La imatge és la de qualsevol ciutat d’Espanya aquest dies. Una ciutat buida, sense cotxes particulars, taxis, motocicletes, vianants...Podria ser Madrid, Barcelona o la nostra estimada Palma. Es veuen botigues tancades. Una d’aquestes és la d’un dels dos millors equips de futbol del món. Pel que sembla la fotografia pareix que s’hagi fet ben de matí, amb el carrer acabat de netejar ja que les voreres encara estan mullades; o simplement acaba de ploure.  I només es veu la soledat absoluta. Absoluta del tot? No.  Hi ha una persona, i no es distingeix si és un home o una dona. Aquesta persona va a peu però  porta una bicicleta i a l’esquena una bossa de color groc amb una paraula en verd. Efectivament és la bossa d’una conegudíssima empresa de repartiment a domicili que explota els seus riders contractant-los com autònoms, però que la Justícia ja ha deixat clar, a diverses sentències, que són falsos autònoms i que en realitat són assalariats.

Aquesta foto va ser feta fa uns tres mesos per Ignacio Pereira.  I llavors no va tenir tanta repercussió com avui.  Llavors era una fotografia més; una fotografia d’una ciutat qualsevol que s’acabava de despertar  amb una treballadora explotada començant el dia (o tal vegada encara no ha acabat des del dia anterior). 

Avui aquesta fotografia ha pres un altre significat. És la fotografia d’un fantasma al qual havien silenciat els mitjans de comunicació, els governs, bona part de l'acadèmia i una part de l’esquerra política i que recorre cada un dels pobles d’Espanya. És la fotografia de la classe treballadora. 

Ens havien dit, des dels anys 60, que això de la classe treballadora (llavors classe obrera, i tal vegada un terme molt més apropiat per tal d’entendre que no tothom que treballa és classe obrera) havia desaparegut o al manco començava a desaparèixer, i que havia estat substituïda per la classe mitja (la qual cosa és una absoluta negació de la realitat social de qualsevol país post industrial); que el capitalisme havia mutat tant que  ja no es podien tenir les mateixes eines per analitzar i explicar el desenvolupament de les relacions de producció que abans se’n tenien; que les tradicionals formes de lluita dels treballadors i les treballadores no tenien sentit; és a dir no tenia sentit afiliar-te a un sindicat i muntar un comitè d’empresa en el teu treball; que ja no eres ni pertanyies a la  classe treballadora perquè tenies accés a l’educació i a cert articles que abans estaven  només a l’abast dels més privilegiats, la qual cosa va suposar que ja no t’identificaves amb la teva classe (sentiment de vergonya?) i que ens havien fet creure que tothom podia arribar allà on es proposés. 

Però la realitat és molt més cruel que la que va pronosticar, erròniament, aquell historiador i la fi de la història i els missatges cuquis dels coaches 

I arribà a Espanya, i a la resta d’Europa, la crisi del COVID19. I de cop i volta ens hem vist en una situació que mai ens haguéssim imaginat.  

I no, no estem en guerra. No hi soldats; no hi ha enemics; no hi ha economia de guerra; l’Estat no ha intervingut en l’economia com ens ha mostrat la història quan ha estat necessari. Qui així ho afirma està insultant a les persones que de veres han viscut una guerra.  No hi ha paral·lelismes possibles amb una guerra. Bé, tal vegada sí que hi ha un possible paral·lelisme, perquè qui va donar la seva vida i va morir als camps de batalla són els mateixos i les mateixes que avui en dia són als hospitals, als supermercats, a les benzineres, netejant els carrers quan tothom encara dorm o transportant els aliments fent quilòmetres i quilòmetres sense aturar-se.  Són els fills i filles de la classe treballadora. Els i les qui sempre estan al peu del canó.  

La crisi del COVID19 (no entraré en com ho està fent el govern central, perquè per això segur que ja hi ha hagut més d’un article) ens està deixant patent que en aquests moments la ciutadania no pot viure sense la infermera que nom, tal vegada,  Xisca, que té dues filles i una dona que l’estimen amb botjeria i que fa feina de valent a l’hospital; no pot viure sense Adolf, el taxista que fa viatges gratuïts pel personal sanitari; no pot viure sense Isabel,  la caixera que a dia d’avui s’exposa també contínuament al COVID19; no pot viure sense Miquel, el reposador que comença a treballar a les set del matí perquè tot estigui en el seu lloc per quan els clients arribin com si no hagués un demà; no pot viure sense Aina i Jose, professors que fan feina virtual  tot i la manca de recursos; no pot viure sense gent com Joaquín, un dels brigada que s’encarrega de fer net els carrers i que s’aixeca a les cinc del matí; tampoc pot viure sense Joan, el pagès que s’encarrega de dur els seus productes a la botiga de devora ca nostra i que tan fàcil ens fa aquest confinament. I mai, mai ens podrem oblidar dels estibadors (als qui injustament els van assetjar i van acusar de privilegiats), com el company Juanjo Peris qui ho dóna tot cada matí, quan encara tu i jo estem dins el llit, arriscant la seva vida perquè tot funcioni com toca. 

