Fa poc més d'una setmana, Donald Trump va declarar terrorista a Antifa, un moviment antifeixista estatunidenc que està compost per diferents grups d'esquerra i que defensen l'acció directa com a eina per a la transformació. Pot semblar una altra de les bogeries que caracteritzen el mandat del president dels EUA, però hem d’anar amb precaució cada vegada que ens prenem a la lleugera aquests tipus de coses. Ens semblava una veritable distopia el confinament de Wuhan a la fi de gener d'aquest estrany any 2020 i, no obstant això, poc més d'un mes després, acceptàvem sense piular, fins i tot aplaudint, el confinament a Espanya. Què ens fa pensar que no pot arribar a ser acceptada aquesta distopia estatunidenca que l'antifeixisme sigui considerat terrorisme? De fet, el president de Vox no va trigar massa a aplaudir la decisió de Trump i va suggerir que Podemos hauria d'estar en la llista negra (o vermella…, últimament s'ha posat de moda usar de nou la paraula “rojo/roja”, que sol anar precedida del qualificatiu “de merda”). Tot això es dóna en un context de creixent agitació i polarització social, cosa que s'assenyala com a crispació social, però que és en realitat, crispació política. S'atribueix a la ciutadania la càrrega d'aquesta crispació, però en realitat, els insults, la falta de respecte i el llançament d'amenaces comencen en el Congrés de Diputats i llavors, sí, s'estén com una taca d'oli imparable.

Així, el cessament del coronel Pérez de los Cobos, a càrrec de comandància de la Guàrdia Civil de Madrid va ser, fa unes setmanes, un detonant més d'aquesta “crispació”. Un detonant que forma part del material explosiu que constitueix la celebració de la manifestació del 8 de març, considerada com el bressol de la pandèmia, com si altres concentracions no fossin igual de o més massives que la manifestació feminista. De fet, el mateix 8 de març Vox celebrava a Vistalegre el seu tercer acte-míting multitudinari; per no parlar dels partits de futbol que es van celebrar; o de la quantitat de persones que van anar amb metro en diferents ciutats d'Espanya aquell dia. No obstant això, sembla que l'eix de tot el mal està en la lluita a cel obert pels drets de les dones.

No és així en el cas de la manifestació que va tenir lloc en el barri Salamanca de Madrid, a mitjans de maig, en ple confinament (cal recordar que la Comunitat de Madrid no estava preparada per a passar a fase 1, com sí que ho van fer altres territoris de l'Estat), que va ser no sols no reprimida per les autoritats, sinó aplaudida per membres de partits de la dreta. I això és curiós, perquè les mateixes persones que criticaven al govern de Pedro Sánchez per la tardana reacció davant el COVID-19 i de presa de decisió d'imposar el confinament, llançaven al crit de “libertat” dures crítiques contra les mesures del govern de dictaminar el confinament, l'estat d'alarma, la fases de desescalada i qualsevol altra decisió que es prengués, fins i tot encara que aquesta comptés amb el beneplàcit de la UE o de l'OMS. La pregunta és, en què quedem llavors? Què hauria d'haver fet el Govern?

Més enllà de la queixa ciutadana, el que és clar és que hi ha una enorme distància entre el tracte que rep la manifestació del 8M i aquesta del barri Salamanca. I és que, mentre una se celebrava amb la complaença d'unes certes persones polítiques, i fins i tot de la Policia, que va interposar 13 sancions (un nombre molt reduït al costat de les quals es van imposar en el barri de Vallecas, per exemple), l'altra ha estat objecte d'una recerca posada en marxa a tota velocitat arran de la denúncia d'un particular; recerca que ha donat els seus fruits: un informe de la Guàrdia Civil per a sostenir que el Govern havia comès prevaricació en ocultar informació sobre la pandèmia que estava per arribar i autoritzar, així i tot, la manifestació del 8M, ple d'errors, faules i mentides. Francament, la dreta ha trobat en la COVID-19 un filó per a legitimar la seva obsessió per injuriar tot el que tingui a veure amb les dones i un progrés cap a la consecució de drets per elles (i de rebot, cap a la justícia social).

