Més per Mallorca ens convida a reflexionar sobre el futur del sobiranisme al país, a cartografiar-ne el futur, així que m'anim a compartir algunes idees, i dubtes, arran d’una primera intervenció de Joan Manel Tresserras.

Vagi per endavant l’àmplia coincidència amb el plantejament, en la idea general, però algunes de les afirmacions de Tresserras sobre la identitat, i el pes que hagi de tenir en el projecte, justifiquen fer-ne un debat. Sostè Tresserras, que el republicanisme soberanista d’esquerres no vol un Estat-nació, que no és nacionalista, sinó postnacionalista, que no fa cap proposta identitària, que no vol una nació, sinó una ciutadania compartida...

Hem de convenir que el debat d’idees sobre identitats i política és mal d’envestir, perquè en va ple d’ambigüitats i polissones polisèmies, quan no d’incongruències salvatges, com l’obstinació del nacionalisme espanyol de negar-se com a nacionalista. Però com que Tresserras exposava les idees com a «noves», respecte d’uns plantejaments anteriors «diferents», resulten pertinents algunes consideracions.

D’entrada, que deu ser impossible compartir ciutadania, sentir que se comparteix ciutadania, que s’és una comunitat política, sense compartir elements identitaris... I impossible eludir el paper de les decisions públiques, del marc «constitucional» que crei «la república» o l’Estat, en la definició de la ciutadania que es comparteix. Perquè, compartir ciutadania, pressuposa un poder comú, l’ens polític del que som ciutadans, i, per tant, uns límits territorials, que es sostenen en alguna base...

 

Anem a pams:

1.- La identitat individual i la identitat col·lectiva.

a) Subscric d’entrada, satisfet, la reivindicació de Tresserras al protagonisme de la identitat individual. La defensa de la llibertat personal és un bagatge preciós de l’esquerra republicana, que la diferencia de tots els totalitarismes, incloses les aberracions del comunisme.

Però això no lleva, naturalment, que s’hagi d’encaixar amb els drets col·lectius. En concret, pel que ara interessa, els identitaris-comunitaris, els lingüístics, per exemple.

Cada individu tendrà dret a una ensenyança en la seva llengua, a ser-hi atès per l’administració, en els serveis al públic? No serà fàcil quan a Mallorca se parlen un centenar de llengües diferents. Però, més enllà de la dificultat, assumir que el poder públic no crea identitat, vol dir renunciar a treballar per una llengua comuna del país? Probablement no és la intenció, però són confuses les fronteres de la tesi, i, avui, els reptes per un exercici efectiu de l’oficialitat de la llengua catalana són de tal magnitud que, al meu parer, mereixen figurar explícitament en la nostra cartografia de futur.

 

b) En aquest sentit, hem de compartir que no podem viure d’un nacionalisme que enyora i sublima el passat, que les nacions són construccions socials i mutables, històriques (no entitats sagrades i eternes, vaja), que el que ens motiva és l’"on anam" més que el d’"on venim"...

Però crec que no fins al punt de no reconèixer un plus a la cultura local, històrica, que és la que acull i s’enriqueix amb les noves aportacions. Una posició política que podem mantenir des d’aquí per aplicar-la arreu del món, en defensa de la biodiversitat cultural, de les cultures locals. I, sí, clar, ja ho veis venir, amb un tractament específic per a la llengua pròpia com a llengua comuna de país.

Fins i tot admetent, com una base fonamental, que el principi democràtic prima sobre el principi nacional, s’han d’expressar reserves sobre que una nova majoria social pugui fer tabula rasa de la identitat preexistent.

 

c) Quines diferències hi ha entre ser una nació o compartir ciutadania? Naturalment cal denunciar els excessos de l’Estat-nació, dels plantejaments ultranacionalistes en general (que sublima aquest component, menystenint la vessant social que tot missatge d’esquerres han de primar sempre), i, per tant, no caure en el parany de voler reproduir-los mimèticament. Però si, com apuntava, compartir ciutadania es basa en estar sotmesos a un mateix ordenament jurídic, a un mateix poder públic (democràtic, s’entén), aleshores, no hi ha bastants de punts de contacte amb la lògica de l’Estat-nació? I, si és així, què és vàlid d’aquesta construcció (el patriotisme constitucional habermasià?) i què és nociu?

 

d) Quin són els trets d’aquesta ciutadania compartida? Perquè seran aquests els que en definiran la «identitat» (se’n digui o no «nacional»). Quins components seran comuns i quins seran de decisió individual o de comunitats no territorials? Perquè, d’entrada, se suposa que el dret serà igual per a tots (territorial) i no retornarem a un ordenament jurídic diferent segons la comunitat a la que s’aplica (ius saguinis), en la línia de les comunitats lingüístiques de Brusel·les, per exemple, o sí?

