Breu radiografia d'un espai: el mallorquinisme polític
El mallorquinisme és una ideologia, sentiment o actitud política que dóna una importància cabdal al país o a algun aspecte de la història o la cultura de Mallorca. Aquest és un moviment ampli, que va des del moviment de defensa de la llengua fins a l’independentisme, i que compta amb un nodrit teixit social més o menys proper de personalitats i organitzacions: multitud d’artistes, intel·lectuals, professionals liberals han simpatitzat o simpatitzen amb el sobiranisme, l’autonomisme i el regionalisme, i no s’han amagat mai. D’igual forma, organitzacions com l’Obra Cultural Balear (OCB), l’Assemblea Sobiranista de Mallorca o l’STEI, combreguen amb bona part d’aquests postulats, esdevenint l’ecosistema on viu i es reprodueix el mallorquinisme.
Sociològicament, aquest espai es divideix en dues grans famílies. Per un costat, hi ha els votants progressistes, enquadrats dins Més, que comparteixen bona part de les inquietuds i valors amb els del PSOE i Unides Podem. Els ecosobiranistes són segons totes les enquestes petits comerciants, quadres mitjans empresarials, professionals liberals i funcionaris. D’uns 40 anys de mitjana, són persones preocupades pel manteniment dels serveis públics, la protecció de la llengua, la diversificació turística, l’aprofundiment democràtic i la descentralització. Són ciutadans més informats que la mitjana, sobretot a través de les xarxes socials, amb estudis superiors, catalanoparlants i que es senten més mallorquins que espanyols.
La segona gran família del mallorquinisme seria la del centre autonomista, avui representada pel Pi. Aquests electors són de mitjana més vells que els de Més, però també majoritàriament catalanoparlants. Són també ciutadans informats, però ho fan mitjançant diaris i televisió. Comparteixen amb els ecosobiranistes la preocupació per la normalització lingüística, la defensa de la descentralització administrativa i la identitat: la majoria d’ells se sent més mallorquins que espanyols. Aquests votants resideixen majoritàriament a la Part Forana i comparteixen posicionaments amb bona part dels votants del PP, especialment en matèria econòmica. Ara bé, són moderats en els seus posicionaments -cosa que els separa dels populars- i consideren prioritari l’educació, la sanitat i el bon funcionament de l’economia.
Electoralment, el mallorquinisme pren tres dimensions diferents. La primera, la local. Així a partir de les eleccions municipals, ens adonem que hi ha pocs pobles de Mallorca que, al llarg de la seva història recent, no hagin tingut un batle del Pi o Més. És més, a la Part Forana, aquest espai competeix directament per l’hegemonia amb el PP i PSOE i ocupa, moltes vegades, un paper central. Tot això gràcies a un discurs i unes formes properes i uns projectes localistes clars, realitzables i diferenciats als dels partits estatals. Així, els partits mallorquinistes han aconseguit fer-se, des de la Transició i contra tot pronòstic, amb una base electoral municipalista prou sòlida, especialment als pobles mitjans i petits. Són els casos d’Ariany, Costitx, Esporles, Porreres, Santa Maria… entre d’altres. A parer meu, això ha estat gràcies al fet que les realitats locals permeten més fer una feina tu-a-tu -al marge dels diaris i televisions, on en el mallorquinisme és inexistent- i perquè bona part de la intelligensia local apuntala aquest moviment: el mestre, l’activista, el petit comerciant del poble, l’historiador local… són mallorquinistes.
En canvi, a les eleccions autonòmiques, la cosa canvia. El vot mallorquinista s’estanca entorn de 20% dels electors. La barrera de la llengua i la identitat esdevé massa important per a molts, i els partits autonomistes i sobiranistes juguen als extrems del taulell polític. Moltes vegades, a més, els seus suports són conjunturals, prestats pels grans partits espanyols quan aquests no es troben en el seu millor moment.
Finalment, en un tercer nivell, a les eleccions generals, els vots de Més i El Pi es redueixen a la mínima expressió i només els hi fan costat aquells votants més ideologitzats, aquests que troben que “cal una veu i Madrid” i que “Espanya no té remei”. Gent amb les idees prou clares, però insuficient per assolir un escó a les Corts.
Per últim, una dada. Hem de tenir clar, que aquest espai, en les seves diferents formes, no atura de créixer. Així, si en 1979 els partits mallorquinistes van aconseguir 25.000 vots. Avui, representen més de 70.000 persones. És més, segons els estudis, el 45% dels catalanoparlants varen optar per aquests partits a les darreres eleccions. Aquests suports s’enfilen a les comarques del Pla de Mallorca (on va superar 50% dels vots a les eleccions del 1999 i 2015) i són més modests a les àrees turístiques, com la badia de Palma. Però la forta implantació territorial ha permès a sobiranistes i autonomistes accedir a àmplies quotes de poder institucional, com la presidència del Consell de Mallorca en quatre legislatures diferents.
La situació, a mi, no em deixa de sorprendre. Perquè el mallorquinisme, a cap i a la fi, juga amb les cartes marcades. Té, a la contra, a bona part dels mitjans de comunicació, a l’oligarquia del país i els ressorts de l’estat. I malgrat tot, resisteix, creix, i fins i tot, a vegades, transforma.