I és que un país no pot viure, ni sobreviure, sense la classe treballadora. Així és i així ha estat sempre. I ara alguns es donen compte d’aquesta realitat. 

D’altra banda el COVID19 també té la seva interpretació de classe. Tot i que encara és aviat per poder desenvolupar una anàlisi més profunda sobre la incidència del COVID19 en relació amb les classes socials, les primeres informacions que ens arriben van encaminades a que afecta més a la classe treballadora, tal com apareix en un article escrit per David Cobo el passat 28 de març parlant del cas del barri obrer de Roquetes (Nou Barris, Barcelona), amb un percentatge de contagis del 0,53%. Per contra, i seguint amb la mateixa informació, el barri amb menys percentatge de contagis és el de Sant Gervasi-Galvany amb un 0,07%, un dels barris més rics de Barcelona.  Quan tot això acabi i agafem certa perspectiva del que està succeint ara per ara, s’haurà de fer una bona investigació en relació al que ut supra s’esmentava, la relació entre classe social i COVID19.

També des de fa temps ens van dir que vivíem en la societat líquida; que l'era postfordista i postindustrial ja no era tal. Ens van dir que la Història, i per això la lluita de classes, havia arribat a la seva fi. Ens van fer creure en el Jo i ens van fer creure, com dogma religiós, que el Nosaltres era totalitari. Que no existia la societat i sí exclusivament els individus (Margaret Thatcher); que estàvem a l'era de la gran tecnologia la qual ens faria més lliures i feliços a tots; que tots podíem arribar on ens proposéssim sense importar la classe social i el lloc en què creixies. 

I així ho vàrem creure i, de cop i volta,  va arribar la crisi del  COVID19 i va posar a tothom al seu lloc: l'agricultura, la indústria i els serveis terciaris bàsics ens donen una hòstia a la cara i ens tornen a la realitat material que mai vam haver d'abandonar; ens torna a la realitat del suport mutu i que sense aquest no som res; de teixir llaços de comunitat i de veure que la classe treballadora és la que, com durant la segona guerra mundial,  a l'avantguarda i en rereguarda  ens torna a salvar el cul a tots.

I això no ho hem d’oblidar mai. Ho hem de tenir present ara recordar-ho quan tot passi.  Recorda sortir al carrer quan tot passi a comprar al comerç de proximitat, a les botigues de tota la vida, també recorda sortir al carrer i afiliar-te a un sindicat de classe (perquè farà més falta que mai); i recorda sortir al carrer a manifestar-te o fer vaga quan et diguin que t'has d'estrènyer el cinturó  tot havent-te quedat a l’atur o havent-te reduït el salari. Perquè de res serveix queixar-te a les xarxes socials darrera el teclat del teu ordinador o del teu mòbil si després et quedes a ca teva sense fer res.     

Perquè la història ens demostra que els drets i les conquestes socials s’han guanyat en els carrers i amb una determinada ideologia que sustentava i donava forma a aquestes lluites.  I d’avui endavant d’això es tractarà novament. Quan passi el COVID19 haurà una pugna ideològica important de si volem tornar a tenir més Estat de Benestar, o anar més enllà d’aquest tipus d’Estat (més propi del capitalisme de després de la segona guerra mundial) i construir un altre respectuós amb la dignitat humana i el medi ambient (la qual cosa és més que desitjable és necessària),  o si volem menys Estat, en general,  i més neoliberalisme (és curiós com liberals com en Rallo demanen l’actuació de l’Estat aquest dies; és un regal caigut del cel veure com s’agenollen el liberals). I aquesta lluita s’haurà de guanyar també, com fa cent anys, en els carrers. 

Aquests dies de confinament a ca nostra, a més de fer feina virtualment, no se m’ha llevat del cap la cançó  Jacks of All Trades d’en Bruce Springsteen. El Boss dóna en el clau des de la primera fins a la darrera paraula del que està succeint i del que succeirà. I dóna la recepta de què fer quan tota aquesta merda passi. Perquè la classe treballadora és Jack of All Trades sempre. I més en aquestes moments. Aquesta cançó ens parla de treballs precaris; de tornar a tenir cura els uns dels altres (amb un missatge certament cristià); d'un món vell que acaba a un que comença; del banquer que s'enriqueix més i de l'obrer que s'empobreix més. La història (de classes) de sempre (referència al Manifest Comunista?). I de reutilitzar tot allò vell al nostre abast i renovar-lo per sobreviure. I de trobar els culpables i pegar-los un tret al moment (metafòricament, clar). 

No vull acabar sense recordar el que va escriure el poeta sevillà Antonio Machado: “En España lo mejor es el pueblo.  Siempre ha sido lo mismo.  En los trances duros, los señoritos invocan la patria y la venden; el pueblo no la nombra siquiera, pero la compra con su sangre y la salva”.   

Idò això: més classe treballadora i menys Amancio Ortega.