Comprenc, per exemple, que la religió no formarà part de la ciutadania compartida, però sí alguns valors cívics, que potser s’hauran d’imposar sobre mandats religiosos, malgrat algú els consideri superiors, en la seva decisió identitària personal. I, hi torn, la llengua, formarà part d’aquesta ciutadania compartida o no? Les tradicions i la cultura popular? Vives, naturalment, i alliberades de llastos anacrònics.

En definitiva, la llibertat d’adscripció nacional, de lleialtat o no al projecte compartit, quines conseqüències té en la regulació de drets i deures?

 

2.- Els drets polítics com a correlat de la identitat.

De fet, Tresserras dona per suposat que s’adreça a una comunitat política, a un subjecte del republicanisme sobiranista, però aquest subjecte, aquesta comunitat, bé deu ser el fruit (no l’esclau) d’una peripècia històrica, d’una cultura. Hem de suposar que ell identifica aquesta comunitat perquè té una identitat. Com la delimita? O també se refereix a Espanya i la ciutadania compartida espanyola?

Quan expressam que el principi democràtic exigeix reconèixer als «pobles» el dret a l’autodeterminació, a quina mena de poble ens referim? Certament podria ser la població en qualsevol territori, delimitat artificiosament amb retxes sobre un plànol, fins i tot discontinu... Però Tabàrnia és un coverbo, una entelèquia, una xorrada per fer befa; el dret d’autodeterminació és una cosa més seriosa, i se predica de comunitats polítiques que s’auto-reconeixen, que s’auto-afirmen, per... una identitat.

Tampoc podem ignorar que qualsevol poder polític de base territorial procura, sempre, crear sentit de pertinença, identitat, o està abocat a la seva desaparició. Parlam d’un procés de retroalimentació de poder i cultura que és anterior a l’Estat-nació, havent-hi civilitzacions i monarquies que ho treballaren a consciència. De fet, fa mal negar que la participació en una mateixa estructura política ha estat determinant en la gènesi de les nacions. I en la seva mutació. Enquer Suïssa no usi el patró de França.

Per altra banda, en l’èxit contemporani de l’Estat nació, més enllà del paper indiscutible d’interessos de les classes dirigents que identifica Tresserras, hi ha també un component popular, una interiorització d’aquest sentiment de pertinença «patriòtic», com hi ha elements progressistes en el projecte jacobí, com a projecte de modernitat i com a subministrador eficaç de serveis públics. La reivindicació de lo públic, del paper de lo públic, és consubstancial a una proposta d’esquerres.

Així doncs, que les institucions polítiques de base territorial generin sentiment de pertinença, des de la local a l’europea, és inevitable, i pot ser positiu, si encerta en els termes i la intensitat, si és democràtic, radicalment democràtic, i respectuós amb les comunitats d’origen, i això implica fer compatibles les distintes lleialtats de cada individu, i que l’adhesió a comunitats territorials pugui funcionar amb caràcter telescòpic. De fet, per a la superació de la clau nacional, caldrà treballar sentiments de pertinença europeus i planetaris.

En tot cas, un projecte polític ha de precisar quin és el repartiment de poder que proposa entre els diversos ens polítics, superant, és clar, la idea sagrada de sobirania, substituïda per tots els derivats del principi democràtic i dels drets individuals i col·lectius, amb especial relleu per al principi de subsidiarietat i el d’humanitat compartida.

De fet, en reivindicació del principi democràtic, cal apel·lar, i aprofitar l’atractiu, de petites comunitats, de mida humana, que exerceixen el gruix del poder quotidià. És una justificació racional del sobiranisme mallorquinista. Però també és bàsic encertar en com incardinar-lo en altres nivells de poder, d’entrada el balear, però molt més enllà, fins a l’europeu i el planetari, sense poder obviar l’abast estatal (més enllà de tenir-ne una opinió política) o una articulació dels territoris de parla catalana. De fet, un dels punts febles del projecte de Més, és que la gent no li ha fet confiança en les eleccions d’abast supraillenc, i això és una mancança que només se pot resoldre des de la confederalitat. I no només instrumental, conjuntural, de coalició volandera, sinó estructural, sistèmica, que ha de formar part, i una part no menor, en la cartografia de futur.

