Com no podria ser d'altra forma, m'he animat a divagar sobre el tema de moda, conscient del perill d'equivocar-se que comporta.. Ara més que mai, el futur és un país estrany, com diria el malaguanyat Josep Fontana.

Molta gent parla de quin món sorgirà després d'aquesta crisi. Uns quants imaginem un escenari postpandèmia quasi apocalíptic, a l'estil de la saga de cine MadMax. Atur, alça de preus i migració, expressions d'una crisi econòmica a l'alçada del Crack del 29.

Altres, més esperançats, plantegen que la crisi sanitària que vivim ens servirà per replantejar-nos a nosaltres mateixos. Com si fóssim Sant Pau quan va caure del cavall, ens adonarem de la bogeria de món que em construït i maldarem per fer-ho un poc més humà i solidari.

Alguns altres parlen del fet que ve una època de retallades socials. Fins i tot, n’hi ha que somien que s’aplicarà una espècie de Pla Marshall del segle XXI, on les institucions internacionals injectaran una carretada de doblers a les malmeses economies del món per dinamitzar-les... qui sap!

N’hi ha, també uns pocs que parlen de les conseqüències que tindrà la pandèmia als camps de refugiats sahrauís i siris, o com la mortaldat afectarà els països més empobrits del món. Segurament seran xifres que no sortiran ni al breu d'un diari, perquè #EsteVirusLoParamosUnidos, però uns més que altres.

El que vull dir amb tot això és que no sé com sortirem d'aquesta crisi ni m’ho puc imaginar. El que sí que sé és com era el món abans del COVID-19. I era un món on creixien les barreres i les desigualtats. La pobresa és una epidèmia que afecta milions de persones al nostre planeta. Al món, 1.400 milions de persones pateixen pobresa extrema i gairebé 900 milions pateixen fam, no tenen accés a l'aigua potable i als altres serveis bàsics com la salut i l'educació.

Tot això em fa pensar que venen temps difícils. Una època convulsa on els de sempre, els més dèbils, pagaran les conseqüències. I així, a Espanya, la crisi farà emergir les contradiccions del Règim del 78 i tensarà les seves costures.

I en tot això, què farà l'esquerra institucional? Aquesta és la gran pregunta... i em tem que la resposta serà molt similar a el que va fer al 2008-2011 el govern del PSOE (i els seus socis). Esper equivocar-me.