Avui 14 d’abril fa 89 anys que els pobles de l’Estat Espanyol varen dir prou a una Monarquia corrupta i antidemocràtica. A un Rei, Alfons XIII, que havia donat suport a la Dictadura militar del Capità General Primo de Rivera.

Feia ja anys que l’anomenada “Restauració” havia consagrat un règim monàrquic, bipartidista, sustentat pel caciquisme, on les dones no podien votar i que tenia a la ciutadania sotmesa als terratinents i banquers, a l’Església catòlica i a la casta militar, mentre la majoria de la població patia misèria i analfabetisme.

Cada cop hi havia més veus que reclamaven canvis des de sectors intel·lectuals i molt especialment des del moviment obrer. Reclamacions a les quals no varen fer mai cas els poders de l’Estat. No prengueren nota ni de la Setmana Tràgica a Catalunya, ni de la creació de les Juntes Militars, ni molt manco de les protestes obreres. I quan les coses es posaren pitjor facilitaren un cop d’estat per imposar una sortida autoritària a la crisi. 

El resultat de tanta prepotència i menyspreu per tots aquells que no eren dels seus i la total incapacitat per introduir reformes per petites que foren que bastaren unes eleccions municipals que els republicans guanyaren a les grans capitals, ni tan sols tingueren majoria, per derrocar la monarquia i proclamar la República.

Aquell històric 14 d’abril fou un dia de goig per molta gent arreu de la pell de brau. Quan parlo d’això em ve al cap una anècdota que contà na Francisca Bosch sobre Guillem Gayà, àlies 'es mestre', Secretari Polític del Partit Comunista a les Illes els difícils anys cinquanta i seixanta i amb 18 anys de presó a la seva esquena, a un fulletó que escrigué amb el títol “Es mestre, esqueixos d’una vida” i deia: “A força de perdre nits, guanyà les oposicions i el destinaren a fora de Mallorca. En aquell poblet de l’Alt Aragó, deixat de la mà de Déu, “es mestre” ho era tot. Tant feia de barber com de partera. A estones surava polls d’àguila, a estones sembrava llavor revolucionària entre els pagesos. Tots l’envoltaren quan entrà dins el poble, damunt un cavall blanc, enarborant una bandera mai vista. Aquell dia d’abril del 1931, en Guillem Gaya proclamava la República a Fanlo.”

Aquell 14 d’abril evoca places plenes de gent, gent contenta i feliç, cantant, movent banderes republicanes i cridant visques a la República.

Solament per retre homenatge a aquesta gent sóc republicà i avui 14 d’abril no puc fer una altra cosa, a pesar del confinament, que proclamar una altra vegada el meu republicanisme. Un republicanisme que també es nodreix d’altres raons. La primera és pura lògica, perquè la monarquia és una institució medieval. Qui en el seu sa judici pot creure al segle XXI que la màxima autoritat del País ho ha de ser per herència, li agradi o no a la ciutadania, sigui llest o beneit, honrat o corrupte?

A això hi podríem afegir que la monarquia espanyola és hereva d’aquella que va donar suport a la Dictadura de Primo de Rivera i que ha estat reinstaurada pels que es varen aixecar contra la República, frustrant els somnis de tots aquells que li havien donat suport entusiàsticament i que després d’una criminal guerra civil varen mantenir quaranta anys la Dictadura Franquista.

Però si ens acostem encara més als nostres dies, ens trobem un altre cop, la història d’Espanya és cíclica, amb un règim, el que anomenem del 78, que fa aigües per tots els costats. El bipartidisme ja ha fet fallida, el model territorial, l’actual estat de les autonomies, no el vol ni déu, la constitució, després de quaranta anys sense cap reforma seriosa està com “la restauració” els anys vint, acabada i ben acabada. Solament se la pot apuntalar amb un gir cap a l’autoritarisme, com va fer en el seu dia Alfons XIII.

I davant això què és la Monarquia actual? És el vèrtex del règim. Com va demostrar el rei Felip VI el 3 d’octubre del 2017. El rei d’Espanya i Capità General dels Exèrcits, que alhora són els garants de la “sagrada unidad de la Patria” avui no és una figura decorativa, és el cap de l’exèrcit i dels partits i sectors socials defensors de l’actual constitució.

Per això estic plenament convençut que avui ésser republicà no és sols defensar una ferma posició ideològica sinó una necessitat per aquells que volem sortir de l’atzucac que ens troben per un camí democràtic, progressista i plurinacional.

Avui formar part del bloc del canvi no vol dir solament ésser republicà sinó lluitar per la República. Estic clarament convençut que cal un bloc de forces polítiques i socials molt plural i divers que tingui com a frontispici de les seves demandes la República.

I si el PSOE de Pedro Sánchez vol empènyer una sortida democràtica i plurinacional tard o prest haurà de pensar què fa amb la monarquia.

Jo ja ho tinc clar: VISCA LA REPÚBLICA.!!!