"A mí la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España ya en el puto culo a ver si les explota dentro y le quedan los huevos colgando en los campanarios. Que vayan a cagar a la puta playa con la puta España, que llevo desde que nací con la puta España.”

Pepe Rubianes (1947-2009), actor galaico-català.

Les manifestacions d’aquests dies contra la gestió del Govern espanyol −amb epicentre al barri de Salamanca de Madrid i esteses amb les concentracions de cotxes a les principals ciutats de dissabte− han demostrat l’individualisme, la insolidaritat, les formes barroeres i el sudapollisme de la dreta i l’extrema dreta espanyola. Tot això enmig d’una crisi sanitària que ha deixat casi 30.000 persones pel camí: “lo más parecido que he visto yo a esto fue cuando ganamos la copa del mundo", s’ha atrevit a dir un dirigent de VOX amb els seus sants collons ultra-espanyols. 

Més enllà d’algunes escenes que comprarien Berlanga i Cuerda per fer una pel·lícula, com sortir a protestar amb descapotable (xofer inclòs) o  combinar proclames feixistes amb crits de “libertad”; el missatge de les protestes es limita a la dimissió del govern i l’exaltació de la pàtria. Pancartes i propostes poques, però banderes rojigualdas a voler i de fauna vària: molts de toros i, fins i tot, qualque pollastre. Perquè, tanmateix, per molt que certs sectors de l’esquerra espanyola diguin que la dreta s’ha apropiat de “la bandera de todos los españoles”, aquesta sempre ha estat la seva; i, de fet, han aconseguit imposar-la a la major part dels ciutadans espanyols, de forma més o menys conscient, juntament amb els valors que ells defensen. 

La cosa ve d’enfora, concretament d’Almansa i dels Decrets de Nova Planta, amb la conseqüent uniformitat i reducció de “todos mis Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos y costumbres”. A les de Castella es referia, òbviament, Felip V. Punt de partida de la configuració política centralista que imposà l’absolutisme borbònic, d’on prové la concepció política del nacionalisme espanyol –por justo derecho de conquista− que impregnà la construcció de l’Estat liberal contemporani. L’origen de la bandera rojigualda és posterior però, data del 1785, com a nova bandera de la marina dels Borbons espanyols per diferenciar-la de les de França i Nàpols; tot i que no fou fins el regnat d’Isabel II quan aquesta obtindrà el seu paper actual i es popularitzarà, quan s’inicià des de l’Estat el procés de nacionalització de les masses. 

En aquest sentit, tancant el cercle iniciat pels Borbons, es va donar un caràcter finalista i teològic a la nació espanyola, culminat amb la “Unidad de destino en lo universal” del nacionalcatolicisme franquista. Així doncs, com bé assenyala el politòleg anarquista Carlos Taibo, “la trama històrica del nacionalisme espanyol [amb la bandera com a símbol] l’ha situat quasi sempre més proper als moviments conservadors, ontològicament tradicionalistes”. Una realitat que ha suposat l’adaptació i construcció de la idea d’Espanya a partir dels esquemes mentals de la dreta: el centralisme polític i la unitat nacional front qualsevol intent federalista o autodeterminista, la dinastia borbònica front a qualsevol horitzó republicà, el catolicisme com a essència cultural d’Espanya –medalles i condecoracions a verges, perquè gràcies a elles vàrem sortir de la crisi (a mitges, com sempre); Fátima Báñez, Ana Botella i Cospedal bé ho sabien que seria així o no seria− front a qualsevol principi científic i modernitzador, a més de l’imaginari cultural castellà front a qualsevol tret cultural de les nacions i identitats perifèriques.   

