Estem vivint una SetmanaSanta com a poc atípica. Si posem els televisors, trobarem les processons, les “saetas”, les caparutxes, els passos i tota la parafernàlia habitual i podrem tornar a veure Ben Hur, los Diez Mandamientos, la Túnica Sagrada o Quo vadis. Però per primera vegada els líders dels principals partits demanant-nos el vot. Òbviament això no és normal, com tampoc ho és que des del 2015 cap Govern ha aguantat molt més d’un any.
I això passa per què Espanya està en crisi, la crisi més greu d’aquests darrers quaranta anys. La corrupció sistèmica que patim ha corcat el sistema i les potes que l’aguantaven fan figa. La Monarquia està cada dia més qüestionada, del bipartidisme no en queda res, el model territorial fa aigües per tots els costats i els autoanomenats partidaris de la Constitució són els que més la qüestionen.
I encara hi ha que creu que la crisi és de Catalunya!!! El fet és que el 28 d’abril estan en joc dues formes de concebre l’Estat Espanyol. Els que volem més democràcia i ampliar els drets socials i laborals, una Espanya plurinacional que combati el canvi climàtic i que defensi les llibertats. O els que volen retrocedir a les portes del franquisme, reduir o suprimir l’estat de les autonomies i retrocedir en drets socials i civils.
Doncs bé, si volem que no triomfi la segona opció està clar que cal evitar que el trio neofranquista no tingui majoria absoluta i això solament es potaconseguir anant a votar, que cap demòcrata quedi a casa com va passar a Andalusia, que el dia 29 ja no es pot redreçar.
Però existeix una altra opció que crec que és la preferida dels poders fàctics i si voleu que vos sigui sincers és la que més m’espanta, que és un Govern de coalició PSOE – Ciudadanos. Sé que una part dels socialistes no la volen de cap de les maneres i no tinc cap dret a dubtar de la bona voluntat de Pedro Sánchez ni de molts quadres socialistes però, em disculpareu, si dubto de la capacitat de resistir a les pressions de la direcció socialista. Les pressions per evitar un pacte del PSOE amb Podemos i sobiranistes, si els números permeten un pacte PSOE - Ciudadanos, seran històriques. Ni els poders fàctics, ni la monarquia, ni els barons i carcamals històrics del PSOE (Felipe Gonzalez, Guerra i un llarg etcètera) ho podem permetre. No hauríem d’oblidar que la primera vegada que Sánchez va intentar no donar suport a Mariano Rajoy el propi “aparato”del partit el va descavalcar.
No, no dubto que molts de socialistes s’oposen radicalment a la dita coalició, però estic pràcticament convençut que si elsnúmeros electorals ho permeten, no tindran capacitat i en molt de casos voluntat, d’oposar-se a la maniobra estrella del sistema.
Per evitar aquest risc cal que les forces que realment aposten per barrar el pas al neofranquisme i als retrocessos democràtics, que són Podemos i els distints Sobiranismes perifèrics, tinguin els millors resultats possibles.
No crec i així ho diuen totes les enquestes que PSOE i Podemos sols puguin aconseguir majoria absoluta, per tant els vots als partits sobiranistes de la perifèria són decisius.
Si, és cert que Podemos té més fàcil treure el Diputat a les Illes, però no ho és menys que és molt difícil, com deia abans que Podemos i PSOE tinguin majoria absoluta i si a més afegim que és tan difícil o més que Podemos a les Illes tregui el segon diputat com que el tregui Veus Progressistes, es podria contra argumentar que el vot a Podemos tampoc no és un vot útil per garantir barrar el pas a les opcions conservadores.
Se'm pot dir que un partit sobiranista no ha tret mai un diputat a les Illes i que aquesta vegada també ho té difícil. Però també crec que els vots a Podemos que una vegada assegurat un Diputat haurien de servir per treure el segon, és molt difícil que els aconsegueixin i sí que possibilitarien en canvi el diputat de Veus Progressistes. Posades així les coses jo votaré dia 28 Veus Progressistes i el seu candidat, Guillem Balboa.