A ningú no se li escapa la tensió que això, al costat de la dimissió del número 2 i el cessament del número 3, ha generat entre el Govern, concretament Interior, i la Guàrdia Civil. I és en aquest context en què García Egea va declarar que el Govern havia demostrat “estar més prop d'EH-Bildu que de la Guàrdia Civil”, frase que no ha de prendre's a la lleugera, perquè no és innocent: s'està acusant d'estar més prop del terrorisme que de l'ordre i la llei. Ocorre també en aquest context que una diputada diu “fill de terrorista” al vicepresident. Això constitueix una incitació a l'odi, augmentant el que cataloguen de “crispació social”. Es vénen succeint uns quants dimecres de Ple que són veritablement decebedors i de vergonya; vergonya que no pugui haver-hi ni tan sols en moments com els actuals una mica de professionalitat i de consens. Cal assenyalar la gravetat d'algunes acusacions i d'alguns comentaris, i no obstant això, sembla que no passa res… Cosa que és sorprenent perquè és necessari recordar que vivim en un país en què existeix la possibilitat de rebre una sanció si portes una samarreta que posi ACAB; una pena de presó si cantes en contra de la monarquia; continua vigent la Ley Mordaza, que per cert, ha jugat un paper important en la interposició de sancions durant el confinament. És clar que les sancions i penes no cauen de la mateixa forma sobre unes persones i altres. Un altre exemple il·lustratiu d'aquesta desigualtat la trobem en la distància abismal entre les condemnes del cas de La Manada i les del cas de Altsasu: mentre entorn d'una violació grupal que es va donar en 2016 (unes violacions grupals, més aviat) es discutia en els tribunals si es tractava d'un abús o d'una agressió sexual, rebaixant cada vegada més les condemnes imposades, la baralla que va tenir lloc en un bar de Altsasu va ser considerada terrorisme i la rebaixa de condemna no s'ha donat de la mateixa forma. És equiparable violar, gravar la violació i difondre-la a barallar-se en un bar, causant la fractura d'un turmell a una persona? Bé… Mentre un guàrdia civil i un militar formen part del grup de violadors en el primer cas, són les víctimes del segon.

I això porta a preguntar-se: si com a particular, algú denuncia la protesta del barri Salamanca que va tenir lloc al maig de 2020, la justícia tindrà la mateixa reacció que la que ha tingut davant la denúncia de la manifestació del 8M? S'iniciarà a tota pastilla una recerca contra l'organització d'aquesta protesta? Es demanarà la inhabilitació d'Ayuso i d'Almeida per aplaudir públicament el desacatament a l'autoritat en saltar-se el confinament? Per descomptat, la tensió entre dretes i esquerres és perillosa. Vivim en una democràcia molt jove que recupera la paraula “rojo/a  (de merda)” per a designar la defensa de la sanitat pública i de l'educació; els lloguers dignes; la cura del planeta… fins i tot una “paguita” (una paguita que és defensada per la UE i que podria reparar la denúncia que es va fer des de l'ONU a Espanya en referència als nivells de pobresa). L'esquerra política és concebuda com a comunisme (és igual si es vota a Podemos o no; és igual si ni tan sols Podemos es designa comunista o no, que de fet, no ho fa). Això reflecteix el nivell d'ignorància que existeix entorn del que significa el comunisme, encara que no és d'estranyar en un país que s'ha esforçat sistemàticament per fer callar les reivindicacions de memòria històrica; un país en el qual l'alumnat no sap ni qui va ser Arias Navarro; ni què va passar el 23 de febrer de 1981; no sap què són els GAL, ni qui va ser Billy el Niño, mort fa poc més d'un mes, impune…; un país on es va haver de discutir si desenterrar a un dictador d'un monument històric… I un llarg llistat de desconeixement de la història recent del país on vivim. Si no sabem aquestes coses, no és d'esperar que se'n digui comunisme al que no és? Si visquéssim en un comunisme, no parlaríem d'Ingrés Mínim Vital, sinó de redistribució de la riquesa; l'educació i la recerca la finançaria l'Estat, no entitats financeres com Santander o La Caixa; o no estaríem accelerant l'economia del turisme i del totxo una altra vegada, perquè poques mans concentrin la riquesa que generen activitats com aquestes, a base d'explotació laboral i mediambiental… Per posar exemples bàsics i no estendre'ns innecessàriament. Què és i què no és terrorisme, llavors?