Un dia de la mare

Un dia de la mare
foto: @feminis_MES
foto: @feminis_MES

Com cada any, el primer diumenge de maig ens diuen que és el dia de la mare. Els grans magatzems, les marques famoses, fins i tot les loteries diverses, ens diuen que s’ha de felicitar les mares pel fet de ser-ho. Fan el mateix amb el dia del pare, aquest amb una data fixa pel santoral catòlic, el 19 de març Sant Josep. 

Veiem mostradors de les botigues amb reclams de regals de tota casta. Com podeu suposar recomanen regals propis de la condició de «mare»: electrodomèstics petits, perfums, roba... Als pares cosa semblant, eines de bricolatge, colònies, corbates. I flors, a les mares, si no hi ha possibles per a regals, no us oblideu de les flors!. Per això ho marcaren pel mes de maig. 

Afortunadament hem vist que a les xarxes socials hi ha hagut respostes als anuncis plens d’ideologia patriarcal: mares abnegades, silencioses, sempre amatents, disposades al sacrifici per als altres. Hi ha hagut contra-anuncis que clamaven per la coresponsabilitat, denunciant el percentatge del treball invisibilitzat, la manca de temps lliure, la necessitat de la cambra pròpia, en una paraula, una altra manera de veure la maternitat, sense idealismes, ni paternalisme.

He vist suplements de cap de setmana, de mitjans de comunicació escrits, explicant que no tot són flors i violes amb la maternitat. També que no passa res si una dona decideix que no vol ser mare, sense que sigui per «força major» física, sinó per decisió pròpia. Articles sobre la realitat que es troben moltes dones a l’hora de ser mares, si tenien una idealització d’aquest fet i es topen amb la dura realitat quotidiana.

Fins ara no se’n parlava, es donava per fet que totes les dones havien de ser, volien ser, mares. Quan les dones han accedit a una independència econòmica, quan han pogut decidir la maternitat lliurement ha estat quan més s’ha accentuat el missatge de les «virtuts» de dur infants al món. Infants «teus», això també és important per ells, infants biològicament fruits del pare i la mare. 

He llegit també articles de dones que han explicat que no han volgut ser mares ben conscientment. Sense «impediments» de salut, sinó perquè no ho han volgut, han posat elles els taps. També dones que han mostrat la realitat amb clarors i ombres del fet de ser mares. Diferent, molt, si hi ha coresponsabilitat de la parella o no, si ho han viscut en soledat. I altres, que han contat la seva experiència de decidir-se a la maternitat i com aquest fet els ha trencat la carrera professional, sigui quin sigui el seu sector productiu, perquè això de la «conciliació», no és cert. 

Haureu pensat que només faig esment a les mares, a les dones d’aquesta part del món. Teniu raó, l’altra part, la majoritària, és aquells països del Sud que mantenen les dones en la seva condició d’inferioritat només pel fet d’haver nascut. Pens en l’Índia, en tants països d’Àfrica, en molts països d’Àsia. Però no us enganeu. D’aquests llocs també ens arriben veus potents de dones que es rebel·len i lluiten, com hem conegut aquests dies per aquí, dones que ens han visitat de Nicaragua, del Congo, d’Amèrica llatina, que ens mostren com han sabut respondre amb força a les agressions masclistes que pateixen. Dones sàvies de les quals n’hem d’aprendre i escoltar molt.

Dones que potser no tenen la pressió de dies comercials com els de «la mare» i «el pare»,als seus països, dones que lluiten per transformar el món coneixent bé la força de les transnacionals que tenen sotmesos la seva gent, les seves economies, la seva sobirania.

Dones feministes, conscients que necessitem la sororitat d’aquelles que hem nascut al Nord i les que són del Sud, perquè el patriarcat que patim s’ha de vèncer , amb la unió que ens fa fortes.

comentaris