Amb la Transició i la Constitució del 1978 (recordatori: redactada amb militars mirant de reüll), es volgué aplicar al nacionalisme espanyol −sobretot des del progressisme− la idea del patriotisme constitucional d’Habernas, on ser espanyol es correspondria amb l’adhesió lleial als valors de l’ètica pública derivats de la Constitució. Tot i això, al final, aquest nacionalisme i el redactat constitucional van acabar recollint les concepcions exposades abans: legitimació constitucional de la monarquia i de la restauració borbònica dictada per Franco (“Entonces yo metí la palabra Rey y la palabra Monarquía en la Ley”, Adolfo Suárez dixit) i un federalisme descafeïnat amb la clàusula de la indisoluble unidad de la Nación española firmada per l’exercit; a més del deure de tots els espanyols a conèixer només la llengua castellana, tot i que −constitucionalment− la pluralitat lingüística de l’Estat es un patrimonio cultural que serà objeto de especial respeto y protección. 

De fet, el constitucionalisme s’ha acabat imposant com a consens –i alhora dogma− del nacionalisme espanyol actual, “porque la votamos todos” (excepte els que ara tenim menys de 60 anys). Per tant, el nacionalisme espanyol es tradueix a un nacionalisme d’estat i banal, com ens va ensenyar fa temps el sociòleg anglès Michael Billig: aquell que disposa de tota una maquinària estatal al seu servei i que es manifesta de forma quotidiana i rutinària, ja sigui a través de la judicatura i les lleis, l’Església, la cultura, l’esport o els mitjans de comunicació. Por si fallara la providencia / tengo las leyes y la espada / que no te cuenten que esto es violencia / está la plebe malacostumbrada canten ZOO i Def Con Dos. I el més important: la negativa general a acceptar que existeix un nacionalisme espanyol, ja que aquest es concep a sí mateix com un simple patriotisme “assenyat” front als “perillosos” (i “acomplexats”, “disgregadors”, “sediciosos”, “violents”, “terroristes”, etc.) nacionalismes sense estat. “¡El nacionalismo es la peste del Siglo XX!”, proclamava eufòric Vargas Llosa, l’octubre del 2017, a una Via Laietana tenyida de rojigualdas. 

Òbviament, fan referència als nacionalismes perifèrics que sorgiren al darrer quart del segle XIX com a reacció a l’uniformisme i el centralisme estatal propi del liberalisme espanyol. Contra els postulats del marxisme ortodox que reduïen el nacionalisme català a un fenomen burgès, l’historiador Josep Termes reinterpretà les actituds de l’obrerisme envers el catalanisme i les arrels populars d’aquest. Amb això, no pretenc ocultar l’existència d’un catalanisme de dretes bastant evident: de la Lliga de Cambó que patrocinà el cop d’Estat −davant la por a la revolució social− al senyor Quim Torra que anima a ocupar els carrers per després enviar els Mossos a reprimir. Com tampoc obviar la falta de suports de l’independentisme entre les classes més populars. Més bé, vull criticar cert discurs pseudoesquerranós que identifica aquest moviment amb la burgesia. Quina però? La burgesia de La Caixa, el Banc Sabadell i totes aquelles empreses que canviaren de seu social, via Decret Llei exprés del govern espanyol, a l’octubre del 2017? La que va abraçar el nacionalisme espanyol i totes les seves raons de ser, quan aquestes caigueren pel seu propi pes, davant un poble organitzat i autodeterminat per fer-les caure? No ho sé, deman.   

A Mallorca la cosa s’entén millor, perquè com bé explicà la historiadora Isabel Peñarrubia, una vegada consolidat l’Estat liberal, les classes dirigents mallorquines no tardaren en abraçar el nacionalisme espanyol: “una onada de provincianisme s’anava ensenyorint lentament de l’aristocràcia i de la burgesia illenques, imbuint-los un autoodi i uns menyspreu cap als propis trets d’identitat nacional, acompanyat d’un complex d’inferioritat i de l’admiració per tot allò oficial i foraster”. Així doncs, van ser les classes populars mallorquines les que, de forma més o menys inconscient, conservaren els trets nacionals propis; juntament amb sectors petitburgesos i intel·lectuals, preocupats per la societat illenca, tant en el de sentit de personalitat nacional històrica com en el sentit purament social. D’aquesta intel·lectualitat sorgí el primer mallorquinisme polític, crític amb el caciquisme i el centralisme propis del sistema de la Restauració, així com partidari a recuperar els vincles amb la resta de territoris de parla catalana. 