Ens cal una confederació efectiva, àmplia i plural, amb lideratges reals i recognoscibles, de partits republicans, ecologistes i progressistes, que defensin el principi de subsidiarietat, és a dir, el principi democràtic de residenciar el poder, cada matèria, en la institució política més propera al ciutadà que pugui exercir-lo eficaçment. Una confederació que s'hauria d'entendre orgànicament amb l'ecologisme polític, desplegant l'aliança del potent grup parlamentari europeu Greens-EFA. Les polítiques estatals i europees són decisives per als mallorquins, per influir-hi, des de la pròpia personalitat, des de la pròpia realitat, cal esser-hi, amb enteses confederals.

Però, per racional que resulti apostar per pobles de mida humana, i una articulació confederal, això i tot no basta. No establirem comunitats sobiranes amb esquadra i cartabó, sinó partint de les comunitats «nacionals». Les comunitats, a més de raó, tenen ànima, necessiten ànima. Una ànima que ha d’estar impregnada d’humanisme, que eviti de totes totes «els nosaltres contra els altres», però que s’ha d’afirmar amb plena confiança i alegria, per fer la seva aportació, la pròpia.

 

3.- He dit que Tresserres s’adreçava implícitament a una comunitat (nacional), i ho explicita quan tracta l’assumpte dels PPCC. Ens parla de «marc nacional compartit», que «una part de la Nació» no pot decidir pels altres territoris, etc. Una mostra més de lo difícil que resulta prescindir dels termes arrelats en la comunicació política. En tot cas, compartesc el missatge de fons, i apuntaria que de la mateixa manera que s’ha d’estar alerta als excessos de l’Estat-nació, també s’hi ha d’estar a la idea que tota nació ha d’esdevenir un Estat definit per les seves fronteres culturals. Però també que les nacions culturals no estatals són titulars de drets polítics i poden generar estructures institucionals. La dificultat és dissenyar el model d’equilibris.

La complexitat i la conflictivitat d’aquestes tesis no se resol negant-ne la problemàtica.

 

4.- Seguint aquest raonament, però entrant en un altre aspecte, quan Tresserras ens parla d’uns valors, d’una proposta del republicanisme sobiranista d’esquerres per al conjunt de la societat, això no ens pot fer oblidar que la societat és tremendament plural. Per plural que sigui un projecte de partit, o de moviment, la societat sempre ho serà més. I potser avui és especialment rellevant, i delicat, establir pautes sobre com conviure, polemitzar i pactar amb la resta de projectes socials alternatius al nostre, significativament el projecte nacional espanyol.

Podria anar estirant més fils, però som conscient que m'he allargat en excés i confio haver suggerit els cruis que veig al plantejament, tot i compartint-ne el gruix. El paper de les senyes d’identitat, de la cultura popular, i singularment de la llengua, és una qüestió bàsica en la reflexió sobre la proposta política, no ha de ser negligida en l’anàlisi, sobretot quan hi ha operacions de castellanització d’una bel·ligerància extrema. Potser té raó Tresserras, i són moviments epigonals, anacrònics, però no menysprearia el seu potencial destructor.

Hauria de ser innecessari insistir-hi, però ho faré per evitar malentesos. Compartesc, de fet me pareix imprescindible, insistir en el rol amplíssim de la llibertat-identitat personal, amb tota la pluralitat que comporta, que vivim com una riquesa; insistir en la salutació a totes les expressions culturals-nacionals que conviuen al país, de viure-les com una riquesa, etc, etc. De fet, aquest plantejament, que s’expressa per convicció, naturalment, s’ha de tenir molt present en la presentació pública del projecte a fi de desmarcar-se i sortir a camí a la caricaturització del nacionalisme com a sectari i essencialista. La superació del PSM en l’operació Més per Mallorca s’insereix en aquesta direcció.

Però «la República» no se pot desentendre de forjar una identitat comuna, la que dona sentit a la ciutadania compartida, se li digui nació o se li digui lo que se vulgui. Aquesta identitat té un enorme valor per suscitar l’adhesió i aportar sentit al projecte, la mallorquinitat (la catalanitat), són un actiu, no s’han de viure com un llast. El que no pot seduir és una entelèquia. Naturalment, cal cercar contínuament nous equilibris, però aquests s’han d’explicitar, madurar, o el missatge resulta incomplert, o, pitjor, contraproduent, afeblint les línies de contenció contra l’Estat-nació espanyol que saludarà encantat el missatge, l’escarnirà, ... i enviarà els bulldozers.

En tot cas, certament, com diu Tresserras, la proposta que bastim avui ha de ser perquè ens resulti útil avui, per als nostres ciutadans avui, per a tots, i que sigui exportable arreu del Planeta com una proposta de convivència democràtica i progrés.