28 d'abril: què faran les esquerres?

En contra de les meves prediccions i a favor d’un escenari més incert encara del que ja teníem, i amb un alt risc de victòria de les dretes, Pedro Sánchez ha convocat eleccions per al proper 28 d’abril. No entrarem en les causes, tot i que jo pens que governar en precari -fins i tot sense pressupost- era millor opció que obrir les portes a qualsevol espai de poder i representació que pugui ocupar el «trío calavera». En poc més d’una setmana hem enterrat no sols un «relator», sinó un relat on el diàleg (quina gran eina revolucionària, el diàleg!) hi càpiga.

 

La jugada, per molt que els argumentaris de gairebé tots els partits diguin que «estam preparats» per anar a les eleccions (només faltaria, quan faltarà un mes per a les autonòmiques, municipals i europees!), agafen descol·locats especialment als partits d’esquerres. Si el PSOE té una enquesta que justifica la convocatòria d’eleccions, s’ho ha jugat tot a una sola carta en uns temps en què el vot fidel tendeix a desaparèixer. Podemosno està en el seu millor moment, i no podrà imposar ni coalicions ni confluències des d’una lògica de centralisme democràtic ni d’un hiperlideratge en crisi. Les esquerres perifèriques d’arreu de l’Estat (en el nostre cas MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca, Ara Eivissa, Gent per Formentera o les veus sensates d’una Esquerra Unida també cansada de la subalternitat a Podem) desitjarien una confluència confederal de sobiranistes d’esquerres, però el projecte és encara massa verd com per cremar-la en unes eleccions que són per ahir.

 

Com que Sánchez ha optat per fer-nos córrer (i donar la culpa de tot als indepes), me tem que les primeres opcions electoral(istes) que es plantegin les diferents esquerres seran de «seguretat», és a dir, cadascú amb la seva marca i anar acumulant forces per als comicis del mes següent, que són els bons. Me tem que el tacticisme electoral se’ns menjarà la responsabilitat històrica de ser, sobretot ara, fonamentalment útils no per fer assaltar els cels, ni per representar millor que ningú altre els interessos d’aquí i d’allà, sinó per barrar el pas a l’extrema dreta. 

 

Que les dretes es presentin dividides no pot servir d’excusa per no cercar fórmules d’unitat de les esquerres, entre altres coses perquè el vot conservador està molt mobilitzat tot i la fragmentació, i el de les esquerres està desmobilitzat i fragmentat. Qui no ho vulgui veure, que no surti de casa seva. Unir el que es pugui i es vulgui unir, en qualsevol cas, ningú no ha dit que sigui tasca fàcil ni possible, però sí que seria al meu parer desitjable.

 

Una opció seria una reedició 2.0 de la coalició «Progressistes». Si el 2004 Progressistes es va erigir en l’opció unitària de totes les esquerres de les Illes per fer front a l’autoritarisme de l’era Aznar, el context actual de revifament dels feixismes i el viratge extrem de totes les dretes conviden a construir opcions unitàries i mínimament il·lusionants, que evoquin la sororitat feminista de tots els col·lectius i minories agreujats pel discurs feixista: feministes, gais, lesbianes, rojos, sindicalistes, republicans, verds, indepes... És cert que sols un mes més tard vindran les eleccions locals, però tampoc no és menys cert que els votants d’esquerres no són beneits, i que els vots no són de ningú, i un pot votar ara una cosa i d’aquí un mes una altra.

 

Com que ara tenim uns dies per somiar, subscriuria el que avui mateix piulava l’amic Miquel Àngel Llauger: «28-A a les Illes: una candidatura de molta gent, d'esperit antifeixista, amb candidats que agradin a tothom, el missatge principal de la qual sigui la denúncia d'un estat malalt d'autoritarisme». Digau-li somniar o digau-li pragmatisme.

 

Comentaris