Ja fa dos mesos de les eleccions generals, i un mes de les autonòmiques, locals i europees a Espanya. Totes dues varen donar com a guanyador el PSOE d’en Pedro Sánchez (el renascut), amb una considerable caiguda del PP i d’Unides Podem i una important pujada de Ciutadans, tot i que avui dia viu les seves hores més baixes amb la gran desbandada per la seva suposada dretanització (sempre ha estat de dretes, realment), i amb l’arribada de l’extrema dreta de VOX a les institucions democràtiques.
Amb els resultats, tres nivells tenim (o hem tingut): el municipal, l’autonòmic i l’estatal.
Del primer escenari, ja s’han constituït els ajuntaments i el PSOE, a les Balears, no ha tingut cap tipus d’objecció en pactar amb la dreta regionalista del PI o amb les confluències de Podem i Més, com a Lloseta i a Calvià respectivament, integrant dins l’equip de govern els candidats que no són del PSOE, o amb una alcaldia compartida, com a Andratx, amb el PI i Més i que es repartiran durant aquesta legislatura.
En tots aquest municipis s’entén que cada partit ha volgut, o ha pogut, jugar les seves cartes de la millor manera possible. S’han donat dues passes endavant i un cap enrere per avançar. Dit d’altre manera: s’ha fet política.
El segon escenari és l’autonòmic. Les negociacions han estat tan dures o difícils com fa quatre anys (només hem de tirar d’hemeroteca per comprovar-ho). No obstant això, la correlació de forces (o de debilitats, com diria Manuel Vázquez Montalbán) ha canviat una mica, sent el PSIB-PSOE el partit amb una millor posició de sortida, i amb Més i Unides Podem havent perdut vots i diputats, tot i que sense aquests dos partits no hi ha possible reedició del pacte dels Acords pel Canvi.
Han estat setmanes de negociacions, d’enroc per part del PSIB-PSOE per qüestió de quantes conselleries havia de tenir el nou govern (han eliminat la Conselleria de Cultura, això diu molt del que interessa a les nostres illes la Cultura, amb majúscula), de quines conselleries ha de tenir el PSIB-PSOE, d’intens debat intern dins MÉS (incloent purgues? com la de Fina Santiago i Miquel Ensenyat) per si acceptava o no reeditar el pacte, guanyant el sí per poc en assemblea i amb un cert desencant de com han anat les negociacions. D’altra banda, Unides Podem ha tingut un recolzament majoritari (91,27%) per part de les seves inscrites i inscrits d’entrar en el futur govern de les Illes Balears. Finalment, aquests tres partits han signat el Pacte del Bellver i tornarem a tenir un govern d’esquerres a les nostres Illes tot.
I què passa a nivell estat? Què esta fent el PSOE com a principal partit amb la responsabilitat de conformar govern? Per què sembla tan difícil a nivell estatal fer un pacte com el de Bellver o el del Botànic a València fa quatre anys, on hi hagi un govern de coalició? Qui té major responsabilitat en aconseguir un govern?
Diversos aspectes s’han de tenir en compte. D’una banda el seu “Pacto del abrazo” amb Albert Rivera evidenciava la seva predisposició a pactar amb la dreta que representa Ciutadans, la qual cosa implicava la negativa d’Unides Podem a donar suport a la investidura d’en Pedro Sánchez com a President del Govern, i que bona part de la premsa de l’establishment responsabilitzés Unides Podem de que en Rajoy continués un parell d’anys més com a president del govern central.
En segon lloc, el PSOE i en Pedro Sánchez tenen una estratègia de desgast mediàtic cap a Unides Podem, i que ja s’han encarregat d’escampar els seus lloctinents Ábalos i Lastra. Però què te en Pedro Sánchez, a més d’una nul·la relació personal amb Pablo Iglesias, per rebutjar en el darrer mes un govern amb Unides Podem? Què ha estat d’aquell Pedro Sánchez que es va confessar a Salvados amb Jordi Évole? Què ha estat d’aquell secretari general del PSOE que deia a una entrevista amb El País (el 26 d’abril) que no veia malament un govern de coalició amb Unides Podem? On queda la seva capacitat de reconèixer que Unides Podem, juntament amb altres partits polítics com ERC, PNB o Compromís, va fer possible la moció de censura i que això el va fer president del govern?
Finalment crec que en Pedro Sánchez i el PSOE haurien de repensar el seu enroc de tenir un govern en solitari i acceptar l’entrada d’Unides Podem (tot i que no les tinc totes amb mi al respecte) dins el consell de ministres en funció als seus resultats i tenir un govern més o manco d’esquerres estable que dugui a terme la derogació de manera immediata de la reforma laboral, de la famosa llei mordassa, blindar les lleis d’igualtat i contra la violència masclista davant l’ofensiva ultradretana de VOX, donar una solució política a la qüestió catalana i saber negociar el suport puntual (cosa més difícil, tal vegada) amb altres grups parlamentaris, siguin independentistes o no, i no anar a una primera investidura fallida i donar les culpes a tots els partits en pla “mireu què dolents són els partits que no m’han votat i què guapo sóc jo”, sense haver negociat res, o molt poc, i sense haver proporcionat un ambient adient amb altres partits per aconseguir els vots favorables.
Concloent, i davant l’escenari que tenim (el de la investidura fallida), crec que el més encertat que he llegit al respecte és el que diu el periodista Jonathan Martínez a un recent tuit seu: “En 2016, Sánchez es va llançar a una investidura sense majoria per poder culpar Podem del seu fracàs. En 2019, Sánchez va camí d’una investidura sense majoria per poder culpar Podem del seu fracàs. Espanya és l’únic animal que ensopega dues vegades amb el mateix PSOE”. I no va errat.
I és que com va dir l’oncle d’en Peter Parker, Ben: “Un gran poder comporta una gran responsabilitat”.