Enguany se commemora el 75è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial. L’estat rus havia previst celebrar una gran desfilada per a l’esdeveniment. El referèndum de Putin del mes d’abril havia de consagrar-lo en el poder de manera indefinida. La festa del 75è aniversari havia de ser el colofó d’un passeig triomfal.La COVID-19 ha truncat els seus plans. Aquesta és una reflexió sobre l’esdeveniment.

La  fi de la guerra

El 9 de maig de 1945 Alemanya capitulava. La Segona Guerra Mundial havia acabat a Europa. Es posava així fi a un conflicte de sis anys de durada i que havia de suposar la mort de 55 milions de persones, d’ells 20 milions de ciutadans de l’antiga Unió Soviètica.

Aquest dia, el dia de la Victòria, quedà en la memòria de molts europeus com la fi d’un malson i l’inici d’una nova era per a Europa. Tothom volia  oblidar aquesta experiència i mirar cap al futur.

Si bé els primers anys les celebracions foren multitudinàries amb el pas dels anys acabà essent una simple cerimònia institucional al parlament nacional.Amb el temps  una data més  en els manuals escolars d’història contemporània d’Europa occidental.

A la Unió Soviètica en canvi la data es continuà celebrant . Convivia amb l’altra gran data, la festa de la celebració de la revolució d’octubre de 1917, data inesborrable en el calendari soviètic.

La Segona Guerra Mundial suposà un gran sacrifici per a la població de la Unió Soviética. Si hom compara el nombre de les baixes occidentals amb la dels soviètics el desequilibri és evident.

La figura de Stalin  sortí reforçada amb la Segona Guerra Mundial. Als ulls dels seus ciutadans era el líder indiscutible que havia vençut els nazis i que havia engrandit els límits de l’imperi soviètic amb la incorporació  dels països de l’Europa Oriental.El gran pare  era el general tot poderós que havia infringit una derrota total de l’enemic nazi. El règim ben aviat enaltí la seva figura com mai ho havia fet abans.

De la Unió Soviètica a Rússia

El 1991 el sistema soviètic col·lapsà. L’estat es desintegrà i aparegueren nous estats. Aparegué un nova entitat, la CEI, que agruparia la majoria de repúbliques exsoviètiques sota el control de Rússia. El pla dels 500 dies elaborat per l’economista soviètic Grigori Yavlinski que preveia un pas esglaonat d’una economia planificada a una altra de mercat fou aparcat. S’iniciaria la dècada de les privatitzacions salvatges.Els somnis socialdemòcrates de Gorbatxov ben aviat donaren pas a una economia de tall neoliberal sota el tutelatge d’economistes educats sota els paràmetres de l’escola de Xicago.

El daltabaix econòmic dels anys noranta sota el govern de Boris Ieltsin suposà una davallada important de les condicions de vida per a la majoria de la població. El desballestament de l’estat a mans dels oligarques, l’enriquiment il·legal, les privatitzacions de bens comuns a mans d’uns pocs amb informació privilegida sumiren el país en una profunda crisi.Els noranta foren una dècada perduda per a la majoria de la població.

El 1999 Vladimir Putin susbtituí  Boris Ieltsin en el poder. Un Ieltin amb greus problemes amb l’alcohol, un mal endèmic al país, cedia el pas a un antic membre del KGB a l’Alemanya oriental que fou testimoni de l’esfrondrament del poder soviètic  i que n’extrauria importants lliçons.

El govern de Putin  es caracteritzà per un nou control de l’estat rus sobre el poder dels oligarques. Algunes empreses tornaren a mans de l’estat i els qui se li enfrontaren patiren l’exili o la presó.

L’increment dels preus del petroli suposà una alenada per a l’economia russa després d’anys en caiguda lliure, el poder adquisitiu de la nova classe mitjana russa ,delerosa de consumir productes occidentals , s’eixamplà.

En el camp de les llibertats públiques Putin collà encara més l’oposició. Les eleccions seran una farsa per al nou partit , Rússia Unida, plena d’antics apparàtchik comunistes.Serà el nou PCUS. El partits de l’oposició seran simples comparses. 

