Visquem com jubilats, facem la revolució

Els jubilats són gent curiosa, els paguen per no fer res. Poden gaudir lliurement de la seva vida –si els nets els hi permeten- en contraposició a la resta dels mortals, que hem de treballar. Únicament perquè varen cotitzar fa anys!

D'aquesta manera, mentre el temps dels menors de 67 anys costa doblers, el dels més vells no. Són, talment, una xacra segons els estàndards de l'IBEX-35.

Així un jubilat pot passar dues hores fent coa al banc i tres contant-se la vida a un bar. Formes de vida antieconòmiques, o millor dit, profundament anticapitalistes. Tota una declaració d'intencions. Em puc atrevir a dir més: un jubilat, quan perd el temps -sempre inconscientment, no ens flipem, no són la guàrdia roja- està tenint una actitud transformadora en un món on cada dia anem més ràpidament i vivim pendents del rellotge.

A més, els jubilats tenen altre problema que el capital no pot suportar: representen el passat. El món de la negra postguerra, el de la Transició. Son part de la història, i tenen massa memòria. Han crescut imbuïts per uns valors i una forma de vida que, si bé no era precapitalista, sí que era totalment diferent del món neoliberal de la Gran Recessió. Són, per si mateixos, un al·legat contra el món actual i els seus valors. Potser per això, les mans negres al servei del poder, volen acabar amb la seguretat social com l'entenem. Són els mateixos que organitzen paelles en campanya electoral i fiquen por perquè els iaios acabin fent el que han fet sempre, que és votar als que ens han portat fins aquí.

Pensem que l'Estat espanyol és poc menys que un geriàtric (l'any 2030 el 25% de la població serà vella). Potser, si Marx i Lennin fessin una anàlisi avui, arribarien a la conclusió que la massa proletària que ha de fer la revolució a aquest raconet de la Mediterrània està a les llars d'ancians i els centres de dia. Un potencial de revolta amb caminadors i dents postisses.

Sigui com sigui, cal aprendre d'aquesta gent, agafant el millor que tenen: el seu menyspreu per les tasques productives. Cal fer front al capitalisme com ho fan ells. Hem de plantejar-nos noves formes de vida, de resistència. Reivindiquem els llaços comunitaris; mengem verdures de l'hort; hem de perdre temps anant al mercat; comprem al petit comerç de tota la vida; enredem a la caixera del súper contant la nostra vida; i anem en bus, malgrat que ens destorbem un poc més.

Amb això no farem revolució, està clar, però tocarem un poc els nassos al capital. Al cap i a la fi, avui som més consumidors que ciutadans, idò per tant, canviem els hàbits de consum.

Si ho fan els nostres padrins, que gaudeixen de la seva llibertat pensionada, nosaltres també podem.

Visquem tots doncs, com a jubilats.

Comentaris