La història de Mallorca avança a palos (shocks, com diría Pere Salvà). Conquestes, colonitzacions i fluxos migratoris han estat un fenomen continu al llarg de la història de les Illes Balears. El darrer cas, el “boom turístic” que va suposar l’entrada definitiva de Mallorca dins el capitalisme globalitzat.
S’ha de remarcar que la immigració contemporània és un fenomen relativament nou a les Illes Balears: abans de 1950 només el 10% dels illencs no havia nascut a l’arxipèlag. Aquesta situació, però, ha canviat profundament en el darrer mig segle: entre 1950 i 1970, les persones residents a les Illes Balears nascudes a altres indrets d’Espanya varen arribar a superar el 20% del total, i entre 1990 i 2010 el nombre d’habitants provinents de l’estranger va passar del 4,5% al 23%.
Cal dir que aquests nouvinguts arribaren en diverses onades, si bé l’assentament de població provinent de la resta d’Espanya ha estat un degoteig constant que s’inicià en les dècades dels anys seixanta i setanta (130.000 peninsulars en vint anys) i que continuà amb l’arribada d’alemanys, anglesos, francesos i altres nacionalitats... en la dècada dels noranta del segle passat (120.000 persones més en deu anys). Finalment, les Illes Balears han rebut des de començaments del segle XXI 232.000 nous pobladors, en bona mesura individus extracomunitaris. Així, com a resultat de tots aquests processos podem dir que menys del 35% de la població illenca es pot considerar descendent dels mallorquins que hi vivien el 1950.
La combinació d’aquests processos ha fet que avui dia convisquin a l’arxipèlag més de cent nacionalitats diferents, sent només la meitat de la població oriünda. Un exemple a tall il·lustratiu: l’any 2015, de tota la població balear que tenia de 30 a 50 anys, només el 46% havia nascut a l’arxipèlag, davant un 24% originari de la resta de l’Estat i el 30% nascut a l’estranger.
Aquestes profundes variacions demogràfiques han tingut un eco sociolingüístic: l’ús social de la llengua catalana, com hem anat avançant, ha reculat molt i en molt poc temps (més de vint punts percentuals en els darrers quinze anys). Nogensmenys, la situació no és del tot negativa per a la llengua catalana i els seus parlants. Malgrat els intensos canvis sociodemogràfics esdevinguts i sobretot, les limitacions que imposa un Estat recentralitzador, els illencs hem estat capaços de teixir uns forts consensos socials entorn del paper social de la llengua i cultura catalanes... recordem, si més no, totes les mobilitzacions contra el TIL de Bauzá.
Aquests grans acords no haurien estat possibles sense que una part molt important dels nouvinguts i castellanoparlants hagin fet seva, d’una o altra manera, la llengua i la preocupació per la preservació i/o promoció de la identitat singular de Mallorca. En definitiva, entre shock i shock, encara hi ha país.