La  promesa de mantenir un cinturó neutral entorn de Rússia i no ampliar l’OTAN fou incomplerta pels EEUU i els seus aliats.Veure que els països de l’antic bloc socialista ingressaven a l’OTAN fou un plat mal de pair per a  Putin. No només a l’OTAN sinó que també ingressarien a l’estructura econòmica europea: la Unió Europea. El 2004 es produïria la primera gran ampliació cap a l’Est.Les potències occidentals volien humiliar la Unió Soviètica,havia perdut la guerra freda i els seus dominis havien de ser desballestats.

Des d’aleshores Rússia ha fet tots els esforços per recuperar la seva posició en el joc de potències mundial. Els anys de bonança del petroli permeteren recuperar fins a un cert punt el  nivell de vida perdut els anys noranta.El suport de Rússia a Síria s’ha d’entendre com un esforç de Rússia de recuperar posicions geoestratègiques a l’Orient Mitjà encara que sigui a costa d’una guerra incivil i el suport a la  dictadura siriana.

Rússia controla el mercat del gas a nivell europeu. Alemanya importa de Rússia la meitat del gas que consumeix. Quan el socialdemòcrata  Gerard Schröder deixà la cancelleria federal assumí un càrrec en el consell d’administració de Rosneft, empresa petroliera lligada al govern rus. Aquest és el motiu pel qual Alemanya li tolera el que li tolera a Rússia. Sap que no pot fer enrabiar gaire Rússia. Merkel ha de fer un joc d’equilibris entre els interessos nacionals alemanys i els interessos geoestratègics russos.

La festa de la victòria

Després de l’ensulsida de l’URSS la nova Rússia es trobà sense cap data que substituís la gran festa d’octubre. El dia de la victòria era la data ideal. Simbolitzava el triomf del poble en la segona gran guerra pàtria, la primera havia estat contra Napoleó el 1814.

Aquesta data enaltia  l’orgull i la invencibilitat de la pàtria així com la memòria dels 25 milions de compatriotes morts en la gran guerra.

Al matí es feia la desfilada militar i durant l’horabaixa milers de persones desfilaven per la Plaça Roja amb les medalles dels avis guanyades durant la Segona Guerra Mundial . Molts passejaven retrats dels familiars morts durant la guerra. És una festa molt emotiva on tothom desfila orgullós de la seva família i del seu país. El govern ho sap i no ha dubtat en utilitzar la  festa en profit seu. No només és un missatge a la societat russa sinó que és un missatge al món sencer al qual vol recordar que Rússia no ha pogut ser mai vençuda ni ho serà mai i que és una potència mundial que s’ha de respectar.

El culte a Stalin

A tot això hi hem d’afegir el culte a la figura de Stalin. El 1956 en el XXè Congrés del PCUS a porta tancada se condemnaren els crims estalinistes, la gran purga dels anys 30.

Els anys posteriors semblà com si Stalin no hagués existit. Serà durant el període de Putin que és  produirà una certa rehabilitació de la seva figura. S’obviaran els crims comesos i s’enaltiran les seves  victòries durant la guerra. El centre d’estudi Memorial , institució dedicada a  la memòria de les víctimes de l’estalinisme que ha intentat durant anys rehabilitar la figura dels desapareguts durant el gran terror dels anys trenta , veurà com el nou poder boicotejava les seves propostes. Molt poc s’ha fet durant els darrers 20 anys per rehabilitar-ne els morts   i donar-los un enterrament digne.

Tot el contrari, les enquestes públiques mostren una opinió pública que expressa la seva admiració per Stalin. A Putin ja li va bé aquest neteja d’imatge tenint en compte que aviat superarà els anys en el poder del dictador comunista.

No ens ha d’estranyar que la pel·lícula satírica britànica  de 2017  La mort de Stalin s’hagi prohibit a la Federació Russa.El film és una sàtira del poder absolut del dictador comunista on ningú està segur de patir les seves represàlies pel motiu més insignificant.

El líder suprem és ridiculitzat així com el seu entorn de poder. El film fet d’acord amb el genuí sentit de l’humor britànic despertà les ires dels censors russos. No es pot fer broma del gran Stalin i menys des d’un país de fora.

Per tots aquest motius aquest 75è aniversari havia de ser una gran festa patriòtica si el COVID-19 no ho hagués espatllat.