És en aquest moment quan les classes dirigents illenques, aquelles que van renegar de la llengua i dels costums mallorquins per diferenciar-se de les classes populars que els conservaren, van iniciar la història inacabada de l’anticatalanisme mallorquí. Una reacció al nou nacionalisme perifèric que qüestionava el nacionalisme espanyol que ells representaven i promovien, ja que va causar el pànic de molts empresaris i propietaris illencs a un possible retrobament polític de Mallorca amb Catalunya, on la Barcelona de la “Rosa del Foc” encenia la lluita de classes a l’època que arribaven les primeres notícies sobre la Revolució Russa i a la illa començava a sorgir un incipient moviment obrer. Idò això, qüestió nacional reconvertida en qüestió política i de classe, traduïda en forma de disglòssia i substitució lingüística. Mon pare –memòria viva i sediciosa− ho recorda sempre que l’ocasió ho demana i supòs que es pot generalitzar a tots els pobles de Mallorca: durant el franquisme, a les famílies de casa bona de Consell, properes al règim dictatorial, era un fet habitual que els pares, tot i ser catalanoparlants, xerressin castellà al seus fills a l’àmbit privat i limitat del mallorquí d’aquells temps. 

Tot això, a partir d’una visió simplificada i actual que, com bé assenyala el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno, respon a un imperialisme lingüístic espanyol que “intenta justificar el predomini o hegemonia del castellà a través d’una suposada demostració de que aquesta llengua és superior a les llengües amb les que conviu”. Dilo en castellano!! / Suena a más verdad!! / Hábleme en cristiano, muerte a la pluralidad segueixen cantant els valencians i els gallecs. Perquè per nacionalisme excloent i intolerant, l’espanyol; aquell que ha construït la identitat espanyola només a través d’allò castellà, sense tenir en compte la resta de llengües i altres trets de les nacions perifèriques de l’Estat. Tanmateix, per molt que s’esforcin a predicar la diversitat cultural i la plurinacionalitat de l’Estat, ells no hi creuen. Per molt que la Constitució reconegui les diferents nacionalitats i regions que el componen, aquestes fan nosa i només es conceben com quelcom folklòric i rural que no té cabuda dins la projecció nacional d’Espanya.

Contra les tesis de la historiografia tradicional que defensaven el fracàs de la nacionalització de l’Estat espanyol, Ferran Archiles ha plantejat tot el contrari. Així, front als emergents nacionalismes perifèrics, sorgí una identitat regional i provinciana; una identitat que “defensava un regionalisme i unes regions enteses com antítesi d’aquests i com a formula que garantia i fonamentava la identitat espanyola”, amb un imaginari simbòlic i identitari buit de qualsevol reivindicació politico-territorial. Un exemple d’això el podem trobar a la proposta que propugnà l’advocat liberal Lluís Alemany durant els primers anys dels segle XX, expressada a l’article Vulgarización del concepto de autonomía, on defensa un regionalisme de caràcter balear sense gaire convicció i profundament espanyolista i anticatalanista. 

