Es diu que l’estiu és un bon moment de l’any per intentar desconnectar del món immediat que t’envolta; d’allunyar-te de l’Estat, dels partits polítics i de les seves disputes i aprofitar la llibertat que et dona aquesta desconnexió per a llegir tots els llibres que no has pogut llegir la resta de l’any o de veure la sèrie de televisió de moda a una d’aquestes plataformes digitals que no paguen molts impostos a Espanya. 

Però un mai pot estar desconnectat del tot.  Afortunadament. Això implica que estàs viu, que et posiciones, que prens partit, en el sentit gramscià, i que tens sang en les venes i no orxata.  I quan un pren partit i es posiciona, el país d’Umberto Eco i de na Silvia Federici té una bellíssima paraula per descriure aquest posicionament: partigiana. I partigiano.

Aquest agost hem tingut una polèmica tuitera quan la COPE va publicar que Podemos, i l’esquerra en general, s’havia apropiat de la cançó que surt a la sèrie de televisió La casa de papel: Bella Ciao. I que gràcies a aquesta sèrie a dia d’avui s’ha fet més famosa entre el públic en general.  Com si s’hagués convertit en una mena de cançó d’estiu, al estil Bomba de King Africa. I és ben trist. 

L’origen de la melodia d’aquesta cançó té  dues hipòtesis: la primera, que prové d’una melodia jueva anomenada Oi oi di koilen i que el músic jueu Mishka Ziganoff  l’any 1919 la va gravar i enregistrar als Estats Units d’Amèrica, i que d’aquí la va dur un migrant cap Europa.  L’altra hipòtesi és la que te a veure amb les mondines, treballadores del camp de l’arròs del nord d’Itàlia, tot i que aquesta hipòtesi sembla estar descartada.

En qualsevol cas, la Bella Ciao que ens ha arribat és la que cantava la resistència italiana antifeixista, i que estava integrada  per alguns liberals, anarquistes, socialistes i, sobre tot, comunistes. I és aquesta la que ha arribat al gran públic, especialment el públic jove, la que surt a la sèrie abans esmentada.  I aquí hi ha el problema.  O al manco alguna cosa a dir al respecte. I és que quan un no coneix la història i els seus símbols, aquests perden el seu significat. 

Tenim el problema de la negació de la pròpia història d’aquest himne en un moment on la pirotècnia del neoliberalisme s’encarrega de banalitzar-ho tot, i en aquesta ocasió banalitza la lluita dels partisans italians contra el feixisme; ho banalitza de tal manera que se’ns ha negat el dret a conèixer l’autèntica història dels i les partisanes, tot i que un pot recórrer als llibres d’història o a la novel·la de l’escriptor i partisà Beppe Fenoglio El partisà Johnny.  Sembla que hi ha un interès en oblidar, menysprear i desconèixer el paper que va tenir la resistència antifeixista durant la segona guerra mundial en un moment on el neofeixisme campa a pler pel món occidental, des de Brasil fins Hongria passant, evidentment, per la Itàlia d’en Salvini.

Perquè Bella Ciao no va ser una cançó més de la resistència partisana;  va ser tot una cançó símbol de lluita per un món més just, democràtic i lliure a diferents anys posteriors a la guerra. Va ser la cançó entonada pels  estudiants i treballadors (traïts aquests darrers pel propi Partit Comunista Francès) durant el maig francès del 68 o dins els moviments culturals socialistes del Xile d’en Salvador Allende. I així fins a dia d’avui.

I ara, aquell bell himne torna a cantar-se de tant en quant.  Torna a cantar-se als vagons del metre a Itàlia quan les seves usuàries i usuaris són testimonis d’algun tipus d’acte racista i xenòfob; torna a cantar-se a un aeroport quan els viatgers identifiquen al ministre de l’Interior italià Salvini.

Bella Ciao torna, i de vegades em recorda al We shall overcome  que va popularitzar Pete Seeger; o a aquella mítica escena de la pel·lícula Casablanca quan els nazis, amb la seva superioritat que els caracteritzava, van començar a cantar l’himne de l’Alemanya nazi com a prova de superioritat, però que acte seguit, i amb el moviment de cap afirmatiu d’en Rick Blaine (Humphrey Bogart), l’orquestra va començar a entonar l’himne de França i, d’aquesta manera,  la resta de la gent present va començar a cantar La Marsellesa aconseguint silenciar als nazis.  Són himnes de resistència. De lluita.

Avui més que mai l’himne partisà és molt més que necessari. L’himne significava, més enllà de la seva interpretació més acurada, una Europa que havia de defensar els drets humans, la democràcia, la llibertat i la justícia social.  Significa, avui, la creença i la possibilitat d’una Europa sense feixisme i solidària amb la resta del món. Però d’alguna manera els líders polítics i els poders econòmics europeus s’obstinen en no voler escoltar.  

De moment, la darrera vegada que he escoltat a un grup de persones cantant Bella Ciao no ha estat a un karaoke ni a un concert d’Ismael Serrano ni tampoc a la famosa sèrie. La darrera vegada que l’he escoltada ha estat per televisió, al port de  l’illa italiana de Lampedusa amb l’arribada de 83 migrants des de l’Open Arms. Però no eren els italians que els esperaven els qui cantaven aquesta cançó; eren els migrants els qui, davant l'alegria de trepitjar terra ferma, van començar a entonar la vella cançó partisana, com si d’alguna manera ens volguessin recordar el seu significat més enllà de la seva lletra: que la vella Europa havia de continuar sent, o al manco intentar-ho,  el que una vegada va intentar ser fa un poc més de mig segle: un continent sense feixisme.

Tampoc estaria de més que la ciutadania balear comencés a prendre consciència de la situació i que, com les aguerrides partisanes i partisans, prenguéssim posicionament davant el que succeeix en les aigües del Mediterrani, el nostre mar. Perquè ahir va ser al port de Lampedusa on varen desembarcar els 83 migrants, però demà tal vegada siguin Maó o Palma.  I demà hem de ser nosaltres qui entonem Bella Ciao. Perquè demà haurem de triar entre solidaritat i  antifeixisme o barbàrie.