A l’emergència climàtica que hem patit si ha sumat la crisi sanitària que ha provocat la Covid19 i les greus conseqüències econòmiques i socials que ja s’estan notant a tot arreu. Això ha obligat a tot el món i a tots els nivells a cercar solucions i ha situat a tothom enfront d’una mateixa cruïlla. O arreglem els desperfectes a la nostra economia i al nostre teixit social com més aviat millor per tornar a transitar pels camins del neoliberalisme, que per cert ens han dut a on estem, o aprofitem l’avinentesa per iniciar un nou camí que a part de donar solucions als problemes que ens afecten greument en el que és immediat afrontem les necessàries transformacions a mig i llarg termini que la societat ens reclama.

A les nostres illes aquest debat està a l’ordre del dia. Uns diuen que ara toquen solucions immediates per donar sortida a les imperioses necessitats actuals, mentre recuperem les quotes de turisme que havíem aconseguit, sigui el 2021 o el 2022 i després ja parlarem de si el nostre model econòmic actual, basat majoritàriament en el monocultiu turístic, que fins ara ha funcionat bé, diuen, necessita alguns retocs i quins. 

I altres partim d’un diagnòstic inicial i precovid que considera el nostre model esgotat econòmicament, insostenible ecològicament i injust socialment i en conseqüència creiem que la recerca de les imprescindibles receptes per afrontar la gravetat de la crisi social i econòmica d’aquest hivern ha d’anar acompanyada de mesures que situïn en el frontispici de les polítiques futures un canvi de model econòmic, que tots sabem que no serà immediat i requerirà una etapa de transició, i que necessàriament haurà d’apostar per una diversificació econòmica i un reequilibri dels sectors, en el qual el turisme no podrà tenir la preponderància que té ara.

La situació que vivim és tant greu que les contradiccions existents no són tan sols entre aquestes dues posicions exposades, sinó que entre cada una d’elles també hi ha diferències substancials. 

Per això jo sóc dels convençuts que per molt greus que siguin les diferències entre els partidaris de dur endavant un canvi de model, en la profunditat de les reformes, amb els temps, en les prioritats, ...el camí que hem de recórrer és el de cercar consensos i aliances les més amples possibles. No es pot afrontar un canvi tan profund com el que significa un canvi de model productiu des de posicions minoritàries i sense un consens social majoritari. Però a la vegada estic convençut que aquest consens cal cercar-lo entre els que apostem per canviar el model de monocultiu turístic i per la diversificació. Per mi la retxa vermella que no es pot travessar l’hem de situar amb els que volen canvis cosmètics per continuar com fins ara.

Aquesta mateixa divisió es troba en l'àmbit estatal i s’expressa aquestes darreres setmanes dins la comissió parlamentària creada ad hoc per trobar solucions a la crisi sanitària, econòmica i social. Allà i fins ara, les posicions són molt clares. PP i VOX no volen sentir a parlar de cap canvi, a no ser que sigui el del govern, mentre MasMadrid, les esquerres perifèriques i els partits nacionalistes de dretes volen parlar de canvis en profunditat.

La mateixa tria del nom de la comissió ja va mostrar aquestes diferències. Mentre el Govern amb la connivència de la dreta la batiava com a comissió per la reconstrucció, les esquerres perifèriques i MasMadrid preferia comissió per la transformació.

Per ara continuen els tires i afluixes. El PSOE vol aconseguir el suport del PP i de Ciudadanos i mantenir el bloc de la investidura. A mi em sona a quadratura del cercle. Ciudadanos posa com a condició suprimir la Comissió de negociació amb Catalunya i el PP no en perdonarà ni una. Sembla que a la proposta de síntesi que ha presentat el Govern cau els imposts a les grans fortunes. Seria una pèssima notícia si es confirma. 

Una frase que s’ha posat de moda és aquella que diu que la pandèmia ho ha canviat tot, s’haurà de parlar d’abans i de després de la pandèmia. Doncs es veu que hi ha una cosa que ni tan sols la pandèmia està aconseguit canviar que és la posició del PSOE amb una pota a cada part de les contradiccions d’aquest Estat. La veritat és que Pedro Sánchez ha aconseguit en vàries ocasions cavalcar el tigre, però cada cop ho té més difícil. O amb el PNB i ERC o amb Ciudadanos. Amb la monarquia encara que s’enfonsi el món, amb el bloc monàrquic del règim del 78 o pivotar un bloc cívic, democràtic, plurinacional....

Sí, el PSOE com sempre ha d’optar, ja estem acostumats, la novetat és què farà Podemos. Podrà resistir les pressions del PSOE per una banda i les dels comuns o Adelante Andalucia per una altra?

I la Unió Europea serà capaç d’apostar decididament per enfortir un projecte democràtic, de defensa de l’estat del benestar, una tercera via entre Xina i EUA? o acabarà defensant els interessos dels seus països més rics, alguns vertaders paradisos fiscals, a costa de deixar pel camí la meitat (Portugal, Espanya, Grècia, Itàlia i França?. I la socialdemocràcia europea es despertarà qualque dia o seguirà ensopida com fa anys i panys?.

La pandèmia ens ha posat davant els nassos una crua realitat, el capitalisme i molt manco les receptes neoliberals no serveixen per solucionar els problemes climàtics, ni la pobresa ni la injustícia social al món. Serem capaços d’acceptar aquest diagnòstic i començar a cercar-li solucions?