d’allò que ens imposen o consenten. Parlo d’una mirada que pot acompanyar-nos durant tota la vida, no necessàriament vinculada a una determinada etapa cronològica. Recuperar aquesta mirada significa restaurar la infància com a metàfora, com un lloc de resistència enfront de tanta brutalitat i tanta injustícia; assumir la nostra condició d’éssers inacabats; alliberar la nostra capacitat d’imaginació i creació de nous sentits a través de diferents llenguatges: la dansa, la literatura, el cinema, la música, el teatre, la filosofia, etc.; entendre que raó i emoció no són pols oposats sinó complementaris; recordar les nostres pròpies infàncies endormiscades a la memòria; però, sobretot, significa provocar moviments a contracorrent de l’època, accions quotidianes de trencament o interrupció del present, com escoltar i pensar més lentament o desenvolupar un altre tipus de relació amb el temps a la qual convida la saviesa rural de Miquel. Vet aquí la clau de l’èxit de ses taronges i ses pilotes.