D’aquí ve també el gonellisme, reflex del blaverisme del País Valencià, fomentat des de les elits econòmiques i classes dirigents illenques: de la A del corrupte Antoni Alemany, la B del piròman José Ramón Bauzá i de l’empresari hoteler Gabriel Barceló, la C del feixista Jorge Campos, passant per la M del militant falangista i soldat de la División Azul Jaime Martorell Mir. I així fins a la Z de Josep Zaforteza, misser, empresari i polític mallorquí; aquell que, a finals del franquisme i baix el pseudònim de Pep Gonella, inicià una polèmica entorn el model de llengua escrita. Origen de l’actual anticatalanisme mallorquí entès com un fenomen social, organitzat i construït a partir del discurs del poder illenc; un discurs que, com bé estudiaren Calaforra i Mornata, va des de la defensa de les particularitats dialectals illenques fins al secessionisme lingüístic. Però ja ho va advertir Francesc de Borja Moll fa temps, quan combatia les tesis de Zaforteza a les pàgines del Diario de Mallorca: els seus opositors es movien dins “unes coordenades molt més ideològiques i polítiques que lingüístiques”. 

Al final, el gonellisme no és més que un instrument del nacionalisme espanyol a Mallorca i la resta d’illes, per fer front al mallorquinisme i al menorquinisme polític, a partir d’una proposta identitària vertical: primer espanyola, després mallorquina o balear; però, sobretot, anticatalana. No convé oblidar el moment en que es va produir la polèmica d’en Pep Gonella, per recordar els vincles del nacionalisme espanyol amb els postulats de la dreta i la voluntat de mantenir  l’statu quo davant el final del franquisme i els inicis del capitalisme de sol i platja: la renaixença cultural tardo-franquista gràcies a la gran tasca de l’Obra Cultural Balear, fundada al 1962 com a hereva de l'Associació per la Cultura de Mallorca que el franquisme es carregà; la publicació d’Els mallorquins (1967) de l’advocat artanenc Josep Melià, el nostre Joan Fuster (contradicció evident: fou procurador de les corts del mateix règim que li censurà l’obra; però, també, curiositat no resolta: per què els gonelles es centraren −sobretot− amb el mallorquinisme cultural i no amb el mallorquinisme polític que ell proposà?); sense oblidar tampoc la constitució de la Mesa Democràtica de Balears, organisme unitari i clandestí constituït a Palma tres mesos abans de la polèmica que agrupava els principals partits clandestins. 

Per tant, si has aguantat tot aquest sermó i has arribat fins aquí, supòs que pots arribar entendre perquè la bandera espanyola no em representa. Bé, el tuiter PabloMM t’ho explicarà millor: "No, algunos no sois fachas por sacar la bandera de España. Lo sois porque sólo la sacáis para oprimir. Nunca os vi en desahucios, o en mareas o en un comedor social con ella. Este país está pasando por una crisis bestial pero algunos sólo la habéis sacado cuando el soberanismo catalán se ha hecho fuerte. Yo soy de Cádiz, el sur del sur. Pobres como ratas. Nunca he visto a los supuestos 'patriotas' sacar las banderas para pedir pan, trabajo y dignidad. Así que no, no eres facha por tener la bandera. Lo eres porque tu país sólo es la bandera y el himno. Tu 'gran nación' cabe en una caja de zapatos".

Perquè és la bandera de la dreta hereva del franquisme, la de la monarquia corrupta i parasitària, tant o més que les elits extractives i patriòtiques de polsereta rojigualda a la munyeca i societats offshore a paradisos fiscals. Perquè és la bandera d’un nacionalisme que existeix només per defensar els interessos de l’Estat i dels seus poders fàctics. Per això me pareix ridícul que certs sectors de l’esquerra espanyola la reclamin com a seva també. Bé, vist en perspectiva històrica s’entén un poc: el 1977, a canvi de la seva legalització, el PCE va decidir “colocar, al lado de la bandera roja del partido comunista, la bandera bicolor del Estado español”; perquè “si la Monarquía continúa obrando de manera decidida para restablecer la democracia, en unas próximas Cortes nuestro partido podría considerar la Monarquía como el régimen constitucional democrático” va dir Carrillo; afegint també que “España es una realidad histórica que defenderemos, y al mantener el derecho a la diversidad, defenderemos la unidad de nuestra Patria común”.  

