La política arran de mar
Al bell mig de la costa de llevant fa més de cent trenta anys que s’hi alça Portocristo. És el segon nucli més important, tant en nombre d’habitants com en potència econòmica, del municipi de Manacor. Vuit mil persones, més que tot el municipi de Muro, hi viuen tot l’any, i a l’estiu és segona residència d’un bon parell de milers més. Té els serveis propis d’un municipi de la seva dimensió, tot i les mancances històriques fruit de no tenir ajuntament propi.
El moviment secessionista
Fa quaranta anys, amb menys de la meitat de població que ara, tenia uns dèficits brutals que el convertien a l’hivern en un poble fantasma. Un grup de joves dinamitzà l’Associació de Veïns i s’hi inicià una tasca de reivindicació cap a l’Ajuntament i d’orgull de poble alhora. Pocs anys després la reivindicació s’amplià i sorgí un considerable moviment independentista que pretenia crear el municipi 54 de Mallorca. S’arreplegaren firmes, més de mil, però desenvolupar allò volia temps, dedicació i una potent organització. El moviment, sense renunciar a res, va optar aleshores per centrar els esforços en l’assalt a l’Ajuntament de Manacor. L’any 1995 es va presentar a les eleccions municipals l’Agrupació Independent de Porto Cristo (AIPC) que obtingué dos regidors i guanyà els comicis, sobradament, al poble marítim. La llista l’encapçalava Jaume Brunet, antic regidor del PSM. L’altre regidor fou Salvador Vadell, de perfil més conservador i descendent directe del primer poblador, el patró Pelat. Romangueren a l’oposició perquè el Partit Popular no anava d’experiments.
La realpolitik
Entre el 1999 i el 2019 AIPC s’ha mogut sempre entre els 2 i els 3 regidors i només va estar fora del govern municipal menys de mig anyet el 2015, entre les eleccions i la moció de censura al batle Oliver. En aquests vint anys han aconseguit dur al poble moltes millores: institut, centre de salut, quarter de la Policia Local, escola de música, un pla d’excel·lència turística, un centre de cultura i una gestió molt basada en la proximitat i en fer poble. De l’esquerranisme inicial passaren aviat al pragmatisme i feren batle cada mandat el candidat conservador a canvi de mantenir via lliure a la seva parcel·la. L’any 2015 quedaren fora de l’equip de govern. No per desig propi, sinó per la negativa de l’equip d’Oliver d’incloure’s al govern fruit de falta de confiança i de la necessitat d’airejar un feu monolític de partit únic. Durant aquests vint anys només s’ha tornat a parlar d’independència els cinc mesos que el partit majoritari al poble va estar a l’oposició. Realpolitik de manual.
El referèndum
Els resultats de 2019 a la resta de municipi enviaren AIPC a la casella de sortida i a passar quatre anys a l’oposició. L’aposta indissimulada per una exagerada moció de censura poc després dels cent dies de gràcia de feia quatre anys, els castigava a la banqueta. És una anomalia política, greu, que qui té el cinquanta per cent del vot popular hagi d’estar a l’oposició però també és cert que recollim el que sembram. El fet que els dos actors més bel·ligerants dins el conflicte entre AIPC i MÉS-Esquerra estiguin fora de la primera línia política municipal (un dels dos és qui escriu l’article) i també que hauran passat quatre anys per calmar els ànims, hauria de fer que el 2023 els dos únics partits que creuen que Portocristo és un poble i que té dret a decidir el seu futur puguin teixir complicitats. Serà el moment de donar un paper real a la Junta de Districte i, si hi ha prou múscul i clam popular, poder impulsar el referèndum de segregació proposat pel batle Oliver al seu programa electoral. La Llei de Municipis de les Illes Balears dificulta molt la creació d’un nou municipi però per Portocristo és factible. Mai com fins ara la voluntat del Port de ser poble havia estat respectada per la metròpoli. Seria imperdonable que el moviment independentista porteny deixàs perdre l’oportunitat de tenir un batle que vol donar la veu al poble. Si no es vol jugar voldrà dir que no hi ha prou força o coratge per tirar-ho endavant. Tornar al peix al cove sense haver passat ni per la presó ni l’exili...