Recentment els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la notícia que el multimilionari Michael Bloomberg vol encapçalar la candidatura demòcrata a les eleccions de novembre de 2020.

La seva candidatura no és una candidatura qualsevol, en aquest article intentaré explicar els motius d’aquesta candidatura i la situació política nord-americana després de quatre anys de govern (o desgovern) de Donald Trump.

Els efectes de quatre dècades de neoliberalisme

Quan el 1980 Ronald Reagan va prendre possessió del seu càrrec com a president dels USA s’inicià una revolució conservadora en tota regla. Després d’una vaga de controladors aeris (els va acomiadar a tots i en va contractar de nous amb unes condicions laborals molt més dures) s’inicià un combat en tota regla contra la classe treballadora.

No és que els USA hagin gaudit mai d’un estat de benestar com el construït a Europa occidental entre 1945 i el 1980, però les reformes implementades amb el New Deal el 1933-45 i durant la dècada dels seixanta varen permetre crear les bases mínimes d’un cert contracte social.

Els anys seixanta la diferència de sou entre l’estrat més baix i més alt d’una empresa era d’una diferència de 30, ara s’acosta als 700!

Reagan va establir una precarització del treball, un augment del poder de les grans corporacions així com una reforma fiscal que els va permetre pràcticament no haver de pagar impostos. En canvi l’estat collava les classes mitjanes amb impostos al consum i l’obligava a endeutar-se per accedir a serveis bàsics com la sanitat.

El documental Park Avenue explica molt bé com han anat aquestes quatre dècades per a les classes populars a base de desregulacions i com bretxa salarial entre les classes popular i l’estrat més alt de la societat no ha fet més que fer-se gran. Als EEUU l’1% de la població té vora el 40% de la riquesa del país.

El problema sanitari

Vora 30 milions de nord-americans no disposen de cobertura sanitària. L’Obama Care, la reforma sanitària d’Obama el que feia era permetre que la gent amb pocs ingressos pogués contractar una assegurança privada. Però en absolut s’assembla al sistema universal vigent a la majoria de països de la Unió Europea. La despesa sanitària és caríssima per al ciutadà mitjà, les empreses sempre tenen mecanismes de lletra petita que obliguen la gent a pagar despeses enormes. Coses com per exemple un simple part que pot arribar a costar 38.000 dolars ( uns 34.000 euros) si no es disposa d’assegurança mèdica i 2400 dolars si es disposa d’assegurança.

El control d’armes

La segona esmena de la Constitució dels USA protegeix el dret a portar armes a sobre. És una llei més pensada per al SXVIII quan els USA estava infestat de bandits i no per una societat moderna com l’actual. Fins el mes d’agost de 2019 s’havien registrat 33.000 incidents amb armes de foc , vora 9.000 morts i 18.000 ferits. I l’estat no és capaç de limitar ni controlar la tinença d’armes. El poderós lobby, la National Rifle Association, ha blocat qualsevol intent de control d’armes, atenció parlam de control no de prohibició . Qualsevol malalt mental pot agafar una arma i matar un grup d’innocents com sovint passa als centre educatius de tot el país.

És la dictadura d’un lobby d’armes que mou milions de dòlars i que en període electoral fa generoses donacions als polítics que defensen els seus punts de vista.

L’endeutament

La classe mitjana americana està fortament endeutada. Els estudis universitaris costen una fortuna i un llicenciat està una mitjana de 10-15 anys per poder pagar el deute contret amb els bancs.

Després hi ha el cas de les hipotèques subprime que mitjançant un enrevessat mecanisme pensat per atorgar una hipoteca a persones d’escassa solvència els acaba arruïnant. L’actiu d’aquesta hipoteca pot ser venut a un banc sense que aquest sàpiga d’on provenen aquests doblers. Quan hi ha una crisi de pagament i s’embarga la casa també afecta el banc que ha adquirit aquest hipoteca. Aquesta fou una de les causes de la crisi de 2008.

Els americans s’endeuten per tot, per a les vacacions, per a la casa, per al cotxe, per a la compra diària etc. És un dels països amb l’índex més alt de deute privat al món juntament amb Xile.

A tot això hi hauríem d’afegir el deute públic dels USA, 18 mil milions d’euros, un 104% del seu PIB. Una part d’aquest deute està en mans de bancs xinesos.

La crisi demogràfica

Tradicionalment tenim al cap la idea d’un WASP (White Anglo Saxon Protestant) com la del típic nord-americà. Ros, d’ulls blaus i protestant. Això els últims anys estan canviant. Entorn d’uns 55 milions de nord-americans són hispans, un 17% de la població. Són molt present als estats del sud. Es calcula que el 2060 seran un 30% de la població, això unit al 12% de població afroamericana fa que els WASP creguin que la seva preeminència estigui en joc.

La promesa de Trump de construir un mur amb Mèxic té a veure amb això.

El NAFTA

L’acord de lliure comerç signat el 1994 entre Mèxic, els USA i Canadà ha suposat un moviment de capital i de mà d’obra principalment cap a Mèxic, on les multinacionals s’han beneficiat d’una mà d’obra barata i d’una legislació laboral laxa. Això ha suposat una desindustrialització de moltes zones dels USA. Detroit, antiga capital de l’automòbil, exemplifica com ningú aquest procés . Això ha fet que una gran part de la classe obrera tradicionalment votant demòcrata votés Trump el 2016 davant les seves promeses proteccionistes de l’economia americana.

Aquesta introducció necessària ens permetrà entendre que passa al partit demòcrata dels USA.

L’efecte Obama

Barack Obama va suposar aire fresc a la política nord-americana. Les seves promeses de justícia social just després del cop de la crisi de 2008 feren pensar a les minories ( hispans i negres) que algú pensava en ells. Entre els seus èxits cal destacar l’Obama Care i salvar el sistema financer després del col·lapse de 2008.

El 2016 aquestes minories que havien votat democrata el 2008 i 2012 no anaren a votar decebuts per la política d’Obama, això entre d'altres factors va permetre el triomf de Donald Trump.

Els canditats demòcrates

Bernie Sanders i Elisabeth Warren són dos dels candidats demòcrates que han promès aplicar polítiques lleugerament socialdemòcrates si arriben a la presidència dels USA. Volen implementar un programa sanitari universal, un accés a l’educació superior més just, limitar l’ús d’armes, augmentar la pressió fiscal sobre les grans fortunes i posar ordre en la regulació financera. Propostes considerades comunistes per la premsa conservadora nord-americana.

La nova saba de polítics nord-americans, alguns d’ells pertanyents a minories ètniques, Alexandra Ocassio Cortez en seria un exemple, són un tipus de polítiques que la vella guàrdia democrata no està disposada a tolerar. Michael Bloomberg té molts diners i la seva candidatura tendria el vistiplau dels poders fàctics. És possible que fes tiquet electoral amb Joe Biden, vicepresident amb Obama.

Aquesta candidatura frenaria qualsevol tipus de política de caire socialdemòcrata per part dels demòcrates i seria el candidat ideal per batre’s amb Donald Trump. Dos multimilionaris competint per la presidència dels USA. Quina gran democràcia!