Join or die

Join or die
Join or Die (Benjamin Franklin)
Join or Die (Benjamin Franklin)

Ara que tornam a estar immersos en l’enèsima precampanya electoral, a l’entorn del sobiranisme mallorquí  torna a planar la qüestió sobre quina hauria de ser la fórmula en què es presenti aquest espai polític. Han sortit algunes propostes que aposten per explorar una aliança amb el “Partit Errejonista” impulsat per l’ideòleg de Podemos i ara en oberta confrontació amb la seva antiga criatura política. 

Crec que l’estat intern de MÉS per Mallorca després dels resultats del darrer cicle electoral i  de la confrontació desencadenada arrel de la negociació dels pactes de Bellver i Raixa, desaconsella afegir més llenya al foc en forma d’experiments tàctics que  poden tenir alts costos pel que fa a la cohesió del projecte i reforçar la desorientació estratègica que arrossega. 

Amb tot, el debat encetat ens hauria de servir per començar a plantejar-nos precisament  quina estratègia hauria de seguir el sobiranisme mallorquí, i si em permeteu la gosadia, el conjunt de forces sobiranistes de la “perifèria” hispànica, ara que tot indica que s’inicia un canvi de cicle. Les finestres d’oportunitat obertes per l’esclafit del 15M amb les seves rèpliques al terreny electoral i institucional, i pel “Procés Català” semblen definitivament tancades. La combinació d’ambdós focus d’inestabilitat han passat factura al Règim del 78, certament, però no l’han aconseguit tombar. I com en tot moment d’avanç popular  fallit, es produeix un període de “Contrarevolució” o Restauració, normalment caracteritzat per la repressió, el tancament de files dels grups dirigents i la voluntat de retorn a l’estabilitat social necessària per a perpetuar la seva dominació. Les perspectives que s’albiren ara per ara són la coalició del 155, la implosió de Podem i una imminent crisi econòmica acompanyada del les respectives retallades socials. Tot plegat un horitzó poc esperançador. 

A més d’aquest context, hi ha un altre motiu que hauria d’impulsar als sobiranistes d’esquerres a explorar un canvi estratègic. A diferència d’altres casos d’alliberament nacional en el passat i a altres latituds, ens trobam davant un Estat-Nació occidental que porta fent feina de construcció nacional des de fa més d’un segle, i que davant el mite de la dèbil nacionalització (refutada per historiadors com Ferran Archilés) ha estat molt efectiu en crear una identitat nacional estesa i acceptada a la major part de les poblacions dels territoris no castellans. Per tant,  ens cal una tasca ingent de canvi identitari de les nostres societats que passa per incidir i modificar el seu marc cognitiu a partir de d’aquesta realitat, com diu el politòleg valencià Amadeu Mezquida. Aquest fet posa als sobiranismes en la necessitat de traçar una estratègia que no obviï el marc espanyol; no per a “salvar Espanya de la dreta” ni per aconseguir un federalisme plurinacional de mà de l’esquerra espanyola, sinó per a poder arribar a la major part dels nostres conciutadans i fer-los partícips del seus projectes nacionals alternatius. En resum, necessitam jugar a l’àmbit espanyol per a debilitar les lleialtats identitàries espanyoles a casa nostra i alhora debilitar l’Estat. 

Tot plegat obliga a la “perifèria” i als seus sobiranismes a liderar un contra-model espanyol, confederal, realment plurinacional i que posi el dret a decidir, l’autodeterminació i l’aprofundiment democràtic al centre de la praxi política, enfront de l’autoritarisme creixent del Règim del 78. Aquest serà, al meu entendre, el clivell principal en els propers anys; i les úniques capacitades per a dirigir, fins i tot a nivell estatal, la resposta a aquest envit autoritari i reaccionari seran les forces autodeterministes. Es tracta d’ocupar, en la mesura de les nostres possibilitats, l’espai d’impugnació i de regeneració que ha deixat la implosió de Podemos a l’arena política dels nostres territoris  i no deixar que ho facin noves propostes impulsades des del Madrid polític.

En conclusió, crec que l’aposta que ha de fer el sobiranisme mallorquí i el conjunt de forces  “perifèriques” espanyoles és la via kurda, un Partit Democràtic dels Pobles Ibèric, com va proposar l’amic Toni Trobat,  per tal de preparar-se per a una guerra que se’ns ve a sobre i en la què partim en inferioritat, fins i tot a Euskal Herria i Catalunya. Una aposta estratègica en aquesta línia serviria tan per afrontar amb més força el nou context com per ajudar a construir nació a cada un dels territoris. “Join or Die” deia la caricatura de Benjamin Franklin que alertava sobre la fragmentació de les colònies nord-americanes enfront de la Corona britànica i que els revolucionaris van agafar com a símbol de lluita. N’hauríem de prendre nota.

comentaris