"La història passa dues vegades: la primera vegada com una gran tragèdia i la segona com una farsa miserable" va dir Marx. "A mí me gusta más reivindicar la España de la II República (...) una España que defendió derechos y libertades, que desgraciadamente fueron mancillados por la dictadura franquista y que luego posteriormente fueron recuperados hace 40 años con la Constitución Española y con la Monarquía Parlamentaria que representa al rey Felipe VI en la actualidad" (PDR SNCHZ, dixit). Renúncies històriques i traïcions explícites que expliquen el perquè d’una transició i no una ruptura profundament democràtica. O com tirar al contenidor de reciclatge blau un manual de quaranta anys de resistència antifranquista. Perquè abraçar el nacionalisme de l’a por ellos, amb l’abandonament evident de qualsevol horitzó polític que no entri dins els seus esquemes, no significa que t’ho agraeixin i et tornin el favor. I menys quan formes part d’aquest ellos: la guerra bruta de les clavegueres de l’Estat contra l’independentisme català −amb el seu periodisme afí i la brigada patriótica del Ministerio del Interior− també l’ha patida Podemos, com era d’esperar; però també l’actual govern de coalició espanyol amb l’actuació de Pérez de los Cobos i tot allò del lawfare, res de nou baix el cel espanyol, a Catalunya i Altsasu ho saben bé i al País Basc tenen un doctorat en això. 

Ells ho tenen molt clar qui forma part d’aquest ellos: rojos i separatistas; però altres prefereixen pactar amb Ciutadans abans que estirar la mà als partits catalans, a més d’augmentar un 20% el sou de la Guardia Civil i la Nacional (no sigui cosa que s’alcin). Però bé, tanmateix, del PSOE –aquells joves nacionalistes espanyols que no eren ni socialistes ni obrers− no m’esper res; què s’ha d’esperar d’un partit que vota en contra d’una comissió sobre tot el rebombori del campechano (Zarzuela, capital Riad; com diu David Fernàndez), però a favor del 155 a Catalunya. Al final, els dolents són els catalans que voten el mateix que la dreta, malgrat que des de l’esquerra que ha donat suport a les pròrrogues de l’estat d’alarma s’hagin fet les mateixes crítiques que han fet els catalans al govern de coalició, enfront a les propostes nul·les i les crítiques kafkianes de la dreta. 

Però si que esper alguna cosa de la gent –sobretot alguns sectors, d’altres no ho tenc tan clar− d’Unidas Podemos. Perquè vull pensar que, a diferència del carrillisme, no deixarà pel camí tot allò que es cridava a les places el maig de 2011, encara que ja hi ha algunes renúncies evidents. Voler conquerir els cels i jugar a la lliga dels grans no és fàcil, i menys si tens tota la maquinària mediàtica i els poders econòmics –“necesitamos un Podemos de derechas”− en contra; perquè, al final, t’has d’adaptar a les seves formes i als seus marcs mentals. Molta radicalitat democràtica, República i procés constituent; però "si yo fuera catalán no participaría en la consulta de Puigdemont", va dir Pablo Iglesias sobre el major desafiament al Règim del 78. Tot i això, ho torn a repetir: esper alguna cosa de la gent d’UP, més enllà d’anomenar simbòlicament “ciudadano Felipe” al preparao; perquè en qualque moment s’hi haurà de convertir amb un ciutadà de veres i per això fa falta un subjecte polític lo més ampli i divers possible. 

Ja per acabar, contra el caïnisme endèmic de l’esquerra, un poc de pedagogia fusteriana: “Hi ha dues menes de cristians −dues maneres de professar qualsevol ideologia:− els qui es decanten a recordar que «aquell qui no està amb mi està contra mi» (Math., XII, 30), i els qui creuen que «qui no està contra nosaltres està amb nosaltres» (Luc., IX, 50)”. Contra l’Espanya de la "Una, Grande y Libre"; millor 51, diverses, lliures i socialistes. Però d’això ja en xerraré un altre dia. Continuarà...